És l’ara, ara, de fer una segona visita al carrer Cèfal, on pujo altre cop al cinquè pis i truco a la porta de Bavo. Hi truco dues vegades, sense resultat, però en retrocedir cap al primer graó sento la caiguda d’aigua del vàter i espero.

M’obre ell mateix, amb el cinturó encara descordat i un faldó de camisa que se li escapa de la trinxa d’uns pantalons vells, tacats. El cabell ros, il·luminat per darrere, li brilla.

—Vós? Altre cop? —es queixa.

Fa un gest fastiguejat, però com que s’enretira una mica ho aprofito per entrar al rebedor, on dic:

—Ho hauríeu de comprendre. Em cal un consell, ara.

—Un consell? —Tanca però la porta i amb un altre gest, més condescendent, m’invita a seguir-lo pis endins, cap al menjador.

—No hi és, avui, la vostra dona?

—No.

En un extrem hi ha la televisió, muda, i sobre la taula un hule de flors en el qual reposa un diari mal plegat. Tot és senzill, i potser per això sorprèn més de veure, en una paret, una gran làmina anatòmica de Leonardo da Vinci; la reproducció, de tota manera, és moderna, com n’hi ha centenars al mercat.

—M’han donat una mena d’ultimàtum —dic.

—Seieu.

M’assenyala una cadira i s’asseu a l’angle de la taula, una mica separat. El seu perfil, de sobte, em recorda alguna cosa, algú, però de moment no puc identificar el model.

—Pel que veig —fa— sou dels qui no es descoratgen. Ja suposo, és clar, que us va convèncer la trampa que m’havíeu preparat.

—No era cap trampa. Confiava que seríeu més franc.

—Per què? No tenen cap dret de complicar-me en els seus conflictes, ni que sigui d’una manera marginal. Tot això em pot comprometre. Ja és tot prou difícil… Cada dia més. No ho preveia pas, aleshores. Us podeu imaginar un món sense papers, o amb un mínim de papers, sense registres civils ni parroquials, sense màquines que ho controlen tot, sense cens de població?… No sabíeu que mai cap historiador no ha estat segur de la meva ascendència? Bé, no nego que el meu cas és una mica particular. I també avui hi ha criatures abandonades, amb l’única diferència que ara les deixen a les portes dels hospicis i en aquell temps ens deixaven al marge d’un riu, d’un camí… Voleu beure alguna cosa? —s’interromp.

—No. Sou, doncs, Silvestre II?

—Ho era. O em penso que ho era.

—No n’esteu segur?

—Com puc estar segur de res, al cap de tants segles i de tants canvis? La memòria és flaca. I quan llegeixo la història, o allò que passa per ser la història de Silvestre, em costa de reconèixer-m’hi. Sí, en el meu passat hi ha un convent, hi ha una fugida cap a Espanya i hi ha la seducció de la filla d’un dels meus mestres. Va ser de debò per apoderar-me de l’Abacum? Probablement desitjava més la noia…

—Què us ha fet canviar de parer, des de l’altra nit? —li pregunto en veure que s’interromp i es queda pensarós.

—No ho sé —i arronsa les espatlles—. Potser és que he pensat que éreu un home com jo i que tenia el deure moral d’evitar-vos un fat com el meu. Jo era jove com vós quan vaig acceptar el pacte. I un perfecte inconscient —afegeix amb ràbia—, fins i tot si se’m tenia per un xicot espavilat. Hi ha moltes maneres de ser-ho, d’espavilat… Algun cronista, com Guillem de Malmsbury, creu que mai no hi havia hagut un mag tan puixant. Calia que ho fos perquè em proclamessin papa quan, no feia gaire, m’havien excomunicat. L’excusa era que havia acudit a enganys per fer-me nomenar arquebisbe de Reims… Però no hi havia cap màgia, mai no n’hi ha hagut cap. És a dir, la d’ells, que em protegien.

—Per què?

—Perquè vaig renunciar a una meravellosa criatura que havia conegut a Granada. Una història no gaire diferent de la vostra, pel que m’imagino. Va poder més l’afany de coneixement que l’amor. Llavors, jo era un noi que perseguia la possessió de la clau de l’univers. I de clau només n’hi havia una, mentre que de noies n’hi havia moltes. I, al costat d’això, la immortalitat…

—Però com? —m’interesso—. Silvestre II va morir, oi? Crec que us van destralejar…

—I es van proposar d’enterrar-me on fos que s’aturaria el carro estirat per bous on van posar el meu cadàver. Ells van fer que les bèsties s’aturessin davant de l’església de Latran… Sí, va morir el cos, i després n’han mort d’altres, tots aquells en els quals m’he trobat cada cop que sebollien la carcassa vella, de vegades força honorada pels seus contemporanis. Però cada vegada menys… —Uneix les mans sobre la taula, em mira—. Us heu preguntat, naturalment, com és que ara sóc un simple mecànic… No se us ha acudit l’explicació?

—No. Tot és massa extravagant perquè hi pugui reflexionar amb prou calma.

—Sí, teniu raó. Extravagant és, en certs aspectes, una bona paraula. Bé, el fet és que de canvi en canvi, de cos en cos, s’ha produït una pèrdua de qualitats, una minva d’aquelles facultats intel·lectuals per les quals he estat conegut. Fins a cert punt, es podria dir que no tinc l’experiència personal d’aquesta degeneració; me n’adono en llegir sobre aquell que vaig ser en el passat. De segle en segle, la meva personalitat és menys sobresortint. Què ho fa? Suposo que hi ha un desgast, una usura inevitable. La intel·ligència és una cosa més complexa que no ens pensem encara, avui, quan se’n sap moltes més coses que al meu segle, però també podria ser que la seva qualitat depengués d’una determinada relació amb el cos, o de la qualitat del cos, de les seves disposicions purament biològiques. Si fos així, podria pensar que mai no he tornat a tenir la mena de cos que s’avenia totalment amb les meves disposicions intel·lectives. Potser només n’hi havia un que s’hi podia avenir del tot: aquell que era el de Gerbert d’Aurillac. Avui no podria comprendre l’Ars subtilissima Arithmeticae i d’altres llibres que vaig escriure… Sóc un individu corrent —acaba en un to descoratjat.

—Calia que fóssiu un home verament excepcional perquè al cap de tants segles encara es pugui dir això, que sou una persona corrent…

—Sí, ho era; sembla que ho era. —Es mira les mans que ha separat i torna a alçar el cap—. Vós, què sou? M’ho vau dir?

—Suposo que no. Pinto.

—Pinteu… Deveu ser un home d’una certa sensibilitat, d’una sensibilitat especial… La voleu, la immortalitat? —em pregunta de sobte.

—No.

—Tan segur? Per això que us he dit?

—Això només reforça la meva decisió.

—D’altres, però, poden haver tingut experiències diferents. Potser no és inevitable la degradació de què us parlava.

—Coneixeu algun altre immortal?

Branda el cap per negar-ho i explica:

—No n’hi deu haver gaires, de tota manera. O que hagin resistit tant.

—Resistir? Com voleu dir? —m’estranyo.

—Ja sé que no ho entendreu —fa, i es disculpa amb una mena de somriure molt semblant a una ganyota; es passa la mà per sobre el llavi de dalt—, però la immortalitat és solitària.

—Esteu casat… —insinuo.

—I què? Hi ha la companyia física, sí, i no dic que no sigui important. Però un home se sent sol si no pot comunicar la seva experiència. I què us sembla que passaria, si jo em posava a parlar de la meva?

—Us prendrien per boig.

—Exacte. Però ni que així no fos. Perquè aquesta comunicació tingui sentit, cal que l’experiència se situï en un temps comú, en un context aproximadament familiar; que abasti únicament la contemporaneïtat o, a tot estirar, una època immediatament anterior. I no tan sols això. Posaria una barrera encara pitjor entre jo i els altres si començava a explicar que vaig ser un trobador provençal, o que vaig anar a Amèrica amb Colom, o que vaig prendre part a la Guerra dels Trenta Anys… Dintre meu hi ha una vida, una sèrie de vides confinades que m’obliguen a vigilar-me, a controlar tot el que dic. En aquestes condicions, i afegint-hi la degradació de l’intel·lecte, què té d’envejable la immortalitat? No és una càrrega?

—Bé —faig—, hi ha una cosa que se m’escapa, encara. Si se us va prometre l’èxit, la fama, la riquesa, o totes tres coses plegades, amb independència total, suposo, d’aquesta minva de facultats, com s’explica que ara no gaudiu de cap d’aquests avantatges? Si treballeu de mecànic, senyal que no sou ric, ni famós…

—No. El pacte limitava aquests beneficis al curs de la meva diguem-ne primera vida, o de la primera etapa de la meva vida. Va ser quan vaig aconseguir l’honor excepcional de regir els destins espirituals de la cristiandat. Sovint penso que més val que en tingui un record confús, insegur, perquè una memòria més precisa seria aclaparadora. Com podria acontentar-me amb aquesta mediocritat després d’haver conegut la grandesa? Penseu-hi, Germa, en això; penseu-hi. Si arribàveu a ser un artista d’aquells que dominen una època, un Leonardo, un Goya, un Picasso, un Miró, i després havíeu de contemplar les vostres obres com si fossin d’un altre, quina impressió us faria?

—Podria ser desagradable —reconec—. Però cal dir que, si bé és difícil per a un home repetir l’aventura de ser papa, sembla força més senzill tornar a pintar, continuar pintant…

—Obres mediocres? —em proposa amb una lluor irònica.

—No és obligatori que ho fossin.

—Obligatori no, però no oblideu allò de la pèrdua de facultats. Hi podria haver, de segur que hi hauria, una davallada ininterrompuda de la vostra sensibilitat. No us feu il·lusions.

—No me’n faig. I si us volia parlar era precisament per això, per combatre les que, malgrat meu, podia fer-me fins a cert punt ja pressentia aquesta transformació de la personalitat. No sabia, és clar, que fos així, com em dieu, un conservar-la i un perdre-la simultàniament. Em sembla horrible… Però abans heu dit que podia haver-n’hi d’altres que no hagin resistit tant. Cal entendre que el do de la immortalitat no és fatal?

—Hi ha una manera, una única manera de posar-hi terme: matant.

—No em feu riure —i ric—. Vós, amb la vostra vida aventurera, deveu haver matat més d’un cop.

—Involuntàriament, potser; mai d’una manera deliberada. No m’ho haurien perdonat. És l’única condició que em van posar. La mort els és una cosa estranya i si bé, com sembla, l’emergència de la vida els familiaritzà amb el fenomen i van haver d’acceptar-lo, no entenen que hom atempti voluntàriament, amb malícia, contra la vida d’un altre.

—Teniu doncs la paella pel mànec…

—La hi tinc. I un dia ho faré. Potser avui mateix —diu en un to lleuger.

—I per què avui, precisament?

—Perquè aquesta conversa m’ha deprimit. Mai no havia parlat de tot això amb ningú i, per tant, no ho veia tan objectivament. El fet d’expressar-les, dóna claredat a les situacions, ajuda a resoldre els problemes… No us passa, a vós?

—Sí; deu passar a tothom.

—I ara que n’he parlat em sembla més insuportable que mai. Sobretot per una cosa. Perquè amb tantes vides que asseguren la meva immortalitat no faig més que repetir, ara me n’adono, el procés d’una vida que envelleix. I si no prenc un determini quan encara tinc, d’una manera o altra totes les meves facultats, com podré decidir-me quan em trobi en plena senectut?

—Però això és contradictori —li faig observar—. Si el procés fos com dieu, no hi hauria immortalitat. La mort és la culminació d’un procés de degradació. Si el seguiu, com afirmeu, a la llarga no us en podeu lliurar.

—Hi ha la vida vegetativa…

—Que tampoc no és eterna. D’altra banda, no és en la vida vegetativa que se centra la immortalitat. Cal que hi conveniu, després de tot el que m’heu dit.

S’aixeca, preocupat, i s’atansa a l’única finestra de l’habitació, on es queda uns moments d’esquena, mirant cap al carrer, o cap a un pati interior.

—Certament, això complica el problema.

—No ho sé. És que potser no sabem què entenen ells per immortalitat.

—Es pot entendre de dues maneres? —s’admira.

—D’acord amb la nostra lògica i amb la nostra definició de les coses, no. Però ells en poden tenir d’altres; al capdavall, no són criatures humanes.

—Voleu dir?

—Vull dir. I encara hi ha més —se m’acut—. I si d’acord amb les nostres normes ni ells no ho fossin, d’immortals?

—Normes? —repeteix, i torna lentament cap a la taula. Quines normes?

—Les del nostre pensament.

—Però ser o no ser immortal no té res a veure amb cap norma de pensament —m’objecta.

—No? Són les normes que condicionen el nostre pensament que fan que les coses siguin, o ens semblin, d’una manera determinada. El nostre concepte d’immortalitat pot no coincidir amb el concepte d’immortalitat d’una altra criatura, organitzada d’una altra manera i doncs, com us deia, regida per una altra lògica.

—Potser… —comença; però s’interromp a l’acte, en sentir, com jo, que algú, fora, introdueix la clau al pany—. Potser tindrem ocasió de tornar a parlar-ne —afegeix de pressa, baixet, i jo ja en tinc prou per entendre que no vol prosseguir aquesta conversa davant la dona que, tot seguit, entra amb una bossa de plàstic de la qual sobresurten els colls de dues ampolles de llet. És una noia jove, com ell, o potser una mica més, molt robusta i de cara ampla, riallera. Un bigoti incipient, de pèls fins, rossos, subratlla la distància que separa el llavi superior del nas, però això no l’enlletgeix, ben al contrari; li dóna un aspecte exòtic, de dona càlida.

—És un amic del taller —em presenta—; la meva muller.

—Hola… —dic—. Ja me n’anava.

—No l’has convidat a res? —recrimina al seu marit.

—No ha acceptat.

Jo, que ja estic dret, separat de la taula, explico:

—No sóc gaire amic de begudes, fora de les hores de menjar. I ja em deuen estar esperant… Em sap greu que me n’hagi d’anar quan vostè arriba —li somric.

—Bé, si no sóc jo qui l’expulso… —diu gairebé amb coqueteria.

—Ben a l’inrevés; seria un motiu per a quedar-me.

Es gira cap al seu marit, riu:

—Saps que és molt falaguer, el teu amic?

Riem tots i, després d’encaixar, Bavo m’acompanya a la porta, surt un moment a fora, on li dic:

—Teniu una dona força agradable.

—I inoportuna, també —fa sense acrimònia—. Podia haver tardat una mica més. Ara, tot això queda penjat.

—Voleu dir que no hi quedarà sempre?

S’arronsa d’espatlles, ara amb desànim, però seguidament quan ja m’ha allargat la mà, pregunta:

—Què penseu fer, ara?

—Res; continuaré essent un mortal.

I ell mou el cap en senyal d’aprovació. En aquell moment identifico la semblança: la té amb la santa Apol·lònia de Dürer.