Ha de ser ara que, en obrir la porta del cotxe, em trobo amb la Maia asseguda a l’altre extrem, amb una cama replegada sota el cos i una cigarreta a la boca. Duu novament shorts i una mena de túnica amb llunes que li cau sobre les cuixes amb un plec estudiat, com fet amb planxa. M’instal·lo darrere el volant, sense dir res, i hi ha un silenci que es va perllongant mentre la miro i ella, al seu torn, fita els ulls en el parabrises, en el carrer quasi desert, en les torres que es succeeixen darrere els jardins ara tancats en l’ombra. Arreu, però, es veuen finestres il·luminades.

A la fi pregunta:

—Per què ho has fet?

—Per què he fet què?

—D’entendre’t amb ella —precisa.

—Com ho saps?

—Ho sé.

—No em vas dir, l’altre dia, que eres la bibliotecària de l’Estru —contraataco.

—No.

—I jo bé vaig parlar d’un baldat… També forma part de la conspiració?

Esclafa la punta de la cigarreta en el cendrer que estira, sense contestar, i despenja la cama del seient.

—Què passa, Maia? O potser és Sofia?

Com que el silenci persisteix, engego i vaig baixant cap al centre de Garum, on encara hi ha alguna botiga oberta i els carrers estan animats.

—Aquest matí —li explico— he anat a casa teva, on he parlat amb una noia de Delvaux que m’ha fet l’honor d’escapar-se de la tela i m’ha promès un gran futur.

—Mentre tu et promets un gran present —ironitza amb un deix amarg.

—No te’n preocupis, d’això, tu… Vaig d’al·lucinació en al·lucinació, sinó que jo diria que fet i fet aquestes imatges existeixen de debò, que ocasionalment pertanyen a la realitat. —Faig una pausa i, al moment que alenteixo, en tombar una cantonada, pregunto—: M’ho pots explicar, Maia?

—Ets un elegit —diu ella amb senzillesa.

—Per què?

—Perquè ets com ets —em contesta sibil·linament.

—Suggestionable?

—No.

—M’han donat uns diaris, o diguem més bé que m’han permès de trobar-los i de conservar-los perquè te’ls ensenyés.

Enfilo el pàrquing que s’obre a la dreta i, un cop he recollit el tiquet, vaig rutllant cap al fons del local descobert, on freno el cotxe arran mateix del breu parapet rematat per una tela metàl·lica pintada de blanc i vermell. Els fanals, alts i corbats, que surten de la tanca, escampen clapes d’ombra i de llum sobre el pis de ciment.

—Té —dic aleshores, i trec els papers de la bossa lateral—. Llegeix.

Ella, però, es limita a donar-hi un cop d’ull, a repassar els titulars, puix que de seguida alça la vista i se sorprèn:

—Qui te’ls ha donat?

—Un home que podava una pomera, darrere d’una caseta blava que hi ha a la carretera de Garum a Fàlia. Et deu conèixer, perquè m’ha aconsellat que no et tornés a veure.

—I què t’ha dit més?

—Que tot això em passava per unes paraules que vaig pronunciar. No ha dit on, ni quines.

—Va ser ara fa quinze dies, en un cafè de Fàlia. Estaves amb uns amics i parlàveu de moral, de religió, de metafísica…

—Ah, sí! Ja ho recordo. Què vaig dir?

—Que entre Déu i el Diable només hi havia una diferència de sexe. I quan els altres es van escandalitzar i van voler saber quina relació podia tenir això amb el bé i el mal, vas afegir que aquesta teoria teva explicava perfectament la identificació mal-diable en una societat dominada pel mascle. Semblaves sincer.

—I ho era —assenteixo ara.

—Sincer i ignorant —completa ella—. Perquè quan algú et va fer observar que el Diable tenia una causa mentre Déu no en tenia cap, ni tan sols no vas saber citar Ungra Manyu, l’Ariman persa que, segons l’Avesta, és contemporani d’Ormuz.

—Naturalment, sóc un pintor, no un especialista en religions. Però per què t’havia d’impressionar, a tu, això? Ni que fossis una sacerdotessa de Satanàs…

—No ho sóc.

—Què, doncs? Una maga d’una mena o altra?

—No.

—Però tens poders, com diuen…

—Sí.

Repenjo les mans al volant, sense treure-li els ulls de sobre, i dic:

—També he vist la Naga, avui. Saps qui és, oi?

—La noia topless del parador.

—Sí. No sé ben bé per què, se m’ha acudit de parlar-li d’un pacte. Probablement una mica suggestionat per això que havia llegit als diaris… Un pacte, és clar, que em permetria ser jove molt de temps i triomfar a canvi de cedir la meva anima. Però jo no crec en aquestes carallades, Maia…

—Fas bé.

—Aleshores, què voleu?

—Què vull, diràs. Vull que siguis feliç, que siguis immortal, que m’estimis…

—Que t’estimi? Que estimi qui, Maia?

—El diable —em somriu.

—Ho ets?

—Sí.

Voldria riure, però no puc. Davant meu hi ha una noia de carn i ossos, una noia totalment deliciosa, en la qual la bellesa no és tan sols una qüestió de formes agradables i provocatives, sinó una qualitat que informa el cos i espiritualitza, misteriosament, una carnalitat dolça i d’una feminitat subtil que, com una aura, l’embolcalla, la penetra i, alhora, se’n desprèn. Si la beutat de la muller de l’Estru és físicament terrible, d’una rotunditat implacable, com enigmàticament aprofundida per la subterraneïtat d’uns continguts eròtics, ja no corporals, que encara no he penetrat, en la Maia pressento unes aigües que ara dormen, o que ella té en suspens a l’espera de desfermar-les en un moment de passió, quan poden aflorar convertides en tendresa, en una sol·licitud de carícies lentes, de silencis que busquem com identificar-se amb l’amant. En ella hi ha quelcom que parla a l’home i a l’artista amb un llenguatge que no és el de la Lèbia, però tan atractiu com el seu perquè, en certa manera, el completa i el fa més intel·ligible…

I aquesta noia em diu que és el diable!

Separo una mà del volant i, sota el seu esguard, l’avanço cap a les cuixes que palpo abans d’endinsar-la sota la túnica i fer-la remuntar pel ventre, fins als pits, on s’atura i va acariciant-la, seduïda per la fermesa flexible de la carn, per la resposta que li endureix els mugrons…

—Sí —contesta a la pregunta informulada.

—Ets una dona, Maia. Una bruixa, potser…

Ella mou el cap, sense expulsar la mà que encara la toca.

—Aquest és el problema, Enric, que ho has d’acceptar.

—Si fossis el diable —reflexiono— voldria dir que aquesta és una forma que adoptes circumstancialment. En podries adoptar d’altres.

—Sí —repeteix.

—I com podria estimar-te, sota una altra forma?

—Sempre sóc una naturalesa femenina —diu.

—Això no, si fos com pretens. De femenines només ho poden ser les dones. Els altres animals, o éssers, com vulguis, són femelles, si de cas. No és el mateix, Maia.

—Sempre em veuràs com una dona.

—Però no ho ets.

—Sí, Enric —insisteix—. Com qualsevol altra de la teva espècie. Ho són ara, després d’haver estat matèria no organitzada o organitzada d’una altra manera, abans de deixar de ser-ho per ser altre cop allò que seran de mortes. Només ho són un moment…

—És un procés natural, oi?

—També ho són els meus. És natural tot allò que és. El teu món només és una part del món.

—No en puc tenir cap més.

—Pots tenir tot el que vulguis. Del teu i del meu.

—A canvi de què?

—A canvi d’amor. Aquest és el pacte.

—No et crec, Maia, no et puc creure.

Enretiro la mà per tornar-la cap al volant, però ara ja no hi és i toco el respatller d’una cadira més enllà de la qual hi ha una taula baixa, amb un llibre i un llum de pàmpol que deixa en la penombra la paret de l’altra banda, el sofà on seiem. És una cambra relativament petita, amb una finestra ara tancada.

Em passo les mans pels ulls, per la cara, i, en mirar-la novament, la Maia corrobora amb un petit gest la realitat de l’entorn. Jo, però, m’aixeco, vaig cap a la porta, l’obro, surto a un corredor-vestíbul reduït i, d’allí, al capdamunt de les escales que he pujat aquest matí per trobar-me amb la noia de la tela de Delvaux.

La Maia, que m’ha seguit, es repenja a la barana.

—Bé… —començo, i callo.

No em trobo sota l’efecte de cap droga, ni de l’alcohol, i dintre meu hi ha aquell apaivagament, el benestar que proporciona una relació física satisfactòria, sense complicacions. Conservo, d’altra banda, una capacitat d’observació suficient per adonar-me que la visió que tinc de les coses és normal; no hi ha cap èmfasi en el contorn, en el volum o en el color de tot allò que m’envolta. Ni imprecisions boiroses ni un excés de contundència en el món observable que abonin la idea d’un malson, d’un miratge, d’una il·lusió malaltissa dels sentits. Una realitat, doncs, n’ha succeït una altra, i totes dues són igualment acceptables.

—I bé… —em pressiona ella quan el silenci dura—. Què en penses?

—No ho saps?

—Si no m’ho dius… No et puc endevinar el pensament —respon per endavant a l’objecció que se m’acut.

—I no és estrany, això?

—No; ets un món suficient.

—Hi ha una cosa que no entenc… És a dir, n’hi ha moltes, i entre elles aquesta: si hi ha un principi femení i un principi masculí, què se’n fa, d’aquella unitat primordial a la qual es refereixen les religions? Ja sé que vaig negar-la a aquella discussió de cafè, però, com has dit, sóc un ignorant.

—L’univers és binari, Enric. Si no ho fos, no seria possible de crear. I, ben a l’inrevés del que et sembla, totes les religions, a partir del moment que es fan intel·ligibles, es refereixen a un principi doble. El Demiürg necessita Sofia, Osiris necessita Isis… D’una contrada a l’altra, d’una civilització a l’altra, canvien els noms sense que la realitat fonamental s’alteri. Fins i tot a Eloïm li cal una Maria.

—Potser sí. Què em proposes, doncs, Maia, un incest?

—Un incest? Ah, ja ho veig!… No sóc la teva mare, Enric. Ell i jo no som els pares de l’home, sinó els testimonis d’un procés que menà a l’home, i la vostra… com ho diré?… la vostra primera mainadera, el vostre primer preceptor. D’aquí arranquen tots els malentesos.

—Què heu creat, doncs?

—Les condicions de la vostra existència, allò que l’havia de fer possible.

—Vols dir que som un producte de la vostra imaginació?

—No hi ha res més.

—Si és així, ens podeu anorrear en qualsevol moment.

—No —em contradiu—; la imaginació s’objectiva en l’obra. És d’això, que en dieu realitat.

—Una realitat que tu manipules…

—D’una manera provisional. Pot haver-hi un acte que en modifiqui un altre sense destruir-lo; és un altre i no l’anul·la.

—La mort anul·la la vida —pondero.

—No pas l’acte que era la vida, ja que com a acte es prolonga en els actes següents. Però ara em referia a l’acte simultani.

—Es pot dir així, per exemple, que en Bert és mort i viu alhora, en aquest moment?

—El teu amic? —se sorprèn—. Mort, és?

—No ho sé; si l’heu ressuscitat…

Se separa de la barana, cellajunta, i se m’atansa, reposa la mà sobre el meu braç.

—Enric… No tothom aprova que t’estimi, que m’estimis…

—Qui ho sap?

—Ells. Hi posen obstacles, et volen confondre… Però no podran, perquè tu els pots identificar fàcilment: sempre seran barons.

—Sempre, no. En aquesta resurrecció hi intervenen dues dones, pretesament la mare i la germana d’en Bert.

—Ho deuen ser —diu ella—. D’una manera o altra, les han fetes col·laborar.

—En tot això, només hi ha un petit error, i és que jo no t’estimo, Maia.

—No?

Els llavis pugen cap als meus, i la boca que em besa és arrapadissa, humida i confortable com un glop d’aigua tèbia que bec amb golafreria sense que em calmi la set; la desperta.

—No? —repeteix.

—No, Maia —dic—; només és desig —i, en separar-me, el colze ensopega amb el volant que torna a haver-hi prop meu—. Que, ben mirat, ja és prou estrany —reflexiono—. Perquè, com puc desitjar-te, o desitjar qui sigui, en un món paral·lel?

—No és cap món paral·lel, Enric —es queixa ella—. El diable mai no ha format part d’un món paral·lel. És aquí, entre vosaltres…

—I hi ha estat sempre —completo tot engegant—. Així ho diu l’església. Pel que em pensava, però, hi era més abans que ara. Potser perquè se li’n feia més cas…

—No sóc aquest diable; em creia que això havia quedat prou clar.

—De quantes menes n’hi ha?

—De cap més.

—Tu sola?

—I les que són com jo.

Callem, perquè he de pagar, i, un cop fora, em cal maniobrar per evitar dues noies que vénen corrent, rialleres; després dic:

—La Naga, la Làsia, les monges…

—No; les monges no.

—Ah! Ja m’estranyava que no tinguessin sexe… Saps que amb la Naga hi volia dormir, aquesta tarda? Però només s’ha deixat tocar.

—Sí. La vols? —pregunta.

—Per què no? I la Làsia també. Qualsevol de vosaltres. Elles no em demanen que les estimi. —Me li giro—. I, fet i fet, per què m’ho demanes, tu? Quina necessitat en tens, de la meva amor?

Mira al seu davant, cap al carrer, amb una expressió que encara no li havia vist; la boca es tanca amb un plec obstinat que la hi boteix en lloc d’aprimar-la-hi, i els badius del nas tenen un estremiment gairebé imperceptible, lent i intens, que no cessa quan a la fi es decideix a contestar en un to fosc, enrogallat:

—L’amor de l’home és passió i gelosia, supèrbia i humilitat, follia i desbordament dels sentits per la imaginació… La de la dona una bacant i una deessa, l’origen i el terme de la creació, la reconciliació dinàmica dels contraris… Fa tant de temps, tant, que no n’estimo cap!

—N’hi ha hagut d’altres, doncs?

—Sí —em confirma—. Com sabria, si no, què és l’amor?

—Però i entre vosaltres…

Ella sacseja el cap i, en mirar-me, en els seus ulls hi ha la buidor pregona d’un pou que s’ha quedat sense aigua, la desolació punyent d’un silenci en el cor de la tempestat. Diu:

—Ja hi som.

I sí, davant hi ha la caseta de planta i baixos, l’escala cap a la qual de seguida fugirà, sense que em deixi seguir-la…