És en aquest ara que la Maia viu en una via estreta, de direcció única, entre dues avingudes amples i arbrades. A la cantonada hi ha un edifici alt, darrere el qual sembla que s’arrupeixin les altres construccions, gairebé totes de dos pisos. La que correspon al número que em va donar, però, només en té un sobre la planta baixa, on hi ha una botiga de queviures, i s’hi puja per una escala lateral, exterior, que mig cobreix el carreró que s’enfonsa cap a la banda posterior de la casa. Després, des del replà, veig que allí el carreró s’eixampla en un petit pati ple de caixes amuntegades, prop d’una sortida que deu pertànyer a la tenda.

La porta del pis és ajustada i, quan ningú no contesta a les meves trucades, amb la mà, perquè no hi ha timbre ni armella, l’empenyo i penetro en una mena de vestíbul del qual parteixen dos corredors foscos.

—Maia!… —crido.

—Cap aquí —contesta una veu allunyada.

Sembla que vingui de la banda de l’esquerra, i m’hi enfonso pràcticament a les palpentes, guiat per una estreta ratlla de claror que trenca l’obscuritat del fons, on deu haver-hi una porta entreoberta. De fet, és un mirall que recull la llum d’una escletxa, al sostre, damunt mateix d’una porteta darrere la qual se senten veus.

—Maia… —repeteixo.

—Cap aquí —és de nou la resposta, tan llunyana com abans.

Obro i entro en una habitació totalment nua, l’antecambra d’una sala llarga, rematada, al capdavall, per un emportat de llistons amples, parcialment coberts de fulles d’un verd estrident per entre les quals es filtra la llum. En un sofà molt rococó, de domàs granat, reposa la nuesa d’una dona de perfil grec que separa una cama cap al terra, com si li hagués relliscat; dues altres dones, una d’elles que s’adreça al sofà i l’altra que se’n separa, coincideixen, encarades, en un costat. Són talment tres figures escapades d’una tela de Delvaux, en el qual també fan pensar la inutilitat del gest i l’expressió estòlidament capficada de les cares que no s’alcen en sentir les meves passes, dels ulls que no em miren ni un sol cop.

M’esmunyo doncs per la porta que entrelluco darrere un paravent brodat amb dragons i altres bèsties mitològiques que barregen ales, cues i potes, i em trobo en un segon vestíbul, idèntic al de l’entrada, amb dos corredors obscurs que s’endinsen en la casa.

Repeteixo un trajecte conegut, sinó que aquesta vegada passo de llarg davant la porta sobre la qual hi ha una escletxa i vaig fins al final de tot, on el corredor tomba en angle agut i desemboca al peu d’una escala. Dalt, la porta del replanet comunica amb una arcada des d’on puc contemplar tres de les quatre parets cobertes de pintures i una colla de persones, reunides en grupets animats, que comenten les obres.

Hi ha una orgia fauve de colors que enlluerna, però aquí tot ha estat vist per un ull que treballava en profunditat i, sense negligir les formes d’un dibuix angoixosament disciplinat, massa disciplinat i tot perquè no mostri l’exaltació anàrquica de la visió interior, ha sabut copsar racons i teixits d’un món, biològic o inorgànic, que ara salta des d’un origen ocult a la tela, a l’àmbit circumdant, a la retina obligada a recrear la substància formalitzada d’éssers i coses a l’aguait, en l’ànima de la matèria. L’automatisme de la revelació s’exalta a la llum, la inclou en el caos en gestació de la pinzellada, de la paletada, del cop de dit o de mà que agrumolla colors per tal d’obtenir la simultaneïtat d’una síntesi, d’una anàlisi que es prossegueix tela endins, tela ensota…

Una altra noia de Delvaux, que no era a l’habitació de baix, perquè és rosada i no blanca com elles, diu, al meu costat:

—Ho has aconseguit.

Alhora, algú se separa del grup que, a l’esquerra, examinava una perspectiva d’entranyes sobre un muntatge de roques càlides, i, darrere, em veig amb una cigarreta a la boca, una mà a la butxaca i l’orella complagudament atenta a uns llavis pintats d’ocre que deuen mormolar, com la noia:

—Ets el més gran, ara.

L’Enric Germa somriu als llavis groc-terrosos que continuen afalagant-lo i, al mateix temps, aquí, a l’arcada que ens dissimula, mira la noia del perfil grec que fa un gest com si m’oferís tot allò que, pel que sembla, ja és meu.

—Ara? —faig—. Quan?

—L’any noranta-tres.

En tindré quaranta, i l’Enric Germa que ara parla al seu torn, sempre amb el somrís a la boca, no en deu tenir pas més de vint-i-cinc o vint-i-sis; se li veu la mateixa cara dels meus vint-i-dos anys, però l’expressió és més sòbria i el gest més segur, més aplomat. Fixant-m’hi bé, àdhuc em sembla com si el somrís fos més de condescendència que d’afalac.

—Encara tan jove… —balbucejo, i faig un pas endavant, per penetrar a la sala.

La noia allarga la mà cap al meu braç amb vivesa, i els dits, més ardents que la meva pell, provoquen un espasme del múscul, que salta; una mena d’onada densa em recorre el cos, com si hi hagués hagut una descàrrega elèctrica, sinó que aquesta vibració és plaent.

—No hi pots entrar, encara —diu.

—Encara?

Assenteix amb un parpelleig dels ulls que, estranyament, puix que no ha fet cap gest, es propaga a la cara, als pits adolescents, però no em dóna cap explicació.

—Qui ets? —li pregunto.

—Ja ho saps —fa—; ho has pensat.

—Però ets de carn i ossos —dic, i li toco el ventre amb una mà inquieta que de seguida rellisca cap al pubis.

—Sempre ho he estat per algú.

—I per què tu precisament…

Els dits baixen a entrellaçar-se amb els meus i mormola:

—Vine…

Sortim per la porta del replanet, on veig l’inici d’un altre passadís, tan estret que els cossos es freguen, a l’acabament del qual travessem un enfilall de sales amb tot de munts de coses que, en la penombra, no identifico. I aleshores hi ha una portalada ampla, oberta de bat a bat, la d’una habitació profusament il·luminada per dues finestres, a banda i banda de la tela que penja del mur del fons.

La noia ajaçada al sofà, amb la cama penjant cap al terra, ocupa el mateix lloc que a la sala de baix, però aquí, darrere, no hi ha cap emparrat, sinó, damunt, un mirall buit en el qual, per l’indret on es troba, s’hauria de reflectir l’altra noia, dreta al costat d’un suport de fusta d’on alcen tot de fulles.

La meva companya, em prem els dits per darrera vegada i es precipita cap al mirall amb una correguda tan increïblement ràpida que no la veig córrer, no la veig saltar… És ja, a l’espill, el reflex de l’altra. Immòbil i distant encara que m’hi atansi i, amb la mà alçada, la toqui, les toqui totes…

—Què feu, aquí? —diu una veu enrogallada al meu costat.

És un home amb bata d’adroguer i, prop seu, veig les caixes amuntegades al menut pati de la botiga. Sacsejo el cap, miro altre cop la paret escrostonada on encara tinc la mà i la deixo caure.

—No ho sabeu que això és propietat privada?

—Buscava la Maia —li explico amb un esforç—; la bibliotecària.

—La bibliotecària? Només hi vivim la meva dona i jo, aquí.

—Deu ser dalt, doncs.

—No ho crec.

—No hi viu una noia?

—Que jo sàpiga, no hi viu ningú. Com no hagi vingut avui…

—No sou l’amo, vós?

—No. Tinc la botiga llogada i prou. I des que vaig obrir, fa catorze anys, mai no hi he vist cap noia, dalt.

—Miraré, de tota manera.

El deixo mentre s’arronsa d’espatlles, faig la volta cap al començament de l’escala, al carrer i, un cop al replà, truco a la porta tancada, d’on penja una armella. Però el botiguer deu haver dit la veritat, perquè a cap porta que s’obri sovint no hi ha una teranyina com la que veig a l’angle dret, de dalt.

En baixar, l’home, que m’espera al peu dels graons, diu:

—Què, convençut?

—Convençut —i em miro la casa, que no és prou ampla ni prou profunda perquè hi hagi recorregut tantes sales, tants passadissos.

—Ara —fa ell—, ni que només sigui per curiositat, m’agradaria de saber què hi buscàveu, a la paret.

—Res —dic—, res. Comprovava si era prou sòlida.

—Per què? —s’admira.

—Per aguantar una il·lusió —acabo.

I el deixo, gratant-se la closca.