UN «ARA» QUE SEMPRE SERÀ ARA
A. Munné-Jordà

Normalment un pròleg, tot i que la paraula tingui el sentit d’introducció, no es pot llegir amb plena disposició fins després de la lectura de l’obra que suposadament introdueix. Aleshores el lector en pot afrontar la lectura en igualtat de condicions amb el prologuista: tots dos han llegit l’obra i en poden discutir. El prologuista és al capdavall un simple lector avantatjat en el temps, només perquè ha llegit l’obra abans que el lector. En la suposició, doncs, que hi haurà lectors que el llegiran després, o que el llegiran abans, o que el llegiran abans i després o que no el llegiran ni abans ni després, la funció del pròleg, previ, només pot ser com la de la música damunt els títols de crèdit inicials d’un film: mirar d’obrir els porus d’una sensibilitat concreta que ens prepari per a ser receptius de l’obra d’una manera que es tractaria que fos l’adequada. Incitar l’espectador o el lector i ajudar a predisposar-lo perquè, a partir de les referències conegudes, es fixi en les noves perspectives que li obrirà l’obra. És la funció que tractaran de complir les ratlles que ara vénen.

El capítol final del Mecanoscrit del segon origen, que hi fa d’epíleg, es titula «És l’Alba la mare de la humanitat actual?». S’hi explica que el primer exemplar del Mecanoscrit va ser descobert per Eli Raures, que el va considerar «una de tantes obres d’allò que els antics en deien ciència-ficció». Trenta-quatre anys més tard, Olguen Dalmasas en va trobar un segon exemplar, i «va voler veure-hi una crònica, diari o memòries d’un dels escassos sobrevivents de la gran catàstrofe que, per motius aleshores desconeguts, havia estat a punt d’anihilar totalment la vida humana». El cronista ressenya els arguments de les dues postures i conclou: «És hora, ens sembla, de preguntar-nos seriosament si l’Alba no és la mare de la humanitat actual».

És, doncs, el Mecanoscrit una obra de ciència-ficció o el mite fundacional de l’origen de la nova humanitat? Com volent recórrer aquest camí dual que obre la conclusió de la novel·la, els anys següents Manuel de Pedrolo, entre moltes altres obres diverses, pel camí de la ciència-ficció clàssica enllestirà els set contes de Trajecte final (1974) i les novel·les Aquesta matinada i potser per sempre (1976), Successimultani (1979) i La creació de la realitat, punt i seguit (1984), i, pel camí dels mites ancestrals, primer de tot Procés de contradicció suficient (1975), i a continuació Crucifeminació (1981) i Múltiples notícies de l’Edèn (1984), i encara altres títols d’aquells anys en què inclou el que anomena «preocupació religiosa», com els Apòcrifs (1978, 1979, 1980-81 i 1983) i No hi fa res si el comte-duc no va caure del cavall, a Tàrrega (1980).

Procés de contradicció suficient és una de les obres majors de Pedrolo, escrita d’abril a juny de 1975, publicada l’abril de 1976 i reconeguda tot seguit amb el premi Crítica «Serra d’Or» 1977. La novel·la comença justament, com acabava el Mecanoscrit, amb un epíleg, que aquí és una carta que en Bert Astina adreça des de Garum al seu amic pintor Enric Germa tot just acabada la setmana en què passen els fets principals de la novel·la, carta que retrobarem al seu lloc quan toqui. Entremig, assistim al viatge de l’Enric des de Fàlia fins a Garum, per visitar l’amic i mirar de col·locar uns quants dibuixos i pintures a un col·leccionista que coneix en Bert. A la carretera, l’Enric troba dos personatges enigmàtics, en Jan, que fa el viatge a peu però no té cap problema a avançar el cotxe i aparèixer a l’indret més insospitat, i la Maia, que li mostra realitats alternatives i simultànies. Les coses encara esdevenen més estranyes quan arriba a Garum. Dues forces oposades es disputen l’Enric. Aparentment és la vella temptació del pacte amb el diable que pot donar fama i riquesa: l’Enric mateix, un pintor de vint-i-dos anys el 1975, es veu a quaranta anys, el 1993, ric i famós, però la realitat alternativa que viu no és aquesta. Com tampoc no ho és el transcurs del temps. Per això, a semblança de l’inici anafòric de cada capítol del Mecanoscrit, aquí també trobarem a l’inici de cada període la invocació a un «ara» concret o hipotètic, un present de cada escena que pot ser consecutiu, alternatiu o simultani al de les altres. Les lleis de l’espai i del temps no són vàlides en l’àmbit irreal en què ens introdueix Pedrolo amb l’aventura del seu personatge. «El teu món només és una part del món», hi ha més realitat que la que percebem, diu la Maia; «una realitat, doncs, n’ha succeït una altra, i totes dues són igualment acceptables», planteja a l’Enric, «un artista, algú que sap que la realitat té més d’una dimensió i no s’esgota amb allò que és aparent, observable en unes condicions que anomeneu normals», i així la novel·la ens obre a l’experimentació de quanta realitat hi ha o quanta realitat estem disposats a acceptar.

De la mateixa manera que l’espai novel·lístic transcendeix l’espai que percebem, també el temps discorre des del temps d’una espècie anterior a l’home i ara simultània, i des de l’examen de ciències anteriors a la ciència, fins a una possible integració: «Allò que hi havia, que hi ha en ella, forma part del futur, de la modificació progressiva de l’ordre».

L’Enric, com d’altres personatges pedrolians, reacciona amb la seva lògica humana, amb la discussió dialèctica, davant aquests reptes fantàstics: «Ni t’has sentit seduït ni t’has enquimerat gaire. No has parat d’anar d’una banda a l’altra, discutint, discutint amb elles o amb nosaltres, provocant-nos a actes imprudents».

Ben aviat sabem que allò que ha despertat l’interès dels éssers intemporals per l’Enric, una criatura humana especialment sensible, són unes paraules que va dir ell, en un cafè de Fàlia: «Que entre Déu i el diable només hi havia una diferència de sexe. I quan els altres es van escandalitzar i van voler saber quina relació podia tenir això amb el bé i el mal, vas afegir que aquesta teoria teva explicava perfectament la identitat mal-diable en una societat dominada pel mascle». I a partir d’aquí la novel·la es dreça com una reflexió profunda sobre la dualitat del bé i el mal, àngel i dimoni, home i dona, esperit i matèria, sense privilegiar cap dels dos imprescindibles elements del binomi, perquè tot és necessàriament dual: «L’existència d’un principi, o element, és la condició indispensable de l’existència de l’altre, i a l’inrevés, i, alhora, el motiu de tensions que fan que hi hagi futur, temps o moviment».

Aquesta dualitat també pressuposa una presència abassegadora del sexe, en una obra de seduccions, atraccions i temptacions. Un sexe sovint, com feia observar el professor Martínez-Gil, «més de resposta a la repressió que realment alliberador», més aviat asimètric, en què la dona, sempre complaent, també se’n duu algun mastegot quan ve a tomb i quan convé és forçada o coses pitjors, però dins l’obra això forma part del pacte convencional i de les contrapartides.

I relacionat amb això Procés de contradicció suficient és també, o potser sobretot, una novel·la d’amor. D’un amor ben terrenal, perquè «no hi pot haver amor de debò sense un cos amb el qual manifestar-lo», i amb això Pedrolo, tot i l’objecte fantàstic i mític de la reflexió, pren partit per la natura humana i per la seva llibertat. Malgrat totes les dualitats, per fecundes que siguin, al capdavall restarà la individualitat irreductible de la criatura humana, la seva soledat. És el sentit final de la frase amb què l’Enric, esmenant la plana a Pedrolo dins la ficció, tanca la seva confessió: «De cap més manera, però, no podia retrobar un món personal i continuar la meva creació».

El protagonista que ens explica la seva peripècia és un pintor, copsa la realitat amb imatges, i per això l’àmbit visual de cada escena ens és suggerit per la invocació de tendències pictòriques ben concretes o noms d’artistes de característiques determinades. Així ens submergirem en l’atmosfera de creadors com Magritte, Van Gogh, Delvaux, Monet, Rouault, Klimt, Bonnard, Modigliani, Vlaminck, Rousseau, Bierstadt, Rembrandt, Dürer, Goya i els prerafaelites, els fauves, els futuristes i l’op-art.

Els personatges al llarg de la novel·la fan servir un gavadal de llibres, conceptes i teories sobre religió i mitologia, sincretisme i teosofisme, i l’autor ens fa reflexionar sobre la delimitació de tots aquests camps: «La religió és la pràctica d’un culte a la divinitat, i la mitologia, la història d’aquesta divinitat», raona la Maia.

No és el més insignificant dels artificis del llibre el joc metaliterari que relaciona l’obra que explica el pintor Germa amb la que trobarà que va escriure un autor ja mort. I la bibliografia que dóna suport a la versemblança inclou el mateix Procés de contradicció suficient de Pedrolo entre obres que expliquen el mite de la creació segons la tradició judeocristiana (La Bíblia), bramànica (Les lleis de Manú) o maia (Popol-Vuh), el dualisme a l’antiguitat (Ormazd et Ahriman), l’astrologia cabalística (Astrology, the Celestial Mirror), estudis com el de Bergua sobre les religions, Cirlot sobre els símbols, Faggin sobre les bruixes, el manual d’inquisidors Malleus Maleficarum traduït per Heinrich Kraemer, la sexualitat vinculada a les religions (Phallic Worship), la demonologia relacionada amb el sexe (Dictionnaire de démonologie) i amb l’ocultisme (Dictionnaire infernal), o clares superxeries com les de Charroux (Le livre des maîtres du monde) o Gérard de Sede (Les templiers sont parmi nous), sense excloure un possible títol fantasma.

L’any 1988 Procés de contradicció suficient va ser adaptada al cinema per Tomàs Munoz amb el títol Garum, fantástica contradición. Segons Nina Valls, «De les novel·les de Pedrolo que s’han portat al cinema, aquesta és sens dubte la més difícil d’imaginar com un llargmetratge. En canvi, en un cert sentit potser és la més reeixida, perquè aconsegueix sintetitzar en imatges una novel·la que —si més no en algunes parts— no sembla gens fàcil d’adaptar». Sembla que el film va tenir una estrena accidentada, amb la protesta reivindicativa d’alguns tècnics a la primera projecció, i va durar tan pocs dies a la cartellera que quan Pedrolo hi va voler anar ja l’havien retirada i no la va poder veure. Val a dir que és el mateix que em va passar a mi.

Ara tornem a tenir a l’abast la novel·la, reeditada per la bona iniciativa d’Orciny Press, just quaranta anys després de la primera edició. Penso honestament que no ha perdut gens de la força de seducció i de provocació que va oferir en la primera lectura. Quan l’acabeu, en podem tornar a parlar, en aquest pròleg mateix, en un altre «ara», que sempre serà ara.