L’ara immediat em troba al carrer Cèfal, aturat dues cases més enllà de la construcció de cinc pisos al darrer dels quals, segons la Naga, viu en Gerbert.

—Però ara es diu Bavo —m’adverteix.

Travesso doncs la vorera, de blocs grisos, penetro a l’escala on ja han encès els llums i, després de comprovar el nom i el pis a la bústia, m’enfilo fins dalt de tot per uns graons que semblen de gres. És una casa silenciosa, com si no hi habités ningú, però al tercer replà hi ha una porta oberta.

La del cinquè està tancada, i truco.

Me l’obre un xicot d’una trentena d’anys, amb els cabells i la barba rossos, i darrere d’ell puc veure un moblet biblioteca amb dues lleixes plenes de llibres relligats; alguns són d’aspecte prou vell per procedir del segle XVII, o d’abans. L’únic títol que puc llegir, perquè el llom és ample i les lletres grosses, és en llatí. Potser és per això que, al darrer moment, canvio la pregunta i dic:

—Silvestre II?

—Eh? —es sobresalta, però fa un pas endavant, cap al replà, i ajusta la porta.

—O Gerbert d’Aurillac…

—No entenc —diu ell.

—O Bavo, si ho preferiu.

Em mira amb atenció, de dalt a baix a partir de la base del coll, cap amunt, i seguidament torna a obrir la porta. Cap dins, crida:

—Roser… Ja torno.

Tanca de nou, de pressa, com per no donar temps a la dona de fer-li cap pregunta, i, amb un gest, m’invita a precedir-lo escales avall. Fins a l’entrada no s’interessa:

—Qui sou?

—Enric, Enric Germa, un pintor. Avui estàvem citats a través d’una amiga comuna, la Naga.

—No conec cap Naga. A veure, si us explicàveu una mica…

Sortim al carrer i fem via amunt, en direcció oposada d’on he deixat el cotxe i la noia i, de moment, suposo que deu voler dur-me a un bar, una taverna, qualsevol indret on parlar sense que ningú es fixi gaire en nosaltres, però en arribar a la cantonada tomba, i llavors veig que la nostra conversa serà peripatètica.

—Us esperàvem al bar d’una amiga seva, la Rala —li vaig dient—. I totes dues són amigues de la Maia… També la deveu conèixer.

—No. No entenc res.

—Bé… Què sabeu del papa Silvestre II?

—El papa Silvestre II? —s’admira—. Ni sabia que hagués existit.

—No us crec —i m’aturo—. He vist que teníeu una història eclesiàstica, en llatí… La qual cosa tampoc no és gaire normal, en un mecànic. Perquè sou mecànic, oi?

—Sí, això sí. Però si us referiu als llibres del rebedor, són comprats a pes, com a decoració.

—En dubto. Per què m’heu arrossegat fora de casa vostra, si no teniu res a veure amb Gerbert d’Aurillac?

—I qui és, aquest?

Reprèn el pas, com per arrossegar-me encara més lluny de la llar on ningú no deu conèixer la seva antiga identitat. Jo, però, tossut, torno a aturar-me.

—Ja sé que heu rebut ordres de no veure’m, de no parlar-me… Us han dit que, com que el pacte el vau fer tots, cal que tots hi estiguin conformes, i no hi estan. Però no sé si us adoneu que, en obeir-los, ja preneu partit. En fer cas dels uns, contrarieu els altres.

Ell gamba de nou, ara més de pressa, com per perdre’m de vista, però a la cantonada següent m’espera i prosseguim tots dos, de costat. Té una mà a la butxaca i, amb l’altra, s’acaricia la barba, que és espessa, ben retallada.

—Tot això és insensat —mormola a la fi, i hi ha un altre silenci.

Travessem el carrer, cap a l’altra banda, i enfilem la via lateral, on hi ha un gran edifici massís, de ciment, que ocupa tot el bloc.

—No he llegit mai res sobre el papa Silvestre II, no conec cap Gerbert no sé com heu dit, ni aquestes noies. I el pacte… Quin pacte? —se’m gira.

Jo brando el cap, li somric.

—Convindreu que la vostra actitud no és normal. Algú perfectament ignorant de tot això que us acabo de dir, em prendria per ximple, o per un bromista estúpid; m’engegaria a la merda, per parlar clar.

—Bé… No sóc així, jo.

Fem cinquanta metres més en silenci, tombem encara una cantonada, ara cap a l’altre costat, com si ens proposéssim de descriure un vuit una mica irregular, i ell continua tocant-se la barba.

—És la vostra dona, la Roser? —li pregunto a la fi.

—Sí.

—I no volíeu enquimerar-la amb històries passades.

—No hi ha cap història.

—Hi ha una història —m’obstino—. Per què no us heu posat a riure, quan us he identificat amb un papa que va viure deu segles enrere?

—Deu segles?

—Deu segles —repeteixo—. Ho podem comprovar al llibre aquest que vau comprar per fer bonic.

—No pas jo; no llegeixo llatí, ja us ho he dit.

—Jo sí —menteixo—. Hi anem?

—No hi heu de fer res, a casa.

—Molt bé. Potser teniu raó, fet i fet. Cap de les vostres respostes, ni la vostra reacció, no és intel·ligent. Difícil veig, doncs, que fóssiu capaç de fer tantes meravelles com atribueixen a Silvestre II.

—Què us sembla? —diu amb un posat satisfet.

Com que no hi ha res a contestar, fem dues travessies més, de tornada, sense parlar-nos, però l’un al costat de l’altre, com si fóssim inseparables. Camina amb el cap baix, mirant a terra, i té un aire pensarós, com si aquella resposta no s’hagués deixat tan content com aparentava. És quan ja arribem al carrer de darrere de casa seva que li dic:

—Passem per l’altra banda, si no us fa res.

—No… Per què?

No sembla gaire contrariat quan no li ho aclareixo i em va seguint carrer enllà, cantonada avall, on l’espera una trampa, car en arribar prop del cotxe, quan hem tombat, li demano:

—Voleu pujar un moment?

No cal que ho faci, és clar, puix que en mirar cap a aquella banda veu la Naga asseguda on l’he deixada i que ens esguarda amb el cristall abaixat. De primer no fa res, com si fos una desconeguda, però llavors la Naga alça la mà, amb cinc dits estesos i separats i el polze cap avall mentre pronuncia uns mots dels quals només entenc:

—… silvanus…

La reacció és instantània. En Bavo, que s’ajupia, es redreça, obre la boca, potser admirat, potser per dir alguna cosa a la qual renuncia, gira cua i, mig corrent, se’n torna cap a la casa. Tots dos el seguim amb els ulls i, després, ens mirem.

—No ha volgut dir res, oi? —em pregunta la noia.

—No —i faig la volta al cotxe, per instal·lar-me darrere el volant quan ella diu:

—Calia esperar-ho. I és llàstima.

—No ho sé —pondero—. Ara ja et puc dir que d’una confessió me n’hauria malfiat. Podia ser un còmplice vostre, per amistat, per interès, pel que fos. És més convincent la seva negativa, sobretot si hi afegim la seva reacció en veure’t. Més ben dit, en fer-li el senyal i dir-li aquelles paraules, perquè de primer no t’ha reconegut…

—És clar; ja t’he explicat que no m’havia vist mai com una dona. I encara que ara, en convenir la cita, se l’hagi advertit, no podia saber ben bé com seria. M’alegro que t’hagi convençut.

—No m’ha convençut —nego—. He dit que era més convincent, no que m’hagi convençut del tot. Com no li he amagat que la seva actitud em sembla poc intel·ligent. Un home com Silvestre devia ser una lluminària. O potser —em passa pel cap aleshores— li convenia precisament d’adoptar aquest posat?

Ella riu, em toca el braç.

—Ets una autèntica meravella, Enric!

—Sí?

—Sí. Passi el que passi, trobes la manera de posar-ho en dubte.

—Bé m’he de defensar, oi?

—De què? —em replica—. Fa segles i segles que cap de nosaltres no s’ha atansat a un home per proposar-li això que ara et proposa la Maia. Si em permets, diria que és un honor. I també hauria d’afalagar la teva vanitat.

Li toco la mà amb la meva, que trec del volant, i convinc:

—M’afalaga. Vols que et digui una cosa? En el fons, encara que no vegi res clar, estic molt content. Tu, la Maia, la Làsia, i ara la Rala… quatre noies estupendes que no paren de… com ho direm?… de sol·licitar-me. No m’hi havia trobat mai… A propòsit, per què ho ha dit, la Rala, que en tocar-la tocava la Maia? Són molt diferents. Ho sou totes, encara que totes sigueu maques.

—Ja ho sabràs.

—Quan accepti, vols dir?

—Sí, quan acceptis.

—I si no accepto mai?

—No ho sabràs mai.

—Mira que bé! No em deu estimar tant com pretén, la Maia.

—Digues que no et pot estimar del tot fins que l’estimis.

—No sé si ho acabo d’entendre…

—Ho entendràs de seguida. No és que sigui ben bé igual, perquè de fet és ben diferent… però tampoc les vostres dones no estimen de la mateixa manera quan són estimades i quan no ho són. Quan ho són i l’home les obre, obre alguna cosa més que el sexe…

—Li he de fer l’amor, doncs?

—Sí.

—Però si no ho vol!

—No vol res més. I no parlo de l’amor físic, ara; ja l’hi has fet.

—Jo?

—Tu, Enric.

—Hi devies ser, que ho dius tan segura —ironitzo, però ella em contesta:

—Sí, hi era. I ara no em facis més preguntes, perquè no et diré res més.

Tampoc no podria. Ja som al centre de la ciutat, on em demana que la deixi. No salta immediatament, però, sinó que es queda uns segons mirant-me i, després, s’alça cap a mi i em besa.

—No et desanimis —em diu.

I aleshores sí, se’n va.