Pot ser que ara la casa sigui diferent? No m’havia adonat, quan la primera visita, de la porteta estreta, a l’esquerra, cap a la qual em duu l’home cepat i d’ulls aigualits que, amb un gest sobri, m’invita a seguir-lo per l’escala de cargol, fosca i llarga, car tardem ben bé deu minuts a arribar al corredor de sota, il·luminat per una sola bombeta i que desemboca en una sala molt ampla, circular, proveïda d’una taula feta amb una fusta i dos banquets i d’unes quantes cadires corrents, amb el cul rodó, que s’arrengleren en un costat. De la paret, darrere la taula, penja un gran mapa astronòmic d’aspecte envellit, i en un racó es veuen tot de plaques d’un material brillant i falsament transparent que no sembla, ben bé, ni vidre ni metall.

Stravis, Jan i l’home de la caseta blava seuen a les cadires, l’un al costat de l’altre, però en fer la nostra entrada les desplacen una mica per tal de distribuir-les en cercle. Així, quan l’home i jo ens instal·lem, formen un grup en el qual tots ens donem la cara, sense que el presideixi ningú.

Tots tenen una expressió seriosa, i és amb el mateix posat greu que, un cop ens hem saludat, Stravis diu:

—Ens trobem en allò que alguns homes n’han dit l’Agartha, un centre espiritual.

Assenteixo, no gaire segur de quina mena de cosa sigui aquest centre a despit de la seva qualificació, i ell, que ha fet una petita pausa, prossegueix:

—Després de la nostra darrera entrevista hem cregut que probablement teniu raó: només ens podem entendre si parlem clar. I, per tal de fer-ho, cal que us posem en antecedents.

Calla de nou i l’home de la caseta blava, que s’ha tret la pipa i la tatxona amb el seu gest lent, encadena en un to monòton:

—Cal que sapigueu que a l’origen hi havia únicament uns sers de naturalesa espiritual que coincidien amb la matèria sense confondre-s’hi; els en separava, sobretot, la consciència, car per matèria cal entendre, en aquell moment, una forma d’energia que després s’aniria ordenant, en part per la nostra voluntat i, en part, seguint un impuls evolucionari propi.

—Esteu parlant, doncs, de la creació del món?

—No; estic parlant de l’ordenació del caos, que ja era un món. —I encén la pipa—. Aquestes criatures que deia eren, per emprar uns termes humans, mascles i femelles. No cal estranyar-se d’aquesta polaritat de l’esperit, perquè també ell, com la carn, és fecundant i fecundat. Dos principis contradictoris i complementaris són essencials perquè hi hagi vida, sigui espiritual, sigui corporal. Es propaga gràcies a la conjunció de tots dos. Aquests éssers, doncs, podien unir-se i, com diríeu vosaltres, multiplicar-se. El procés, és clar, no té res a veure amb la manera de la reproducció humana, ni condueix a l’obtenció d’uns altres sers totalment separats, si bé aquests fruits de la unió espiritual són o poden ser, quan s’ho proposen, independents. Entenguem que hi ha una comunicació tan completa d’experiència que les noves entitats no formen una altra generació en el sentit corrent; és un privilegi de l’esperit, per així dir-ho, que l’ésser novament format posseeix tot allò que fou i continua essent dels progenitors i, en aquest sentit, pot considerar-se, és de fet, una criatura contemporània de l’origen. Ha viscut doncs també des de sempre encara que no hagi estat engendrat fins posteriorment. És difícil d’explicar-ho en termes humans…

—Em sembla que us segueixo —el tranquil·litzo—. Aproximadament…

—Bé… La matèria organitzada va desembocar, com era inevitable que fes, com nosaltres mateixos volíem que fos, en formes biològiques cada cop més complicades, més complexes, de les quals eixí l’home quan aquesta complexitat fou suficient per assegurar a la matèria vivent la provocació de l’esperit. En l’home s’unia allò que havia estat separat, però era una unió imperfecta, i continua essent-ho encara. Hi ha una… com en direm?… una síntesi que s’elabora amb molta lentitud i la realització de la qual, d’altra banda, no ofereix cap seguretat. Poden intervenir molts accidents que la frustrin. De fet, ha passat més d’un cop.

—Hi ha hagut homes anteriors a l’home, doncs?

—No hi ha hagut ningú exactament com l’home; però hi ha hagut formes homínides que s’han extingit; la matèria, i l’esperit també, han fet molts assaigs, i ni ara no es pot dir que aquest, l’assaig humà, sigui el definitiu. Sovint, dubtem que ho sigui.

Calla uns moments per tal de tornar a encendre la pipa que se li ha apagat, però no faig cap comentari ni mostro, per la meva expressió, cap incredulitat. En Jan, que tota l’estona m’ha tingut els ulls clavats damunt, com si espiés les meves reaccions, es permet un petit somrís garneu.

—Ho entens de debò, que hi pugui haver un esperit mascle i un esperit femella? —m’interroga.

—No diuen que hi ha esperits bons i esperits dolents? —contraataco.

—Però no n’hi ha.

—No importa. Si puc concebre els uns, puc concebre els altres.

—Però la bondat i la maldat són categories morals…

—I què? Si algú les posseeix, no són una abstracció. Per què ho han d’ésser, doncs, la feminitat i la virilitat?

L’home de la caseta blava, que ja ha encès, branda el cap.

—Podríeu continuar indefinidament… Tornem doncs a la realitat, o sia, ara, a l’emersió de l’home… que de seguida va començar a crear problemes.

—Perdoneu que us interrompi un moment —li dic—. Hi ha una cosa que no queda gens clara. Si la creació, com se suposa, tendeix a superar-se, o sia a obtenir una criatura cada cop més perfecta, com s’explica que, havent-hi ja uns esperits purs, o relativament purs, es caigui en l’error de l’home? Vol dir això que el procés de l’evolució no és progressiu?

—Cal suposar que sí, que ho és —intervé ara l’home cepat i de cara aigualida, el qual, pel que ara es veu, no és pas el simple criat que m’imaginava, sinó un d’ells—. Perquè hi pot haver una criatura, l’home o el seu successor, que combini la perfecció de l’esperit i la perfecció de la matèria.

—Però això ja ho heu aconseguit vosaltres! —exclamo—. Us podeu encarnar.

—És cert, però a base d’una disminució dels nostres poders espirituals. És això, precisament, que crea el problema al·ludit de la nostra relació amb l’home.

—Com pot ser?

—Molt senzill. A través d’ell, de l’home, vam accedir a una sexualitat que ens era desconeguda, que només podia realitzar-se si ens aveníem a encarnar-nos. I ho vam fer.

—Ho havíem de fer —recalca Stravis bo i reposant fugisserament, no sé per què, una mà en el meu genoll—. Una de les qualitats de l’esperit és la seva curiositat. Però ignoràvem que el coneixement carnal fos tan atractiu, tan abassegador.

—I quin mal hi ha, en això?

—Un de molt greu: que durant els períodes d’encarnació perdem facultats; de fet, això contraria la realització de les nostres finalitats espirituals, de les finalitats que arrelen en la nostra naturalesa. Us adoneu ara com és de perillós que un de nosaltres, una de nosaltres, s’obstini a perllongar el seu estat d’encarnació per amor d’un home o d’una dona? Ens afecta tots. És per aquest motiu que, quan ho vam observar, convinguérem que ens calia abstenir-nos de la relació sexual amb els humans.

—No és certa, doncs, la història dels gegants?

—Sí —contesta l’home cepat—, ho és. Els gegants van ser un autèntic desastre, però actualment això ja no ens preocupa tant. Des d’aquells temps la vostra medicina ha avançat molt i, amb els anovulatoris, el risc d’un embaràs és negligible. Res, però, no pot evitar que perduri aquella degradació a la qual ens hem referit i que amenaça amb instaurar un desordre entre nosaltres… Com dèiem, vam convenir que interrompríem tot tracte carnal amb l’home, però alguns de nosaltres no han respectat sempre aquest compromís.

—Les femelles.

—Sí. Per al principi femení de la nostra naturalesa ofereix més atractius, sembla, la carnalitat. Durant llargues temporades, segles en termes humans, hem pogut contenir aquesta inclinació, però sempre, de lluny en lluny, hi ha hagut reincidència.

—O sia —pondero— que des dels temps primitius, des d’aleshores dels gegants, fins ara, l’abstinència no ha estat completa. S’han enamorat d’altres homes.

—Així és. Tu —diu en Jan— ets el darrer d’una cadena.

—I què ha passat, amb els altres?

—Hi hem intervingut sempre —explica l’home de la pipa—. En general, amb èxit. Perquè en general al mascle de l’espècie humana no li interessa tant l’amor com el poder, o la glòria, o la riquesa. Amb qualsevol d’aquestes coses pot obtenir totes o gairebé totes les dones que vulgui. A vós mateix, l’amor d’una dona no us assegura pas el triomf professional, i, en canvi, l’èxit com a pintor posa al vostre abast un nombre infinit de dones.

—És l’argument que heu fet valdre sempre?

—No us sembla prou bo? —somriu Stravis—. Ha servit. Quedaríeu admirat si us diguéssim uns quants noms d’homes que la humanitat té per genials i que ho són o ho han estat perquè van saber renunciar a un amor efímer; aquesta genialitat és la nostra compensació.

—I la immortalitat, suposo…

—Sí, si es vol.

—Com en el cas de Silvestre II?

—És un exemple, certament.

Observen un silenci, potser per donar-me temps de pair aquell excés d’informació que, en part contradiu, i en part corrobora, algunes de les coses que «elles» m’han anat explicant. Però no em cal rumiar gaire per trobar un argument que em sembla polèmic. Dic, doncs:

—De tot plegat es desprèn que en el vostre món, en la vostra naturalesa, hi ha una falla greu. No us caldria anar a cercar l’home si entre vosaltres hi hagués amor.

—N’hi ha —responen alhora l’home cepat i en Jan.

—Siguem francs del tot —els prego—. Si n’hi hagués, no s’explicaria aquesta inclinació dels esperits femenins.

—És un amor diguem intel·lectual —es decideix a confessar Stravis—. Sí, diguem-ho així per entendre’ns.

—Hi falta, doncs, afecte, tendresa… i sexe, és clar —reflexiono—. Deu ser doncs veritat que no hi pot haver amor de debò sense un cos amb el qual manifestar-lo. Però vosaltres el podeu tenir, el teniu ara —se m’acut—. Per què no us estimeu els uns als altres?

—Ho hem fet —reconeix Jan— però l’experiència ens demostra que no s’obté el mateix grau de sensibilitat si un dels dos amants no és un home o una dona. Som allò que vosaltres en diríeu amants insatisfactoris.

—Potser sí. I com s’explica que no us sentiu temptats com elles?

—Ens hi sentim —fa Stravis—. I també hem tingut les mostres relliscades. L’amor de les dones és agradable… Però en totes les espècies, si és que aquest nom se’ns pot aplicar, hi ha uns elements més conservadors que els altres.

—I sou vosaltres…

—I som nosaltres.

M’alço, però cap d’ells no es mou, perquè saben que no em proposo pas de deixar-los. Faig unes passes per l’habitació, encenc una cigarreta, m’aturo un moment a l’altre extrem, des d’on contemplo el petit grup immòbil en una penombra que sembla ordenar-los com en una tela de Rembrandt que es podria titular Els conspiradors. El clarobscur retalla perfils i els accentua contra la invisibilitat d’altres trets que divideixen asimètricament les cares. Aquesta idea, però, no m’arrossega i, a poc a poc, torno cap al cèrcol de cadires, m’assec de nou.

—Aleshores, si ho he entès bé, totes aquestes explicacions que m’heu donat i que, abans, heu donat a d’altres, són el pròleg d’un conveni que em proposareu… Ho puc tenir tot, fama, diners, poders, immortalitat, o bé he d’escollir?

—Si escolliu bé —diu dolçament l’home dels ulls aigualits— ho podeu tenir tot, o gairebé tot.

—Suposo que sí. Sigui com sigui, abans de decidir m’agradaria de saber per quina raó heu perdut tant de temps ressuscitant o fent veure que ressuscitàveu morts, creant situacions com la de quan tu, Jan, vas venir a l’hotel, o la de la platja…

—Volíem impressionar-te.

—És estrany. També em volien impressionar elles.

—Sí. Però mentre elles creien que amb aquesta manera de procedir afalagaven un cert tarannà teu, visible en aquella part de la teva obra tan enderiada pel misteri, nosaltres pensàvem que l’erupció d’uns poders obscurs en la teva vida et descoratjaria, t’espantaria. I tots ens hem equivocat, com ens passa sovint amb l’home. Ni t’has sentit seduït ni t’has enquimerat gaire. No has parat d’anar d’una banda a l’altra, discutint, discutint amb elles o amb nosaltres, provocant-nos a actes imprudents…

—O sia que he procedit amb una perfecta anormalitat.

—Sí. Al capdavall, com tots aquells als quals hem hagut d’acabar per proposar un tracte.

—Molt bé —faig, i llenço la cigarreta a terra, l’esclafo amb el peu—. I si no l’acceptava, quina seria l’alternativa? La mort?

Tots quatre branden el cap amb un gest enèrgic i ofès, però només Stravis diu:

—No hem matat mai ningú, no podem matar ningú. No acceptem la mort.

Em quedo tan bocabadat que dec tenir cara d’estúpid. Cap d’ells no riu, però, ni fa cap gest per aturar-me quan m’aixeco i, barbollant uns mots que no deuen entendre, ni entenc jo, vaig retrocedint cap a la porta, cap a l’escala de cargol… Ara sí que estic impressionat de debò.