Per què no ara, quan, al cap de dos-cents quilòmetres d’haver entrat a la comarca i de rutllar en la soledat, em trec un pes de sobre en distingir quelcom que es mou, una silueta humana cap a la qual m’atanso sense que ella alenteixi el pas? És un noi jove que avança en la meva mateixa direcció, a peu i vestit d’una manera que, en aquest paisatge, resulta força impertinent: duu un tern fosc, coll blanc, sabates negres, de xarol, i un barret tou les ales del qual, com veig en frenar arran d’ell, li ombregen el front i els ulls protegits per unes pestanyes fines, molt ben dibuixades, que contrasten amb la frondositat de la barba, esbullada. És ben bé una imatge de Magritte.

—Vols pujar?

—Gràcies —em somriu amicalment—. Caminaré.

—Hi ha més de cent quilòmetres fins a Garum… —li recordo.

—No hi fa res; m’agrada caminar.

—En aquest desert? I vestit de pontifical?

—No em fa nosa —diu.

—Apa, puja, camàndules —torno—. No arribaràs mai a peu.

—Potser abans i tot que tu.

—No fotis! —me li’n ric—. Si no et creixen ales…

Branda el cap amb posat amable, tranquil, i, amb un arronsament d’espatlles, engego de nou per encarar-me altre cop en solitari amb la carretera llarga i estreta, de dos carrils, però impecablement asfaltada, a totes dues bandes de la qual s’estenen, a pèrdua de vista, els camps coberts per una vegetació anònima, baixa i seca, de color de palla; un paisatge sense accidents, mancat d’arbres, que la carretera travessa en línia recta, com una sageta que els mollons quilomètrics, en forma de rellotges de sol, de pedra massissa i tan alts com un home d’estatura normal, priven de desviar-se. Enlloc, entre mi i l’horitzó, no hi ha cap senyal d’habitacions humanes; únicament, de tant en tant, al marge, unes plaques llargues, de fusta pintada, en les quals es poden llegir, en negre sobre blanc, noms com Creixa, Bonasta, Lordans, Mòrtia… No hi ha, però, cap camí, cap sendera que hi meni. Res, absolutament res, no trenca la continuïtat del camp silenciós, com abatut sota el pes ardent d’un sol de Van Gogh, aparentment estàtic, que no escalfa cap planta i presideix amb insolència un cel uniforme, d’una blavor pàl·lida, aquosa.

Tot plegat crea una atmosfera aclaparadora, més ben avinguda amb un malson que amb la realitat de cada dia. Ara, a més de dos-cents quilòmetres de Fàlia, em sento com traslladat a un univers surrealista, pobre i amenaçador, que ha escollit una víctima definitiva i no vol testimonis.

Una vintena de quilòmetres més enllà, alenteixo per encendre una cigarreta que, prou que ho sé, acabarà d’eixarreir-me la boca. L’astre, clavat en l’altura, em fita amb el seu ull inclement i insostenible, amb una mena de malignitat que té quelcom de personal. No hi ha relleus perquè escampi ombres i els rellotges, orientats a contraclaror, com si el temessin o fossin instruments de la nit, se m’afiguren una renglera de monuments buits que celebren la desolació.

Nerviós, esclafo el pedal amb la sola de la sabata i el cotxe, sobtat, fa un salt, com si es rebel·lés contra un gest maldestre, enemic. És aleshores, en recobrar el domini del volant, que ensopego amb una segona presència humana en el paisatge. És una noia que camina per la banda oposada de la carretera, ran de cuneta, vestida, a diferència del xicot, amb dues peces que harmonitzen amb l’ambient i amb la temperatura: uns shorts blancs i una brusa negra que deu haver-se lligat al ventre, sobre el melic. Es protegeix el cap amb una pallola de la qual s’escapa una cascada de cabells d’un ros torrat, de color de mel reposada.

Alça la mà amb el gest característic de l’autostopista, i únicament un instint que prescindeix de la meva atenció conscient em permet de frenar a temps, amb tanta violència com moments enrere accelerava. Hi ha motiu; en girar-se, he vist que era bonica, bonica de debò.

No són els ulls, grossos i foscos, ni la boca, entre ingènua i entremaliada, que animen unes faccions enllaminadorament femenines. Tampoc no és el cos, d’una gràcia natural i que fins i tot quan està quieta, com ara, té una mena de ritme que imanta l’esguard i destorba l’esperit. És la qualitat d’unes formes que equilibren la seducció física de la dona concreta i la transcendència del món femení, matriu líquida i ànima eròtica de la matèria. Darrere seu, en l’aire, s’encén un foc que crema cap a la terra i s’extingeix silenciosament quan es mou.

—Vas a Garum?

—Sí; puja.

Un cop dalt, potser m’entretinc uns segons de massa a contemplar-li les cuixes llargues i d’una brunor daurada, que es despleguen en una línia suau, subtilment arrodonida, cap als genolls, fins que revelen la delicadesa de l’os sota la pell d’un gra tendre i llaminer, la corba continguda, però subratllada per la brusa, de les sines dreçades a banda i banda de l’escot profund que, per les vores, s’hi arrapa, perquè em pregunta:

—No engegues?

—Perdona —faig, i moc els peus—. Com te dius?

—Maia.

—Jo sóc l’Enric. Ets de per aquí?

—Sí, i no.

—Com s’entén, això?

—Vull dir que ara visc a Garum —aclareix.

—I què hi feies, a peu, tan lluny de casa?

—Em penso que em passejava.

—T’ho penses? —repeteixo, sorprès.

—Sí. He començat a caminar, a caminar, i, distreta, doncs mira…

—Has fet un centenar de quilòmetres —acabo, totalment incrèdul.

—Cent, n’hi ha?

—Si el mapa no m’enganya… Amb aquests indicadors tan originals no hi ha manera d’entendre-s’hi. Per què els hi van posar?

—No t’agraden?

—No ho sé. No em pensava pas que fos així, aquesta comarca. Fa posar la pell de gallina. Tan plana, tan monòtona, sense ni un sol cotxe… Això és el que m’estranya més. No és natural.

—Per què? Al capdavall és una carretera secundària.

—Però de Fàlia a Garum no n’hi ha cap més. A part d’això, de primer la circulació era intensa, com a tot arreu. Ha estat en entrar al districte que, de cop i volta, m’he trobat sol. Com si tot s’hagués fet invisible. Ni un poble, ni una casa, ni un simple parador…

—Aquí n’hi ha un —diu ella, i alça la mà per assenyalar cap a la dreta. És una construcció baixa, gairebé quadrada, amb porxos i pintada de blanc que es dreça potser a trenta metres de la carretera. Cal, però, que hi miri amb insistència per convèncer-me’n. Com s’explica que no l’hagi vist fa estona, en aquest panorama tan llis pel qual, precisament, no he parat mai de passejar els ulls amb l’esperança, sempre decebuda, de descobrir qualque accident, ni que només fos un marge, una insubstancial ondulació del terreny? L’hauria d’haver vist a quilòmetres de distància i no ara, fins ara, quan tinc la impressió neguitejadora que acaba de brollar del terra. La boca, més ràpida, aquest cop, que el pensament, mormola:

—D’on carall ha sortit?

—Com vols dir? —em pregunta ella.

—Tu deus haver passat per aquí, fa una estona… Hi era?

—No ho sé. No m’hi he fixat. Per què? Què té d’estrany?

M’arronso d’espatlles i, gairebé sense proposar-m’ho, em desvio cap al parking de grava que hi ha a l’esquerra de la construcció, on no es veuen ni vehicles ni roderes. És un pis net, verge, tan immaculat que fins i tot fa una certa angúnia estrenar-lo. Immobilitzo el cotxe a l’entrada mateix i tots dos davallem, cadascú pel seu costat. Ella s’ha tret la pallola, que deixa darrere, sobre les teles i la carpeta.

—Potser no està obert —dic—. Sembla molt quiet, això.

Però ho està i, dins, m’espera una altra sorpresa. Darrere el taulell, a la dreta, hi ha una noia topless que, amb un drap groc, neteja una copa verd-fumada, i, a l’altra banda, nou taules arrenglerades al llarg de la paret amb nou monges que mengen xocolata amb secalls i passen el rosari amb l’altra mà…

Cap d’elles no alça els ulls en obrir-se la porta, però la noia sí que ens mira i ens somriu. Té uns pits grossos, molt separats i consistents, que oscil·len lleugerament, amb gravidesa, quan deixa la copa i es redreça una mica. La cara és fosca, amb unes faccions insistents i els ulls com apregonats cap a alguna densitat interior que no abandona ni en somriure. Tota ella recorda l’exuberància i la contenció que revelen, simultàniament, algunes il·lustracions de Bertrand.

Segueixo la Maia, que ja avança cap al taulell, i faig un esforç per captenir-me com si l’espectacle fos d’allò més normal. Ho és en d’altres indrets, en night clubs i també en alguns restaurants selectes, escollits, de determinats barris que freqüenten, sense viure-hi, snobs, artistes i gent de diner, però aquí, en plena carretera, en un establiment popular, una noia amb les mamelles a la fresca i la cara turmentada per brasers a flor de pell, és una provocació que els viatgers no es mereixen.

Demano una cervesa i la Maia, que vol un xerès dolç, em frega el muscle bo i dient:

—Ja torno…

S’allunya cap al fons del local i desapareix darrere una porta on, al capdamunt, hi ha un gràfic, un cercle fistonejat a l’interior del qual un altre cercle, partit per una ratlla sigmoide, mostra una meitat blanca i una meitat negra; cadascuna d’elles conté una petita rodona del color oposat.

Torno a observar les monges, que continuen menjant xocolata i passant el rosari amb la vista baixa, per no distreure’s. Totes nou tenen una cara revinguda, amb molta galta, i una ombra de bigoti sota el nas. No entenc que s’hagin assegut una a cada taula quan totes vesteixen igual, de morat, i deuen ser, doncs, del mateix orde.

—D’on han sortit? —pregunto a la cambrera que deixa el got de cervesa al meu davant.

—Vénen cada dia —em diu—. Hi ha un convent a vuit o nou quilòmetres.

—No he vist cap cotxe, fora…

—Vénen a peu.

—A peu? Els deu agradar molt la xocolata.

Ella riu amb una expressió que sembla que li eixampli els llavis, ja gruixuts de natural, i les sines se li sacsegen agradablement, amb una lentitud sòlida.

—I no els fa res que ensenyis els pits?

—Mai no s’han queixat…

—I a tu no et molesta que te’ls miri? Són bonics de debò.

—Gràcies —fa ella amb sobrietat, sense deixar traslluir si el comentari l’afalaga—. Gairebé no parlo de res més, amb els clients —afegeix en girar-se cap a la lleixa on hi ha les ampolles de licor.

De cua d’ull, en seguir el seu gest, veig algú que travessa per davant del restaurant, a trenta metres de distància, però em costa un xic de reaccionar, probablement perquè no estava preparat a trobar-me de nou, al cap de tan poca estona, amb el xicot de la barba i del barret tou.

Surto disparat i, graons avall, corro cap a la carretera bo i cridant:

—Ei! Tu!… Em pensava que volies caminar.

—És el que faig —em replica en reconèixer-me.

—Però et deu haver dut algú.

—No. Per què?

—Acabo d’arribar. No pots haver corregut tant. Quan ens hem trobat, eres a vint-i-cinc quilòmetres d’aquí…

—Camino de pressa, de vegades.

—És clar —ironitzo a tall de defensa—. Ets un campió.

—No cal exagerar —diu, modest, i alça una mà fins a l’ala del capell, potser per enfonsar-se’l més sobre el front, potser per saludar-me—. Ja ens veurem a Garum.

—O no —li contesto, molestat per tant de misteri inútil—. Si no afluixes, passaràs de llarg.

Dins, el xerès ja està servit i la cambrera, sempre darrere el taulell, neteja una altra copa amb un posat pensiu, com si allò, tan banal, la submergís encara més de ple en una interioritat saturada de complicacions, de problemes sense resoldre.

—És curiós, aquest país —remugo—. Rètols enmig dels camps, gent que camina a vuitanta quilòmetres per hora, monges que fan cada dia una excursió per menjar xocolata… Ho ets, tu, d’aquí?

—No. Però a tot arreu n’hi ha, de coses com aquestes —pondera.

—Ah, sí? I com ho saps?

—He voltat molt —em diu—. Sovint em canvien de lloc.

—Qui?

—L’amo. Qui vols que sigui?

—Deu ser un home equitatiu. De segur que ho fa perquè tothom tingui ocasió de veure’t els pits.

Ho he dit amb una mena d’humor ferotge, per descarregar-me una mica del desconcert que no para de créixer, que creixerà més de seguida, car la Maia, que acaba de sortir de la comuna, s’atansa al taulell no pas vestida com anava moments enrere, amb shorts i brusa, sinó amb una mini-faldilla que no li baixa gaire més de quatre o cinc dits sota l’entrecuix i un jersei blanc, molt cenyit, que li dibuixa tota l’anatomia.

No tinc temps de preguntar-li res, però; les monges, que ja s’han cruspit els secalls, abandonen les taules respectives amb un gran enrenou de cadires, com si ara els interessés de fer-se remarcar, i, una darrere l’altra, s’encaminen als serveis, on es tanquen totes. Em frego els ulls.

—Ho he vist bé?

—Sempre hi van plegades —diu la cambrera.

—I com hi caben?

—Estan acostumades a viure estretes.

—Que hi has estat, al convent?

—Ho conten elles.

—No m’han semblat pas gaire parladores…

—Tenen dies de tot; segons les ordres que els donen.

—Ordres?

—Sí; de les superiores —aclareix la cambrera—. Són d’una obediència molt estricta.

Emmudit pels esdeveniments, agafo el got de cervesa i bec un glop mentre la noia surt de darrere el taulell i se’n va a recollir les tasses buides de les taules. No entenc com dec haver-la mirada quan s’ha girat a treure l’ampolla de xerès de la lleixa, perquè no m’havia pas fixat que portés un simple string, com els que ara són moda en algunes platges del continent. La Maia, que m’observa maliciosament, comenta:

—Fa goig, oi?

—Té un cul molt ben fet.

Es veu sobretot quan s’inclina sobre les taules, amb la gropa ben sortida i el cordillet enfonsat en la regatera, però no sé quina mena de delicadesa, més envers la Maia que envers ella, em priva de continuar contemplant-la. Bec una mica més de cervesa, doncs, i busco una cigarreta que em costa de trobar; no hi ha dubte que, entre una cosa i altra, començo a afectar-me.

—Has vist aquest dibuix de la porta?

—Sí; simbolitza el Yang i el Yin.

—El propietari d’aquest local deu ser una persona poc corrent; m’agradaria conèixer-lo…

La porta de la comuna s’obre i en surten nou xicotes entre els vint i els trenta anys, molt mudades, amb els llavis i els ulls pintats, que passen pel nostre davant, ens saluden amb una petita inclinació de testa, gairebé cerimoniosa, i se’n van cap als porxos. Totes duen una ombrel·la blanca amb ratlles vermelles, molt amples.

—Són les monges? —xiuxiuejo.

—Per fora no el duen mai, l’hàbit —explica la cambrera amb tota naturalitat.

—És clar —dic jo, i me’n vaig cap a la porta, amb el got de cervesa a la mà.

Les monges, en filera índia, es van allunyant camps a través sense que els molesti, pel que sembla, aquell herbam eixut que han de trepitjar ni el sol que ablama, perquè les ombrel·les, qui sap per quina raó, no les han obertes. Caminen seguit seguit, sense entretenir-se ni perdre l’alineació.

En mirar enllà, per si veig el convent, descobreixo la mar.