Cal que sigui ara quan, a mig matí, torno per tercera vegada al cementiri i, un cop he comprovat que la tomba és verament on la vam veure anit, on era el dia de l’enterrament, entro a l’edifici de l’administració, un local baix de sostre i amb tres finestretes, darrere una de les quals seu un home amb el cap en forma de pinya i un cigar llarg i d’aspecte truculent a la boca que es torça en preguntar-li on està sebollit en Bert Astina.

—Quin any? —pregunta lacònicament i embarbussada per culpa del cigar.

—Aquest. Va ser abans d’ahir.

Té el llibre d’entrades a la vora, obert i tot, i només li cal girar pàgina amb un dit gros, tacat de nicotina.

—Bert Astina Sorda —llegeix—. És això?

—Sí.

—Plaça Cívica, 3 —diu, com si fos una adreça de la ciutat.

—És la plaça on hi ha les figueres? —m’asseguro.

—Exacte.

—¿Vós sabeu quin metge va firmar el certificat de defunció? —inquireixo, convençut de la negativa, però ell torna a clavar els ulls en el registre mentre es canvia el cigar de comissura, sense treure-se’l de la boca.

—Doctor Stravis, carrer Maldonat, 61. —Alça el cap—. Res més?

—Queda lluny, aquest carrer?

—Passeig amunt, segona travessia a l’esquerra. Passa alguna cosa? —es desperta aleshores.

—Que jo sàpiga, no —menteixo, i giro cua.

La casa del carrer de Maldonat és un edifici de dues plantes i, aparentment, totes dues les ocupa el doctor, perquè fora, a la porta del carrer, tancada, únicament hi ha un timbre. L’obre un mecanisme automàtic que em deixa penetrar en una entrada de lloses al capdavall de la qual, al llindar d’una altra porta, m’espera un home cepat i d’ulls aigualits.

—El doctor Stravis?

—És per una visita? —em pregunta.

—Sí.

—Caldrà que torni de cinc a set, a la tarda.

—Digueu-li que el vol veure en Bert Astina. Em rebrà.

L’home em deixa al vestíbul, un espai gran on, d’altra banda, resulta difícil de moure’s. Arreu hi ha tauletes amb gerros decorats per algun neoprerafaelista i, en els buits, es drecen tres arques sòbries, de fusta vella, sense relleus, sobre les quals reposen llànties de carreter, llums d’oli, politges corcades que deuen procedir d’antics pous o cisternes, mitja dotzena d’espases rovellades, un trabuc, armes d’esca, uns clemàstecs de llar pagesa i el tallant d’una arada. Hi ha més coses, encara, però en Jan, que surt de l’interior, em priva d’inspeccionar-les.

—Enric! Què fas, aquí?

Duu una bata blanca, de professional, i d’una de les butxaques, sota la cintura, li penja la goma d’un estetoscopi.

—I tu? —li replico sense deixar-me desconcertar.

—Sóc l’ajudant del doctor Stravis.

—El mèdium?

—Una cosa no priva l’altra, oi?

—Potser no. El puc veure?

—No hi és, ara. Què vols?

—Ahir vaig parlar amb en Bert.

—Ah! —diu—. Entra un moment…

Em precedeix cap a una habitació de mobles feixucs i d’artesanat rural, amb una taula desordenada, plena de revistes i publicacions mèdiques i de parapsicologia, i dues cadires quadrades, amb braços. Una cortina de vellut vermell impedeix que entri la llum del dia.

—Seu —fa.

—Vaig veure en Bert —repeteixo— i em va assegurar que no s’havia mort. També vaig veure la seva germana i la seva mare, i aquesta no s’assembla gens ni mica a la dona del cementiri. Però ara ja no té cap importància, això. Sé que, digui el que digui, ell és mort. Només voldria saber una cosa, doncs: el vau matar?

—Qui?

—Tu, aquest Stravis, o qualsevol altre dels vostres.

—Per què l’havíem de matar? Quin sentit tindria, si l’hem ressuscitat?

—No ho sé. D’una manera o altra, us en serviu per combatre la Maia. O el diable, si vols.

—El diable? Quins tractes hi tens?

—Molt íntims, ja ho saps.

—Vols dir que estàs posseït? Has fet bé, doncs, de venir a veure el doctor Stravis. Et pot ajudar.

—No necessito que m’ajudi ningú. Només volia aclarir aquest assumpte d’en Bert. Si el vau matar i per què.

—Va morir ofegat, Enric. Pots demanar una exhumació i que li facin l’autòpsia.

—Sí? Sense el permís de la família? I tampoc no serviria de res. Quan feu una cosa, la deveu fer bé. O potser no. Perquè no s’explica que de primer em féssiu veure una família i després, ahir a la nit, me’n deixéssiu veure una altra. Vau badar?

—Només n’hi ha una, Enric —em diu.

—Com és, doncs, que la mare tan aviat té trenta anys com seixanta?

Mou el cap, desmentint-ho, i insinua un somrís.

—Sempre té els mateixos. Stravis, però, té el poder de rejovenir les persones… en algunes circumstàncies. Ara, per a elles, aquest rejoveniment significa un esforç. És natural que de tant en tant, a casa seva, es relaxin.

—Ho fas senzill… Però hi ha més coses. L’Orna pretenia que em calia dormir amb elles per tal de facilitar una resurrecció plena. I tu mateix et vas queixar de la meva falta de col·laboració. Però no sembla pas que em necessités, en Bert.

—No. Ens ho pensàvem, però Stravis es va superar.

—Ho pots ben dir. No tan sols es fa passar per viu, sinó que ho sembla. Per què va dir que ho era, de viu?

—Ho és —em replica ell—. En cert sentit, més i tot que abans.

—Ignora que el vau ressuscitar?

—No.

—Doncs va estranyar-se, quan li’n vaig parlar. I més encara que hi hagi una tomba amb el seu nom. No —pondero—, hi ha alguna cosa que no lliga, Jan… diguem Jan. —I m’inclino cap a la taula—. Sembla com si, en plena operació, haguéssiu canviat de plans.

—Quins plans?

—Per què no voleu que signi un pacte amb la Maia? —replico a la seva pregunta ociosa. Però ell no s’immuta.

—Aquesta que has dit que era el diable?

—Sí.

Es queda uns instants pensarós, toca una de les publicacions i la va esfullant per un extrem, com faria qualsevol humà. Després l’aparta cap a un extrem, em mira.

—Enric… Diràs que no sóc ningú per donar consells, i tindràs raó; el més indicat seria el doctor Stravis. Però si no hi vols parlar…

—No ho he dit, això —l’interrompo—. He dit que no tenia cap necessitat que m’ajudés. D’altra banda, quina confiança hi podria tenir, després de la seva intervenció en aquest assumpte tan poc clar?

—Ets tu qui l’enfosqueix. La família va demanar-li que ressuscités en Bert, i hi va accedir. Tan sorprenent et sembla?

—Sí, perquè les coses no s’acaben aquí. Contesta’m una pregunta: què se’n fa, després, d’aquests ressuscitats? Perquè en Bert no deu ser el primer.

—No.

—Viuen per sempre?

—Teòricament, no és impossible.

—Teòricament… I a la pràctica?

—Hi deu haver de tot.

—No ho saps? De què et serveix, doncs, ser més vell que la humanitat?

—Si parles dels coneixements que ens han estat transmesos des d’edats reculades…

—No, Jan; parlo dels déus.

Hi torna a haver una pausa, ara mentre ens fitem per damunt la taula, i en els seus ulls veig quelcom que vacil·la, insegur i preocupat, com si hagués de decidir entre dues línies de conducta, totes dues, prou comprometedores. Després pregunta:

—D’on l’has treta, aquesta idea? De la Maia? —I, sense esperar resposta—: Aquesta noia et perdrà, Enric.

—Què entens, per perdre?

—Provocar-te una confusió mental tan greu que no te’n sortiràs. T’arrencarà del centre de la teva personalitat. Això té un nom, en psiquiatria.

—Creus, doncs, que és el diable?

—No.

—Qui, doncs?

—Algú amb poders i que en fa un mal ús. Allò que a les edats fosques n’haurien dit una bruixa.

—Suposem, però, que sí, que ho sigui; el diable, vull dir. No us agradaria, a Stravis i tu, de conèixer-lo? Us la podria presentar…

Posa una cara malhumorada, com si altre cop l’hagués compromès en una situació desagradable, però a la fi se’n surt amb una pregunta:

—Hi dorms, amb aquesta noia?

—Amb ella, no; amb una altra, la Làsia…

Redreça el cos amb un gest viu, que contrasta amb les faccions que se li descomponen, com si hagués olorat una fortor particularment nauseabunda o li haguessin escopit a la boca. És una expressió de fàstic i de temença que no l’abandona ni quan crida:

—Desgraciat! I si la prenyaves? No saps quin cataclisme seria…

—Per què? Sempre hi ha algú que està prenyant una dona o altra. És la cosa més normal del món, oi?

—No saps què t’empatolles! Podria…

La descomposició de la cara augmenta i, un instant, em fa l’efecte que es quedarà sense llavis, sense nas, sense ulls, transformat en una massa gelatinosa i inestable; abans d’arribar a aquest estadi, però, es domina. Amb la mateixa veu que m’ha insultat, si bé ara més baixa, tremolosa, diu:

—Cal que parlis amb el doctor Stravis, Enric.

—No ets prou, tu?

—Si et plau, Enric…

—Molt bé.

M’aixeco i, abans d’adreçar-me a la porta, ho deixo tot ben clar:

—Ja saps on visc, si em vol veure. Però si ha de venir per donar-me consells en lloc d’explicacions, no cal que vingui. D’acord?

Fa que sí amb el cap, sense moure’s de darrere la taula, mentre jo surto al vestíbul on, curiosament, m’espera l’home cepat i d’ulls aigualits que em mira amb una cara tan descomposta com en Jan. Això no el priva, naturalment, d’acompanyar-me fins a la porta.