I arribem a l’ara d’una mare que, havent escoltat en silenci, tot i que sovint hagi semblat que anava a formular una protesta o a demanar un aclariment, es recull uns instants, com per ordenar més bé tot aquell material, i explica:

—El meu fill no s’ha mort, això és clar, però hi ha una cosa que m’inquieta, i és que no puc recordar què vaig fer abans d’ahir a la tarda, quan, segons vostè, assistia a l’enterrament.

—Ni jo —intervé l’Orna—. No hi havia pensat, però ara que ho diu…

Totes dues continuen al llit, lleugerament incorporades contra el coixí, i ni a l’una ni a l’altra no se li acut, ara, de protegir una nuesa a la qual ja ens hem acostumat. Les veig com una curiosa composició que reunís la manera i el model d’un Rouault i el pinzell d’un Klimt simplificat, sense arabescos, perquè a la robustesa estilitzada, més de contingut que de formes explícites, de la noia, respon el contrast del cos com deixatat de la mare, el ventre de la qual penja una mica cap al pubis, seguint la mateixa orientació de les sines, que rellisquen sobre el tors, i de les cuixes inclinades cap endins a partir d’unes cordes varicoses, molt blaves, que alternen relleus i enfonsades des de l’entrecama fins prop dels genolls.

—I aquesta tarda —pregunto— què han fet?

Perquè m’he passat per alt la sessió d’exorcisme, com he silenciat, també, la presència, en la nostra història, d’altres criatures que, aparentment, es disputen la meva ànima. I elles es miren, estranyades, cadascuna d’elles amb l’esperança que l’altra suplirà el defecte de la memòria, però totes dues han de sacsejar el cap, donant-se per vençudes. Només la mare, a la fi, mormola:

—Pel que sembla, hem provat de seduir-lo.

—Sí. Amb la complicitat d’en Bert. Del Bert que en aquests moments sopa al menjador —recalco—. Perquè ell, i acceptem per ara que no s’hagi mort, que no sigui un ressuscitat, es deu trobar encara en aquell segon estat del qual us he tret en pegar-vos i fer-vos perdre el coneixement. Se m’ha acudit que si podia establir una espècie de solució de continuïtat, retrobaríeu el vostre estat normal.

—Sí, la idea era bona —corrobora la Líria—. Per què no ha fet el mateix amb ell?

—Perquè el necessitava de testimoni. El Bert de cada dia, tal com el conec, sé que mai no s’hauria avingut a que m’emportés la seva mare i la seva germana a un dormitori; em consta que la promiscuïtat el repugna…

—Sí; és un noi com cal.

—Per això vull que veieu aquest altre Bert. Ara, si no us fa res, tornarem un moment al menjador, vosaltres despullades com aneu, i veureu la seva reacció.

—No m’agrada —protesta la mare.

—No, ja ho suposo. Però cal fer-ho. Si més no, amb una de vosaltres. Potser tu, Orna…

També li ve costa amunt, però al capdavall convenen que potser no és tan indecent exposar la nuesa de la germana com ho seria exhibir la de la mare, i, un cop d’acord, ens n’anem tots cap al menjador, on la dona es queda a la banda de fora, en la penombra del corredor, com a observadora, mentre l’Orna i jo entrem a l’habitació i ens atansem al noi que ja s’està menjant les postres. En sentir-nos, alça el cap i ens acull amb un somrís i una mirada alegre que es passeja complagudament pel cos de la germana, com si hi cerqués els rastres d’una sessió d’amor. Ella té els ulls baixos i sembla mal avinguda amb que li passi un braç entorn de la cintura per prémer-la contra meu.

—I la mare? —ens pregunta.

—Descansa una estona; descansem tots —afegeixo—. I ho hem aprofitat per fer-te una visita, a veure si continuaves en forma…

—És clar que sí. I vosaltres ho passeu bé?

—Molt —dic—. Totes dues són delicioses.

Beso l’Orna, li toco els pits, i ell aprova amb el cap.

—Però potser hauríeu de menjar —ens recorda.

—Després —somric, i a la noia—: Tornem-hi?

Breu i tot com ha estat l’escena, la Líria no s’ha poguda resistir, i ara la trobem de nou al dormitori, on s’ha assegut al caire del llit i plora sense amagar-se’n. L’Orna, a la qual he tret les mans de sobre així que hem sortit del menjador, s’asseu al seu costat, li passa un braç per l’espatlla.

—Mare…

Però ella, entre les llàgrimes, se m’adreça:

—Sí, tenia raó. És monstruós…

—És que no és ell. Com vostès no eren vostès. Algú crea una altra realitat, però amb això no n’hi ha prou; cal que tots vosaltres hi consentiu, des del moment que us hi integreu. De segur que esteu en contacte amb algú que té poder, com en diuen.

—Algú que ens embruixa? —s’espanta l’Orna.

—Potser no és aquesta, la paraula. Diguem algú que us suggestiona, que us hipnotitza. Probablement algú que us mereix confiança, molta confiança… Qui heu conegut, darrerament?

—Darrerament? Ningú. Les nostres amistats no canvien gaire; gens.

—I fem una vida retirada —afegeix la mare, encara amb els ulls xops.

—Hi ha d’haver algú, per força —insisteixo—. Algú que, d’una manera o altra, té influència damunt vostre. Per la seva personalitat, pel seu càrrec…

M’aturo en observar un canvi d’expressió en l’Orna, els ulls de la qual semblen travessats per un llampec que, d’altra banda, s’apaga tot seguit. Però ja en tinc prou per tornar a la càrrega.

—Penseu-hi bé. Pot ser la persona més inesperada.

Em miren, patètiques i desvalgudes. L’una al costat de l’altra, tan nues, gairebé grotescament abandonades en una actitud que afeixuga els cossos i els envelleix, ara s’assemblen més que mai, totes dues, a les meuques sense il·lusions, abatudes per excessos de carn i d’anys, de Rouault; ja cap record, cap ombra de Klimt no les protegeix.

—Més val que us vestiu —dic, i els allargo la roba escampada per la cambra.

L’Orna s’admira que només li correspongui una bata, però no hi fa observacions i se la posa mentre la seva mare, com de sobte conscient que des de fa hores no paro de mirar-les, prescindeix de bragues i de sostenidors per anar més de pressa i s’entra el vestit pel cap.

—Penseu-hi —repeteixo—. Hi ha algú. I em sembla que tu, Orna, sospites qui pot ser.

—Jo?

—Sí, tu. Què has pensat, o en qui has pensat, ara fa un moment?

Però ara la Líria, que es va estirant el vestit cap avall, se li avança.

—Només hi ha una persona que coneixem des de fa relativament poc, una mesada, i ella no ho pot ser.

—Per què?

—És el nostre confessor.

—I no pot ser? —crido—. Ningú més ben situat!… Que no ho veieu?

—Sí —fa l’Orna—. En ell pensava.

—Què se’n va fer, del que teníeu abans?

—Es va morir; ja era vell.

—No —s’entossudeix la mare—. Mossèn Neris és un sant home. No ens faria aquestes coses.

—És el confessor de tots tres?

—Sí.

—Per què no, mare? —diu la noia—. Al capdavall, algú o altre ho ha de fer.

És ella mateixa, més complaent, que em dóna el nom complet, l’adreça, perquè li pugui fer una visita, investigar si cal els seus orígens, però mentrestant hi ha encara el problema d’en Bert, de la tomba on han enterrat algú amb el seu nom, si és que fet i fet no l’han enterrat a ell, car, com els dic, es podria haver mort i podria haver ressuscitat mentre elles vivien sota aquella estranya suggestió.

—I després, en tornar al vostre estat normal, com que l’heu vist com sempre…

Però jo mateix, en dir-ho, m’adono que és insensat, que no hi ha cap raó per matar una persona i ressuscitar-la, en el suposat que això fos possible, que no ho és…

Una veu, a dins, em recorda novament: i la Maia, la Naga, la Làsia, en Stravis, en Jan?… Són possibles?

—No —diu la mare—; ens n’hauríem adonat.

—Potser sí —i m’arronso d’espatlles. No vull discutir-li-ho més.

—I ara què fem? —pregunta la noia—. Deixem que continuï així o… Per què no el deixes sense sentits, com a nosaltres? —em proposa sense embuts.

—Em penso que no cal; demà, quan es desperti, ja li haurà passat.

Tornem al menjador, per acomiadar-me’n i justificar d’una manera o altra que no em quedi a sopar, però m’ho estalvio; esperant que ens canséssim de la nostra «disbauxa», en Bert s’ha adormit en una butaca.

—Més val així —convenim.

La mare, d’instint, duta pel seu esperit ordenat de mestressa de casa, comença a enretirar els plats, a desparar taula; ni ella ni l’Orna no tenen gana.

La noia, que s’ha de subjectar contínuament la bata perquè no se li esboqui, m’acompanya a la porta, surt amb mi fora, al replà, i xiuxiueja:

—Quan l’aniràs a veure, mossèn Neris?

—Demà al matí. Per què?

—És que vull venir.

—No sé… —vacil·lo—. Tu sí que creus que pot ser ell, oi?

—Com tu has dit, ha de ser algú o altre. I té coses estranyes.

—Com?…

—No… Potser no t’ho hauria de dir —pondera—, però… No és gaire rigorós segons amb quins pecats; més aviat sembla que li faci gràcia que els hi confessi.

—Quins pecats, Orna?

—Sóc una noia normal, Enric… i sola. Ho entens? —es ruboritza.

—Sí. On ens trobarem?

—Què et sembla a les onze, a la placeta que hi ha dues cantonades més avall?

Assenteixo i, al moment de separar-me’n, amb una encaixada, li somric:

—I no te n’has d’avergonyir, Orna… de ser una noia normal, saps?

—No —però envermelleix més, i deu ser per això que es gira tan bruscament cap a la porta—. Adéu, Enric.