No voldria que ho fos, però és ara que arribo al Cementiri Municipal, on entro en un estat que participa de l’estupor i d’una incredulitat que es farà ràpidament fonedissa en veure com el comboi fúnebre abandona la plaça on hi ha l’edifici de l’administració i, precedint potser deu o dotze persones, s’endinsa cap a un carreró de nínxols. No, no ha mentit pas, la veïna, en dir-me que enterraven en Bert; a la banda de darrere de la caixa, puc llegir perfectament les seves inicials: B. A. S. L’únic detall que desentona de tot el conjunt és el color del bagul, d’una tonalitat rosada.

A peu, segueixo el cotxe cap a una clotada de tombes baixes que, no gaire ordenadament, es reparteixen l’espai entre les figueres ara carregades d’un fruit obscè, esclatat per l’aigua, i és allí, on dos homes enretiren el taüt, que veig el xicot del barret tou darrere dues dones vestides amb colors cridaners, primaverals.

Vorejo els grupets de familiars o d’amics que assisteixen a la cerimònia, i ell, que em distingeix, parpelleja en direcció meva abans de tornar a mirar cap al bagul que els mateixos dos homes deixen arran d’una fossa oberta sota el brancam dens de fulles entre les quals una figa que penja prop del terra bada la seva carnositat rosadenca, estriada de mucositats blanques.

Ningú no deu voler veure el cadàver, puix que no alcen la tapa i, gairebé sense una pausa, els fossers l’abaixen al clot, més profund que no caldria i clivellat per les arrels que ara guarneixen les parets. Un altre home, amb una pala, va cobrint la caixa, aplana la terra i, damunt, col·loca una llosa amb el nom i les dates. Les dues dones de vestits llampants, que deuen ser la mare i la germana, hi deixen unes flors que acaba d’allargar-los un individu alt, de cara punxeguda i severa.

—Eres amic d’en Bert? —xiuxiuejo al noi del barret tou.

—Sí.

—Una veïna m’ha dit que havia mort d’accident…

—Es va negar. Tu deus ser l’amic que esperava, l’Enric… Jo sóc en Jan.

—No me n’havia parlat mai, de tu.

—Potser no. No saludes la família?

Les dues dones continuen dretes, recollides, a tocar de la llosa. Les altres persones, discretes, s’han enretirat una mica i, com nosaltres, esperen.

—Després —dic—. Perquè no has volgut pujar al cotxe, a la carretera?

—Sempre vaig a peu. On t’hostatges? —em pregunta.

—No te’n preocupis, d’això —li contesto gairebé aïrat. Hagi vingut com hagi vingut, una cosa sembla prou clara: no ha vingut caminant.

La mare i la germana se separen de la tomba, i ara les veig bé per primer cop. Totes dues se li assemblen, o hi tenen una retirada, però no sabria distingir entre mare i filla, car aparenten la mateixa edat, si fa no fa uns trenta anys, la qual cosa em crea un conflicte al moment d’atansar-m’hi i dir, sense adreçar-me concretament a cap:

—Senyora, sóc l’Enric Germa, el…

—Oh, sí, el pintor! —m’interromp una d’elles amb un somrís lluminós, d’allò més desplaçat en aquesta circumstància—. T’esperàvem. Quina sort que hagis pogut arribar a temps!

—Jo…

—Podràs assistir a la sessió —em talla de nou—. Oi, Stravis? —i es gira cap a l’individu de cara punxeguda, el qual assenteix silenciosament, sense abandonar la seva expressió severa, abans de passar el braç sota seu i endur-se-la cap al carrer de nínxols.

La germana, riallera, em diu:

—Sóc l’Orna…

—Sí, ja ho suposo.

—Estarà content de veure’t —comenta mentre comencem a caminar darrere els altres.

—Veure’m? Com vols dir?

—Ara, quan torni —fa ella, i, amb naturalitat, es penja del meu muscle—. Tots estem d’allò més il·lusionats.

—En Jan també?

—El coneixes?

—Ens hem trobat a la carretera.

—Sí, era fora —diu, bo i repenjant més el cos contra el meu.

A la plaça, però, ens hem de separar, perquè els altres familiars o amics s’acomiaden. Des de prop del cotxe veig com tots es van inclinant i encaixen entre frases que no puc sentir i que les fan riure. De fet, tothom té un aire xiroi, com a la sortida d’un casament, d’un bateig. Tan sols l’home de cara punxeguda conserva un posat greu.

Després la noia xiuxiueja unes paraules a l’orella de la seva mare i, mentre la dona, en Jan i l’home es pugen al cotxe, se m’atansa de nou. És una xicota plena, robusta de pit i espaiosa d’anques, amb una cara afable i manyaga, de persona benhumorada.

—Vindré amb tu, si no et fa res.

—Em faràs un favor, perquè ja no recordo per on he passat.

—Vols que condueixi?

—Millor, sí.

S’enfila darrere el volant i, a poca distància de l’altre cotxe, sortim a l’avinguda de xiprers raquítics, que desemboca en una mena de rambla, als afores de la ciutat, on tombem en direcció oposada.

—Farem una volta —em diu— perquè tinguin temps de preparar-ho tot.

—Si m’ho explicaves una mica, Orna… —li demano—. No entenc res de res. Se us veu tan alegres, a tu i a la teva mare…

—És clar. Ara el tindrem sempre amb nosaltres, i sempre serà jove.

—Si és mort… —dic.

—I què? Stravis té poders sobre la mort, sobre el temps…

—No diguis ximpleries, Orna!

—No el coneixes —protesta ella—. Ja has vist la mare… Té seixanta anys i ningú no li’n faria més de trenta.

—Que conservi una cara fresca… —objecto.

—No és la cara, Enric; és tot. Les cuixes, el ventre, els pits… Ja ho veuràs.

—Jo?

Ella em mira, cellajunta.

—Bé hi voldràs dormir, no?

—Amb la teva mare? —faig, esbalaït.

—I amb mi; amb totes dues.

Allargo una mà cap al volant, el peu cap a la palanca, i, tot desviant el cotxe, freno.

—Què fas? —s’inquieta l’Orna, però jo dic:

—Comprenc que la mort d’en Bert t’hagi afectat; ja sé, per ell, que estàveu molt units… Però estic segur que no li agradaria aquest desvarieig. I encara menys que hi barregis la teva mare.

—Si ella també ho vol! És natural, oi?

—Que dormi amb vosaltres dues?

—Sí.

—Per què?

—L’ajudarà, a ell. Hi ha d’haver una atmosfera, un ambient, que l’estimuli; una… com t’ho diré? Una correspondència simpàtica, generativa. Com vols que se senti bé, que duri, si no hi és?

—Ho diu Stravis, això?

—Naturalment.

—I no hi pot dormir ell, amb vosaltres?

—No seria prudent. La seva funció és una altra. I, per si fos poc, aquestes sessions el deixen molt esgotat. S’hi aboca amb tota l’ànima, saps?

Trec una cigarreta, l’encenc sense pensar a convidar-la, i em quedo mirant la plaça prop de la qual ens hem aturat. Tot sembla normal, corrent, sense estridències de cap mena; en un banc hi ha dos vells i, en un altre, una dona amb un cotxet de criatura. Passen vehicles, passa gent, i les botigues ja han il·luminat els aparadors… Ella em toca el braç.

—Oi que voldràs, Enric?

—No.

—Per què? Al capdavall no és com si ho féssim per força. Ens has agradat de seguida…

—No —repeteixo—. Per començar, no crec en res de tot això, en aquesta suposada resurrecció… Aquestes coses no passen.

Però hi ha hagut aquella carretera pelada que després s’ha animat sobtadament, el paisatge que s’ha transformat en un obrir i tancar d’ulls literal, els rellotges a tall de mollons, els cavalls que han sorgit i desaparegut com per art de màgia… Així i tot, m’obstino:

—No; no ho puc creure.

—Ho veuràs de seguida —diu ella.

—No veuré res, perquè no assistiré a la sessió, o el que sigui. T’acompanyaré a casa, però no hi pujaré… Deixa’m el volant —li mano i, gairebé barroerament, l’obligo a cedir-me el lloc.

Ella, que reposa uns segons les natges contra meu, es queixa:

—No ets tan bon amic seu com es pensava… O potser és que ens trobes repugnants?

—No, gens —dic, i fito les cuixes massisses que ara, amb les nostres maniobres, han quedat al descobert, i ella hi abaixa també els ulls que després torna a alçar cap als meus sense que les mans facin cap gest per estirar les faldilles.

—Doncs? —insinua.

—En unes altres circumstàncies, m’agradaria molt fer-te l’amor, Orna. Però no em plau la idea que dormir amb una dona forma part d’un altre ritual.

Amb dos dits, delicadament, subjecto les vores de la roba, però ella s’hi nega i, de cop i volta, m’empresona la mà contra la forca. Els ulls, alhora, em fiten amb una expressió irònica que desafia el mascle, l’incita; jo resto quiet, sense arrancar-me de la seva estreta, sense palpar els béns que m’ofrena, amb el palmell simplement abandonat on el reté.

—Tens por? —xiuxiueja.

—De què, Orna? —Poso l’altra mà sobre el volant i, quan els dits afluixen la pressió, pregunto—: Cap on tombo, ara?

I ella, amb un gest, m’indica el camí.