Però també és ara que, al jardí de la torre, la Lèbia es va desfent de les set faldilles amb què ha tingut el caprici d’abillar-se per a la nostra primera sessió. Totalment refeta de la meva obligada violència d’ahir, deu haver tingut temps, encara, de sotmetre’s a les radiacions d’algun aparell d’embruniment, car la pell és avui d’un torrat dolç que la fa més sumptuosa i aprofundeix una qualitat carnal de la qual el seu somrís sembla terriblement conscient.

L’abundància de randes i de brodats, de colors i de formes que se sobreposen, es complementen o s’eliminen, ajudades pel moviment, em fan ajornar aquells cinc retrats que projectava per encetar una tela gran en la qual, simultàniament nua i vestida, la Lèbia serà el joc dels membres que desconeixen la immobilitat i l’impuls dinàmic del gest que s’inicia i en comença un altre sense haver-lo completat, perquè és així com la veig, inacabada i perfecta, mentre evoluciona contra el fons d’arbres i el vellut substitueix la seda que és substituïda per la llana o per fibres sintètiques que, en moure’s i seure o redreçar-se, despullen fragmentàriament, durant uns segons, una cama, un genoll, una cuixa.

Tot alimenta les pinzellades insolents que solquen la superfície blanca amb tanta rapidesa que la mà no té temps de recollir el missatge del cervell i el capta directament de l’ull, al qual s’han restituït, per fer més comprensiva la visió d’ara, les imatges d’aquell vespre, a la torre, quan l’esbossava interminablement enmig d’un paisatge que la repetia.

L’Estru, al meu darrere, comenta:

—Esteu redescobrint el futurisme…

Però aquí tot s’encamina, com li faig observar sense aturar-me, cap a l’obtenció del centre immòbil que dóna fuga al moviment i el recull. Sinó que encara és prematur de parlar-ne; caldrà, abans, que totes les faldilles siguin rebutjades i que del naufragi de la roba sorgeixi la violència d’una nuesa total, quan ella alça la brunesa uniforme del cos per tal de desmentir-la amb la vermellor granada dels mugrons, amb la clapa nocturna que oculta la feminitat.

Sol i ombra, filtrats pel fullam, incideixen en la pell i van alterant la seva qualitat, el seu volum. Cent dones s’escapen d’una dona que no canvia i és múltiple en la realitat del jardí i en la realitat de la tela, d’on brollen colors que a l’acte entren en conflicte i s’anihilen l’un en l’altre quan el pinzell els barreja en amuntegar capes de pintura en aparença antagòniques i a la fi coincidents…

L’Estru, com impressionat per la creixença dels estrats, o potser incapaç de suportar la tensió incessantment renaixent de les formes que no quedaran del tot definides, valorades, fins a la darrera pinzellada, renuncia tot d’una a l’espectacle dels meus gestos d’obsés i, amb la cadira de rodes, se’n torna cap a la casa al moment que ella, inclinada sobre el menut brollador, afegeix encara una imatge a les retines incansables que ho absorbeixen tot, el pas del sol, el canvi de la llum, la ininterrompuda transformació del paisatge, la degradació d’algunes formes sobtades en un trànsit i l’ennobliment d’altres que s’afermen i es depuren per la gràcia d’un gest espontani, imprevist.

Però no ens quedem sols, perquè ara és la Maia que surt de la torre i, amb una cigarreta a la boca, com per indicar que simplement es concedeix un descans en la seva feina de bibliotecària, s’atura al meu darrere, més a prop que no hi tenia l’Estru, i contempla, de primer en silenci, l’obra. Després fa un comentari inesperat:

—Tens estil.

—Tothom en té, bo o dolent. —I aprofito que la Lèbia continuï amb les seves maniobres, sense mirar-nos, per dir-li—: Et volia proposar una cosa… Et faria res d’identificar-te a l’Estru? M’ho va demanar.

—Li has parlat de mi?

—Precisament de tu, no. D’unes criatures com vosaltres. I com és natural, està encuriosit.

—No penso identificar-me a ningú més. I les altres tampoc.

—Però l’Estru no és un qualsevol, Maia. Té uns dons, uns poders…

—No —em contradiu—, no en té cap. Caldria, perquè fos així, que els seus coneixements fossin autèntics, i no ho són. D’aquesta generació d’homes, tu ets l’únic que sap alguna cosa.

—Sobretot ara que he parlat amb la Rala. Ha estat molt explícita.

—Cada dia serem més explícites —em somriu.

La Lèbia, que ara s’ha adonat de la presència de la noia, ens crida:

—Sofia, Enric, veniu a seure una estona… Et convé reposar, a tu.

Li anem a fer companyia a l’ombra d’uns lilàs i jo m’estiro mentre la Maia seu amb les cames plegades sota seu. La Lèbia diu:

—Déjeuner sur l’herbe…

—La composició no és la mateixa —comenta la Maia.

—No, però també aquí hi ha una dona nua.

—No se t’ha acudit mai pensar què es podien dir? —pregunto.

—No es deien res. Monet tenia prou feina a pintar-los per pensar en una conversa. Es una tela que li va costar força, per a la qual va fer molts estudis. Però ara, aquí, aquests «déjeuners» que no esmorzen, sí que poden parlar.

—De què? —faig mentre els ulls, des de baix, van palpant la corba tensa de la natja amb la cuixa alçada, arrodonida cap a l’interior, on l’ombra es tavella.

—Per exemple, una de les dones, jo, podria dir a l’home que l’estima…

—Així?

—Així. Per què no? Amb senzillesa i amb complexitat. No és una situació meravellosa? Tu castament vestit i amb els ulls plens d’impudor; jo descaradament nua i amb una mirada ingènua; davant d’una altra dona…

—Que també l’estima —diu la Maia.

La Lèbia se la mira, em mira, i un petit somrís, sorneguer, li eixampla els llavis; em toca la mà.

—Fes-li l’amor, Enric.

Em redreço, amb els ulls que es passegen de la cara entremaliada de la Lèbia al rostre greu de la Maia. Ni l’una ni l’altra no són ja com eren o com les veia al moment de conèixer-les; conserven totes dues la bellesa que tenien, potser augmentada i tot, però ara és diferent, hi intervé una altra coneixença, més íntima, que he obtingut des d’aleshores i que, d’una manera o altra, s’objectivitza.

—Fes-li l’amor —repeteix la Lèbia.

Però la Maia mou lentament el cap, amb un gest tossut.

—No.

—Per què?

—Perquè fer l’amor no és estimar.

—Ben cert, quan no s’estima. Però, si s’estima, ho és. I potser l’Enric també t’estima…

Evito els seus ulls, m’aixeco i torno cap a la tela, darrere la qual agafo un pinzell i em quedo amb el gest enlaire, perquè en aquest moment he perdut el ritme de la composició i tot, colors i formes, m’agredeix com un garbuix sense sentit. Per damunt de la samfaina les veig encara assegudes sota els lilàs, però més juntes, la Lèbia mig agenollada i la Maia, ara, amb les mans recollides entorn de les cames alçades, la qual cosa li dóna l’avantatge que sempre té la carn atrevidament celada enfront de la nuesa que es mostra sense coqueteries. I potser n’és conscient, la Lèbia, car de seguida torna cap a la roba, entre la qual escull únicament un gran mocador que es subjecta sobre el pit, a tall de manteleta, i unes faldilles amb farbalans que li baixen, eixamplant-se, fins als turmells. Després, mentre la Maia recula cap a la torre, se m’atansa amb una expressió que sembla contrita.

—He fet mal fet? —em pregunta.

—No ho sé, Lèbia. Suposo que entenc que m’ho volguessis dir davant d’algú altre… Però és cert?

Plantada a frec meu, fita els ulls en els meus per inundar-me d’una mena de radiació intensa i sostinguda, dolça i alhora punyent, com si a la joia de l’amor es barregés la tristor d’un sentiment desesperançat; en les seves faccions hi ha una sobtada tendresa i estic segur que, si ara tornava a veure-la nua, el cos tampoc no seria el mateix; que a la bellesa salvatge, crua, s’afegiria la dimensió espiritualitzada que té la carn quan sabem que és un camí i no una finalitat.

—No ho veus? —mormola.

Jo encara objecto:

—Perquè t’he fet gaudir?

—També —reconeix—. No sóc una dona que es deixi extraviar per un miratge —diu més o menys enigmàticament.

I es frega contra el meu cos, sense alçar els braços, simplement atansant-se’m més, reposant les sines contra el pit que no retrocedeix i el ventre contra el ventre immòbil però commogut. És tot just un segon, car de seguida se separa de nou, sempre mirant-me.

—També sé —confessa—, que no és fàcil estimar-me. Hi ha massa passió, dintre meu. I una ànsia de desordre…

Ha de callar quan, amb les mans avançades cap a la cintura que subjecto per prémer-la amb força, clavo els llavis en els seus i li vaig resseguint la boca, la barbeta, el sota l’orella, el coll…

—I dintre meu què et penses que hi ha?

—Series capaç, doncs?…

Però més enllà d’ella, darrere els cabells que se’m passegen per la cara, he tornat a veure la tela; no pas l’entitat física que és el llenç, sinó allò que perseguia, allò que hi posava, el ritme ara recuperat dels colors i de les formes… I ella se n’adona pel meu moviment, per la suspensió del gest, i es tomba també, mira la composició i em mira.

—Sí —fa.

Ho diu tan estranyament, amb una mena d’emoció tan feixuga, que fins m’arranca de la contemplació de l’obra que, en un llampec, les meves retines han acabat. I la veig somriure amb una violència ombrívola que participa del meu desfici, del meu enlluernament.

—Et podré seguir on vagis —diu encara. Les mans m’arrapen gairebé ferotgement i sento que tremola amb un estremiment llarg, dens com aquella passió dels ulls de cop i volta tan tèrbols com un riu desbordat que arrossega camps, arbres i cases. I jo hi navego també, endut i emportant-me-la encara quan ja se n’ha anat i corre cap a la casa per deixar-me davant la tela, a soles amb la imatge transitòria, circumstancial, d’una realitat que pot ser, que de mi depèn que sigui…

Pinto amb una lucidesa d’enfebrat fins que algú em toca l’esquena, m’adreça unes paraules; és l’Evarist, el majordom, que em diu que és l’hora de dinar, que tots són a taula. Al mateix temps, m’allarga un sobre al meu nom, dins del qual hi ha una cartolina amb dues ratlles i una firma:

«El doctor Stravis et vol veure. T’agrairà que, a les cinc, passis pel carrer Maldonat. Jan».