En un ara gairebé simultani a l’ara de la sortida del bar, corro novament cap a casa de l’Estru, on ja no trobaré la Maia, que se n’ha anat, i marit i muller fan llit, en cambres separades. Ella em rep a les fosques, però ja deu fer hores que li ha passat l’enrabiada, perquè m’agafa la mà i l’obsequia amb la forma agradosa i opulenta de l’anca, contra la qual la reposa en fer-me seure prou seu.

—Sabia que vindries —em diu—, però has tardat molt.

—No estava segur que em volguessis veure tan aviat.

—Tampoc no et vull veure ara —contesta, sense explicar-se—. I potser és una llàstima, ja que així ajorno una cosa que t’he de dir.

—No es pot dir a les fosques?

—Sí, però més m’estimo deixar-ho per demà. Començaràs a pintar-me?

—Si vols… Et faré cinc retrats alhora.

—Ja ho sé —i sento que riu—. Un de vermell, un de blau, un de verd, un de groc i un de negre, oi?

—Com ho has endevinat?

—Ho vaig veure ahir, quan em forçaves. Però hi ha coses que costa més… Per exemple: com t’agradaria, a tu, que fos una dona?

—Físicament?

—Sí; la dona ideal.

M’hi penso una mica, barrejant imatges o fragments d’imatges que corresponen a noies que he vist, o conegut, i a d’altres que m’han mirat des d’una tela, des d’un pedestal. També n’hi ha una colla que procedeixen del cinema o, més misteriosament, de llibres que recordo o he oblidat. Entre elles es va fent un solatge sobre el qual floten, fins que desapareixen, les que rebutjo per un motiu o altre, i el solatge, es va filtrant encara fins que deixa un segon pòsit, ja més concret, però no prou que no em calgui agitar-lo de nou abans d’obtenir la forma que ja devia haver-hi dintre meu, en la imaginació, en les retines, i que així i tot no esperava.

—Gairebé com tu, Lèbia —dic.

—Gairebé?

—No; com tu. Però bruna.

Torna a riure, i em mou la mà cap a les natges perquè canvia de posició, s’arrauleix una mica contra meu.

—Com la Sofia, per exemple?

—La… Ah, sí, la bibliotecària! Sí.

—I des de quan ho saps?

—Conscientment, des d’ara.

—I què faries, si trobaves una dona així?

—Que no ho veus, Lèbia? Ja l’he trobada.

—No ben bé. Però no m’ho diguis —afegeix—. Vés-te’n, ara —i enretira la mà de les natges—. Vull estar ben reposada per posar, demà —diu encara, però pel to es nota que és una excusa. De pressa, continua—. A la saleta trobaràs el quadre que he pintat a la mola. Queda-te’l; és teu.

—Meu?

—Sense tu no s’hauria pintat mai, oi?

—Potser no… així.

M’inclino a besar-la i després me’n vaig cap al dormitori de l’Estru, a l’altra banda de corredor. S’ha refet prou, ja, per animar-se a fullejar un dels molts volums que omplen la cambra, un llibret prim, de versos, que deixa en veure’m entrar.

—Què us ha passat? —em pregunta—. L’Evarist diu que heu hagut d’acompanyar aquesta gent… —Però no s’interessa gens per la resposta, car encadena—: Mai no m’havia trobat amb un cas semblant. Perquè no us penseu que m’hagi afectat el sofre o l’encens. Hi poden haver contribuït, sí, però la causa no és aquesta, sinó la dona. Ho sap en Bert que té aquesta mena de mare?

—Quina mena de mare?

—No sé com dir-ho… Em repel·lia, sabeu? I no era per la força de cap mal, de cap possessió… Potser a l’inrevés: era com si fos jo qui es trobava al costat de l’error. Ho enteneu?

—No. Però fa molt de temps que no entenc res. Darrerament, sembla que m’he ensopegat amb una espècie anterior a l’home, a Adam… És possible, segons vós?

Em fita amb un cop d’ull que qualificaria d’il·lusionat si no fos que, alhora, el front se li arruga en una infinitat de plecs que delaten una sobtada preocupació, però són dues manifestacions passatgeres, car de seguida s’esforça a somriure. Però hi ha això: que es nota l’esforç.

—El Popol Vuh —diu— parla d’un primer home que ho sabia tot simultàniament, d’una raça doncs ben superior a la nostra. S’hi refereixen també alguns pobles siberians, com els kalmucs. Segons la tradició, l’orgull els va fer rebel·lar-se contra l’Esperit i, a conseqüència d’això, se’ls va empresonar en cossos físics. Senyal, per tant, que eren una emanació incorpòria de l’Esperit. D’altra banda —prossegueix sense permetre’s cap pausa—, en parlar d’Adam, a qui ens referim? N’hi ha més d’un. Adam Kadmon, el creador de l’Adam edèmic, correspon al Pimander dels hermètics i és també el Prometeu dels grecs i el Logos dels místics judaics. Era androgin i, en la seva capacitat de Demiürg engendrà el segon Adam o, més ben dit, el va formar amb fang. També aquest era bisexual, si bé després, quan va conèixer l’arbre de la ciència, es convertí en baró i femella; no oblidem que, abans de la caiguda, a Eva se li deia Barona. Aquest Adam també correspon als anomenats «fills de Déu» que esmenta el capítol VI del Gènesi. Més reservada es mostra la Bíblia amb els nephelim, els gegants que simbolitzen el tercer Adam i que no cal confondre amb els fills dels homes que tenien filles prou belles per atreure els fills de la llum, o sia els esperits purs.

—Que després van ser els diables —comento—. Si és que hi ha diables.

—El diable és la dimensió fosca de la divinitat, amb la qual es barreja fins i tot etimològicament. Hi ha una gran ambigüitat en el terme. El mot llatí deus procedeix del sànscrit deva, Déu, però en el Zend-Avesta es refereix a l’esperit del mal i acaba convertint-se en daeva, origen de la paraula devil, diable.

—Una cosa que em pregunto és com els esperits purs es podien sentir carnalment atrets per les filles dels homes…

—I per què no? No havia de ser un desig sanguini, biològic, en el sentit que ara ho entenem, ben cert. Jo més aviat diria que hi intervé una capacitat de la imaginació, que descobreix una mancança… L’obra de la creació és un procés contínuament en marxa que es va completant gràcies a la inserció de les creacions particulars en la creació original. Esperits purs pot ser una expressió limitadora.

—Si penseu així, no entenc com podeu ser un exorcista…

—No? Bé, el procés posseeix la seva pròpia dinàmica i tot allò que d’una manera o altra l’obstaculitzi o el precipiti, és dolent. Es tracta d’alteracions que convé combatre. Per què he dit, ara fa poc, que en exorcitzar la mare del vostre amic, m’ha semblat que em trobava al costat de l’error?

—Perquè no estava posseïda.

—No pas en el sentit d’anar contra l’ordre natural, entenent per natural aquella mena d’ordre que, d’etapa en etapa, se supera. Allò que hi havia, que hi ha en ella, forma part del futur, de la modificació progressiva de l’ordre.

—Inclou això, per exemple, la possessió d’una doble personalitat?

—Podria ser —diu després de rumiar-s’ho una mica—. Sempre que es generi amb una certa espontaneïtat.

—I si fos imposada per algú, des de fora?

—Hipnotisme?

—Una cosa per l’estil.

—Ho hauria notat.

—O no. Ho sento, perquè no us vull ofendre, però em sembla que la vostra ciència és únicament llibresca. La mare d’en Bert, la seva germana i el mateix Bert tenen dues personalitats successives i quan es troben en una d’elles, la normal, la que tenien abans, la que han tingut sempre, no recorden res de l’altra. Exactament, em penso, com passa amb la hipnosi. Però diuen que no es pot hipnotitzar ningú contra la seva voluntat, i elles no hi han accedit mai, ni tan sols no han conegut ningú que els ho proposés. Però jo sí que conec qui ho pot fer. Algú que és capaç de fer cent quilòmetres en pocs minuts, potser en pocs segons; algú que pot alterar la realitat, ressuscitar morts, jugar amb les aparences a gran escala…

—El diable… —mormola.

—El diable. I ara, confiant en aquests coneixements vostres, us proposo una hipòtesi: una potència, mascle i femella, anterior a l’home i ara contemporània d’ell; una mena de principi masculí i de principi femení que estableixen la dualitat essencial, necessària, de la creació, i que nosaltres hem identificat amb el bé i el mal, tots dos de naturalesa mascle, perquè la nostra societat és dominada per l’home… Un demiürg, doncs, escindit en gèneres i sense cap noció perenne, eterna, d’allò que és bo o és dolent; un demiürg que, ja a l’origen, es va barrejar amb els homes i els va conèixer com a home i com a dona… Quines possibilitats hi ha d’una situació com aquesta? O no n’hi ha cap?

—Sí, n’hi ha —diu lentament—. És tradició que Samael va conèixer carnalment Eva i, Lilith, Adam. D’ells, diu la mateixa tradició, és filla la humanitat que coneixem, de la qual formem part. Tots dos, Samael i Lilith, eren de naturalesa angèlica. Tots dos devien haver estat expulsats amb Semiasas, el cap dels àngels rebels. Les escriptures rabíniques identifiquen Samael amb l’àngel de la mort i el creuen molt interessat en la sexualitat femenina; les mateixes fonts el tenen pel pare de Caïm. D’altres llegendes hebrees assenyalen Lilith com la dona d’Asmodeu i també, durant un temps, d’Adam… Sí, hi ha aquesta possibilitat.

—Coincideix, doncs —faig, impressionat per la primera frase del seu discurs, que reprodueix amb tota exactitud les paraules de la Maia. Ell, però, distingeix:

—Sí, i no. Ni Samael ni Lilith no són dos demiürgs tal com entenem aquest terme; són, simplement, dos àngels rebels.

—No hi fa res. És natural que, en imposar-se el monoteisme, els principis que ells encarnen no tinguin independència; l’únic Déu ho absorbeix tot. Per a mi és prou interessant, prou revelador que, així i tot, fent-ne àngels, i després àngels rebels, hom els conservés unes característiques sexuals. Ho trobo prodigiós.

—On voleu anar a parar? —em pregunta una mica excitat—. Té alguna relació, això, amb aquell algú que, segons vós, és capaç de tantes meravelles?

—Potser sí.

—Qui és? —se li escapa, i de seguida s’adona de la seva impertinència—. No volia ser indiscret —s’excusa sense humilitat—. El podria conèixer?

—De fet, ja la coneixeu. Però depèn d’ella que us la identifiqui.

—Ella? —i deixa escapar una rialleta estranya—. M’ho pensava. A fe que m’ho mig pensava —modifica la seva asseveració—. Els seus orígens i les seves motivacions sempre han estat d’allò més obscurs. I també algunes de les seves aptituds serien inexplicables sense alguna raó especial, d’aquesta mena. No és pas, fixeu-vos-hi, que cregui que és l’essència, el principi o com calgui dir-ne de la feminitat; això, no. Els principis són abstractes. Però la relació amb alguna potència sobrenatural sempre la hi he sospitada. I l’he acceptada implícitament. Un home com jo, l’ha d’acceptar, i fins diria que s’ha d’agrair. Ara, que vós n’hàgiu tingut prou amb dues o tres vegades de veure-la… Deveu posseir, de debò, uns dons que us ignoreu. O potser ho fa que hi heu dormit…

—No —dic, sense entendre’l.

—Com, que no? No ha quedat prou clar aquest migdia?

—Aquest migdia? De qui parleu?

—De la Lèbia. De qui, si no?

Denego amb el cap, m’aixeco.

—D’algú altre. La Lèbia no hi té res a veure.

—N’esteu segur?

—Segur del tot. I si ho sé és perquè ella mateixa, la interessada, m’ho ha confessat. Però no m’ho creia.

—I jo que hauria jurat… Bé, no hi fa res. És una altra, doncs. I vós, ara, heu volgut comprovar què hi podia haver de cert en les seves afirmacions… M’alegra haver-vos tret del dubte.

—És que no me n’heu tret. També ella pot haver llegit aquestes obres que us són familiars. Potser són difícils de trobar, però no es tracta pas de textos ocults.

—I us sembla que en tindria prou, amb estar-hi familiaritzada? Una cosa és l’erudició i l’altra la capacitat de contravenir les lleis de la naturalesa. Jo, que sóc gairebé una enciclopèdia en aquestes matèries, no ho podria fer.

—Sou partidari, doncs, que me la cregui?

—Sense haver-la vista, estudiada, no sóc partidari de res… Les vostres precaucions —afegeix— sembla que indiquin que us demana alguna cosa substancial.

—Sí; amor.

—Amor? —considera amb una veu escanyada per l’esbalaïment—. No pot ser que sigui qui diu que és, doncs. L’amor, amic meu, és un sentiment exclusivament humà. Què n’ha de fer, una criatura com aquesta?

—No en tinc cap idea.

I és veritat. Però també ho és que, quan el deixo, la meva incredulitat comença a esberlar-se de debò…