Ara, com sempre, la ciutat és normal. La gent circula per les voreres, més aviat de pressa, amb aire aqueferat, s’atura a les cantonades i espera impacientment que canviï el llum dels semàfors que regulen el tràfic seguit, espès, de cotxes, camionetes i camions conduïts per persones d’aspecte banal, potser amb els trets una mica crispats per l’esforç d’atenció a què es veuen sotmeses. Passen autobusos del servei urbà, motos, dones amb cotxets de criatures i cabassos d’anar a la plaça, homes amb carteres portadocuments i xicots de cara agressiva amb petites maletes que deuen contenir mostraris comercials, noies amb minifaldilla, amb shorts, amb texans, i nens i nenes que surten de col·legi. Totes les botigues estan obertes i, dins, hi ha dependents, dependentes, senyores que remenen gèneres, caixeres que premen els botons de les màquines enregistradores i amos que fan la gara-gara a les clientes habituals; les façanes són una festa de colors, de rètols, d’anuncis que pregonen noms i productes familiars, ací o a Fàlia…

Tot és normal, però dins d’aquesta normalitat, he topat amb alguna cosa que no pertany a l’ordre de cada dia, que el contradiu. I com que tot començà a la carretera, és cap allí que me’n torno després d’haver fet omplir el dipòsit per si em trobo de nou amb aquell paisatge pla, desert, on tan sols es dreçava, durant més de dos-cents quilòmetres, un parador blanc, porxat. La fita és, en principi, el grup de torretes darrere les quals s’estenia un bosquet de pins.

Però ara ja no ho és. Enllà, hi ha camps vorejats per cledes de filferro que protegeixen terres de conreu, horts, i de seguida es tornen a veure més cases escampades, els ravals d’un poble que la carretera travessa. Calculo que és una mica més amunt que vam tenir l’aventura amb el segon cavall, si fa no fa a l’indret que ara ocupa una gasolinera, al costat d’un camí que mena, més endins, a un cementiri de cotxes.

Passo per un pont que tampoc no recordo i, a l’altra banda del riu, ahir invisible, el terreny s’enfila entre dos turons boscosos que mig oculten unes casetes blanques a l’altura de l’indicador quilomètric. Perquè també els rellotges han desaparegut, aquesta vegada, i tots els senyals de la ruta són com han de ser, com són arreu del país: uns mollons de pedra, potser alts d’un metre, amb una xifra que va canviant de mil en mil metres.

Rutllo tan lentament com em permet la circulació, potser no gaire intensa, però constant, i dalt, on la carretera torna a ser plana, surto entre unes grans plantacions d’arbres fruiters que, més endavant, s’aprimen contra la via del tren, en el terraplè de la qual treballa una brigada d’obrers amb el tors nu.

A uns cinc quilòmetres hi ha un altre poble seguit per tot de construccions industrials que lluiten contra el paisatge per mitjà de les tanques ornades amb mostres agressives d’un pseudo op-art, i, a continuació, no gaire lluny, calculo, d’on em vaig beure una cervesa, i la Maia el xerès, veig un restaurant caminer. No té porxos, però, ni graons, i és a l’altre costat de carretera.

La noia que em serveix un cafè, al taulell, no sap res de cap parador que s’assembli a la descripció que li faig i, segons ella, el bar més atansat, una antiga masia, és a vint-i-cinc o trenta quilòmetres. I, naturalment, contesta gairebé ofesa, potser perquè és de mamella escassa, ni allí ni enlloc no serveixen cambreres topless.

—Faríem goig —remuga—, amb la mena de personal que circula per aquestes carreteres!

No repeteixo doncs la pregunta a l’altre restaurant, on dino en un ambient sorollós i alegre de xofers de camió que han ajuntat tres taules a l’ample del local, com un parapet; després, perquè no em quedi cap rau-rau de consciència, em decideixo a fer una cinquantena de quilòmetres més, fins a un camí curt que em permet de girar.

Al capdavall hi ha una caseta solitària, pintada de blau amb un rellotge de sol a la façana, que té quatre finestres. Tot seria normal si, al moment de canviar de marxa, algú no s’aboqués a la de baix, prop de l’entrada, d’on em mira prou intensament perquè m’hi fixi bé. És en Bert!

Immobilitzo el cotxe amb una frenada brusca que em projecta contra el volant, i salto, cridant el seu nom. Quan arribo a la casa, però, a la finestra ja no hi ha ningú, i fins i tot és tancada, ara. Ningú no contesta als meus trucs, i em cal insistir perquè de la dreta surti un home pot ser d’uns quaranta anys, vestit amb una granota de treball, que duu unes tisores de podar a les mans.

—Veniu —contesta a les meves explicacions—; fareu una tirada.

Vol dir que em donarà un glop de vi de la bóta que té a l’hort de darrere, on tallava secallers d’una pomera extraordinàriament copuda que em mostra.

—És el millor temps, ara —comenta—. Sí…

—He vist en Bert —l’interrompo jo.

—Aquí? No.

—Fa un moment que mirava per la finestra.

—No ho crec. Beveu —insisteix.

És un vi claret, molt sec, que ben bé deu fe setze graus, i, després d’haver-lo tastat, també ell fa una xerricada, força més llarga. De segur que en fa moltes, d’un cap de dia a l’altre, car té la pell enrogida, i no sembla pas que sigui del sol. Els ulls, en canvi, són d’allò més clars, amb molt de blanc.

—Bé —diu en tornar la bóta al lloc, al peu d’unes mates que conserven el vi fresc—, heu decidit alguna cosa, ja?

—De què? —m’estranyo.

—De què pot ser? —pregunta amb una tonalitat irònica—. No crec que en tingueu cap més de problema, ara com ara.

—Us referiu a això d’en Bert?

—No; a tot plegat. —I afegeix—: A hores d’ara ja hauríeu de començar a veure les coses clares.

—En quin sentit?

—En l’únic sentit que importa. M’estranya que em feu aquestes preguntes.

—Deu ser perquè no podeu contestar-me-les.

Mou el cap, reprovatiu, i acaba per asseure’s al marge del rec que voreja una taula de verdura. Des d’allí, em mira.

—Us ho preneu molt tranquil·lament…

—Tranquil·lament, no —preciso—. Ara, si voleu dir que no estic espantat, teniu raó. Em molesta, i em pertorba, no entendre-ho, això sí, però res més.

—No és normal —diu ell.

—Segons com us ho mireu. Estic encuriosit.

—I què penseu fer?

—Depèn —i faig una pausa—. Depèn de moltes coses. I, en aquest moment, potser de vós. No m’heu dit qui sou.

—Al costat de la porta hi ha una placa amb el nom, sobre la bústia.

—No m’hi he fixat. Però no em referia al nom. Quin paper hi feu, en tot això?

—Un paper d’amic. Per això us aconsello que no cediu.

—Al·ludiu a la resurrecció d’en Bert? Em vaig negar a participar-hi. Pel que sembla, però, Stravis se n’ha sortit.

—I no en teniu prou per veure que hi ha uns poders que us poden destruir?

—Si no hi consento, no. D’altra banda, si em volen destruir, per què em prometen un futur de grandesa?

—És això, precisament.

—Ha mentit, doncs, la noia de la tela de Delvaux? —li pregunto tot seient al seu costat.

—És una imatge —intervé ell.

—Devia representar algú, oi? Com vós.

Però ell no contesta. Es treu una bossa de tabac de la butxaca de la granota, una pipa, i la carrega; a l’altra hi duu un peladits prehistòric, amb un ble groc, gruixut i llarg, que s’entortolliga.

—Digueu —faig al moment que encén—. Per què sóc tan important?

—No fa gaire, vau dir unes paraules que no hauríeu d’haver dit.

—On? A Fàlia? Abans d’emprendre el viatge a Garum?

—Exacte. I vau tenir la desgràcia de dir-les davant de l’única persona que us podia fer mal.

—La van ofendre?

—La van afalagar! —em crida, com sobtadament irat, i s’alça.

Amb l’esguard, el segueixo fins a la pomera, on s’enfila en una escala de pagès el capdamunt de la qual es perd entre les branques. De seguida sento la tisora i veig caure un secaller; després, un altre.

—Què vaig dir? —li pregunto sense moure’m de lloc.

Encenc una cigarreta, mentre espero, i, al cap d’una estona, quan continua ignorant-me, deixo el marge i me’n vaig cap a la casa, que comunica de peu pla amb l’hort. Darrere la porta hi ha una cuina que prefigura tot el pis, net d’objectes, de mobles, de cortinatges… L’única excepció és la maleta que trobo en una habitació menuda, cap a la banda de davant. Dins, sota un drap negre, descobreixo un paquet de diaris vells, esgrogueïts pel temps.

Les dates són molt separades, des de darreries del segle passat fins a quaranta anys enrere, i tots tenen una notícia en comú, ni que cada cop es refereixi a persones diferents: un cas de possessió diabòlica. De seguida observo, però, una singularitat: aquestes possessions sempre han afectat dones; mai un home.

En sortir, amb la maleta, m’encamino a la pomera, on l’home continua treballant, amb el cap invisible entre branques, i li pregunto:

—És això?

Em respon amb una remor de gargamella que tan podria voler dir que sí com que no, de manera que insisteixo:

—Qui és, aquest cop, doncs? La Maia?

—No la tornis a veure —em diu.

—Per què?

—No et convé.

—I si és ella qui em vol veure?

—Ensenya-li aquests diaris.

—D’acord —dic després de reflexionar-hi uns segons, i el deixo a la seva feina.

La carretera, com potser ja m’hauria pogut pensar, és pelada com la vetlla, quan em dirigia a Garum, i a banda i banda els camps d’herbam es perden de vista, fins a uns horitzons remots i pàl·lids; han reaparegut els rellotges que substitueixen els mollons quilomètrics i el sol és com un tumor maligne apunt d’esclatar.

Sembla natural, per tant, que quaranta quilòmetres més enllà vegi el parador blanc amb els seus porxos, els seus graons i el pàrquing de grava que cap roda no ha destorbat. I que dins hi hagi la mateixa cambrera topless, les mateixes monges. Podria ser perfectament ahir si elles, avui, no tinguessin una orxata davant.

—Hola —em saluda la noia.

—Em recordes, potser?

—És clar. Sempre recordo tots els clients. Què vols beure?

—Una orxata, com les monges.

Me la serveix d’un tanc de vidre que es dreça a l’extrem del taulell i, en atansar-se’m de nou i inclinar-se per deixar el got, alço una mà i, deliberadament, sense precipitacions, perquè es vegi que no és un gest impulsiu, li toco els pits. No s’enretira, sinó que em somriu amb una expressió que es fa més maliciosa, més complaguda, quan insisteixo i vaig palpant-los-hi potser durant un parell de minuts.

—Volia veure si eren de debò —dic.

—I per què no ho havien de ser? —riu.

—No ho sé. Al capdavall, si el parador no existeix, com pot ser que existeixis tu?

—Què dius?

—Ara fa una hora no hi era.

—És clar que sí!

Torno a tocar-la, li acaricio les espatlles, els braços, les sines prou vives per respondre a l’estímul de la mà.

—Ets sòlida i dóna bo de tocar-te… Deus tenir un nom, també.

—Sí; Naga.

—M’agrada. Dorms aquí, al parador?

—Sí.

—Sola?

—És clar.

—No pas des d’avui; em quedo a viure amb tu.

Es fa enrere, sobtada, i la seva cara, més que mai, sembla que es retregui cap a aquells fondals interiors que donen intensitat als ulls ombrívols i ara com revoltats, fins que diu:

—No pot ser; la Maia… —i calla, com si ja hagués dit massa.

—De què la coneixes?

Les monges, que s’aixequen amb tant d’enrenou com ahir, li estalvien la resposta, perquè em giro i, després, quan la darrera traspassa el llindar de la comuna, corro cap a la porta que ja s’ajusta. Privo que es tanqui, amb el peu introduït en l’escletxa que no faig res per augmentar; i minsa i tot com és, en tinc prou.

No hi ha desconcert aparent, ni canvi de programa, puix que en un tres i no res, sense que vegi bé com s’ho fan, es queden despullades, i amb la mateixa llestesa, i tan incomprensiblement, es posen mitges, faldilles i bruses sobre la carn nua. Per destres que siguin, però, tinc temps de constatar que els cossos són tots iguals, com fets a motllo, i que aquest motllo era deficient; entre les cuixes, la pell és llisa, unida. Si les hagués vistes quietes, en un aparador, pensaria en maniquins.

M’aparto per deixar-les passar quan surten i, darrere d’elles, torno al taulell, d’on la Naga em mira recelosa, desconcertada, mentre les monges saluden i se’n van cap a la porta. Hi ha un silenci i uns moments d’immobilitat que la noia interromp en abandonar el seu lloc i adreçar-se a les taules, d’on recull els gots i els platets. Aleshores, sense moure’m, pregunto:

—Sabies que no tenen sexe?

Denega amb el cap, redreçada, però és un gest insegur, amoïnat, com si fet i fet no li vingués de nou.

—I tu? —dic.

—Sí… —mormola molt baixet.

Me li atanso amb quatre gambades i, sense que hi hagi una pausa en el meu gest, estiro el petit llaç que subjecta l’string a les anques i el faig relliscar cuixes avall, fins al genoll, on es queda penjat. Abans que hi arribi, però, ja he sortit de dubtes.

—Sí —confirmo, i la fito als ulls—. Com que de clients no en deuran venir gaires, ja podries tancar…

—Ho dius seriosament? —em pregunta bo i recuperant el menut tapall.

—És clar; vull dormir amb tu.

—No t’agrada més la Maia?

Observo com es nua el llaç i, de seguida que enretira les mans, torno a desfer-l’hi amb una breu estirada.

—Ara m’agrades tu.

—No pot ser —diu com de primer, però aquest cop, en lloc d’abastar la peça, deixa que li caigui als peus.

—Sí que pot ser. El pacte deu preveure que tindré totes les dones que vulgui. Em penso que és una de les clàusules tradicionals. I les altres, fama, diners, joventut… Oi?

L’abraço, amb la cara molt a prop de la seva, els ulls fits en els ulls que m’arrosseguen cap a les seves llunyanies, cap als paroxismes del seu món sense fons, o amb un altre fons, al qual no puc arribar a través de les tenebres d’una mirada tensa i delirant.

—No has firmat res —diu.

La mà baixa cap a les natges, les empresona amb força, com per alçar-la, i, al moment que prem el cos contra el meu, enfonso els llavis en la boca que es torna a obrir, la hi matxuco amb una besada múltiple que no es trenca fins que em falta l’alè.

—No has firmat res —repeteix en deixar-la.

—Com ho saps?

—Perquè no és res de tot això. No pas d’aquesta manera.

—Com, doncs?

—I, abans, has de passar per d’altres proves —prossegueix sense contestar-me.

—Proves? N’ets una, tu?

Alça el braç i, amb la punta dels dits, em toca la galta, acaricia el bigoti.

—Ho era —fa, i s’allunya cap al taulell, cap als camps on han crescut arbres, plantes.

En tornar cap al cotxe, veig que a l’altra banda de carretera, més avall, hi ha el bar on he fet un cafè.