Benvolgut Enric: Si no fos per aquesta mania teva de no voler telèfon (però tots els artistes n’esteu plens, de cebes), ara m’estalviaria una carta més aviat incòmoda, perquè no sé ben bé com explicar-te les coses que ens han passat. De fet, hauria de començar dient que m’alegro molt que, pels motius que sigui, no vinguessis; no sé pas en quina situació ens hauries trobat.

No ho entenc, i potser no ho entendré mai, però durant una colla de dies la meva mare, l’Orna i jo hem estat víctimes d’una mena de malura (per dir-ho d’alguna manera) de la qual tot just acabem de sortir. Tenim consciència, ara, d’un període de temps que no s’assembla gens ni mica a cap altre de la nostra vida; ens en queda un record si fa no fa com el que deixen els malsons recurrents, amb la particularitat que aquest l’hem viscut a nivell familiar, no personal.

Què em diries si et contava que tenim la impressió d’haver participat en esdeveniments sobre els quals no podíem exercir cap control perquè hi havia unes forces més poderoses que ens dominaven? O que sortíem de la nostra personalitat per integrar-ne una altra, o unes altres, que es lliuraven a actes reprovables?

Quins actes?, preguntaràs. Ho ignoro. Que eren reprovables sembla abonar-ho la sensació de culpabilitat que ens han deixat, que han deixat sobretot en la mare i la meva germana, la qual en aquests moments encara és a l’hospital. Ella és, d’altra banda, la prova més palpable que el suposat somni no ho era. Et sorprendrà de saber que la van trobar greument ferida (diuen que d’una gran pallissa) i delirant. Curiosament, inexplicablement, cridava el teu nom i el d’un sacerdot de la nostra parròquia. No sap, però, qui la va agredir i ha estat incapaç d’explicar les circumstàncies en què van tenir lloc els fets.

En una paraula: durant aquests dies és com si haguéssim viscut al marge. Veïns que han trucat a casa, gent que ens han telefonat, diuen que ningú no els contestava, i, no obstant això, érem aquí, a casa, a Garum. És d’allò més misteriós, perquè no pot tenir cap fonament la idea de la mare, segons la qual probablement hem sofert alguna intoxicació que, després, la naturalesa s’ha encarregat de resoldre tota sola. N’hi hauria prou, per desmentir-ho, l’allisada de l’Orna. I aquest regust, com et deia, de culpabilitat. En d’altres temps, n’estic segur, hauríem parlat d’encanteris, d’embruixaments, què sé jo!

Ja veus, ara, per què més val que no hagis vingut. Per si fos poc, també hauries perdut el temps amb N. S. Estru. L’home, que és de salut delicada, darrerament ha estat molt malalt, i encara ho està. Ara, quan acabi d’escriure’t, li faré una visita a la clínica, on van internar-lo tot i les seves protestes. No volia que el moguessin de casa. Però què hi hauria fet, allí, un home com ell, sense ningú de família, lliurat a mans del servei, un matrimoni vell que ja hauria d’estar jubilat?

Una cosa que m’ha sorprès és que no m’escrivissis per dir-me que havies ajornat el teu viatge. Perquè confio que només es tracti d’un ajornament. Has de venir. L’Estru es refarà; ningú no té tanta corda com la gent que sempre malalteja. I, encara que per desgràcia no fos així, ja saps que m’agradarà de veure’t. Parlarem més d’aquest curiós assumpte, i, potser parlant, el veuré més clar. Ara, em sembla inconcebible que, de cop i volta, a algú li esborrin, com qui diu, una setmana de la seva vida…

Amb una abraçada del teu amic,

BERT