I deu ser ara quan l’entro a la torre, en braços, i el majordom, que no manifesta cap sorpresa, em precedeix al dormitori, pel qual passem de llarg, cap al bany, on la poso sota la dutxa i obro l’aixeta de l’aigua calenta abans d’anar omplint la banyera, amb ella dintre.

L’home va a buscar un detergent, aiguarràs, i ella, sota el doll, em somriu. Té la cara lleugerament inflada i, arreu, li comencen a sortir els cardenals entre les taques de pintura que, amb tant d’enrenou, s’han anat escampant.

—M’has deixat com un mapa —diu—. Però valia la pena, oi?

—Suposo que sí —faig mentre em rento sumàriament.

La porta es torna a obrir, però no és el majordom, ara, sinó l’Estru que s’ha empesa amb la cadira de rodes. Sé que no cal amagar-li res, car pel camí ella m’ha dit, sense preguntar-li-ho, que era lliure, que ho havia estat sempre.

—Què ha passat? Un accident?

—No podia aturar-me, Norbe —li contesta—. Era terrible!

—Vols dir… —Sacseja el cap—. No pot ser. A més, ets frígida. Com totes les dones meravelloses —generalitza.

Hi ha una pausa carregada, incòmoda, mentre miro de l’un a l’altre. Ella, que ha tancat la dutxa i ara s’enfonsa en l’aigua que omple el cul de la banyera, el fita amb una expressió entre dolguda i ofesa, recriminadora.

—És veritat? —dic aleshores.

—Ho era fins ahir. —Torna a girar-se al seu marit—. No està bé que li ho hagis dit. Ara em voldrà dominar —i posa una cara severa, irada, de persona que es defensa per endavant.

L’Estru riu i, en mirar-me, em fa l’ullet. La Lèbia, que es va enfurismant, xipolleja amb violència amb totes dues mans i crida:

—Aneu-vos-en! No necessito ningú, per banyar-me!

A la porta ensopeguem amb l’home que duu l’aiguarràs i el detergent, i tots dos travessem el dormitori i sortim al passadís, on em diu:

—Us quedareu a dinar, oi?

De primer, però, hem de fer fira i, sense discussió de preus, es queda tretze dibuixos i una tela que em paga a l’acte, amb un taló. Les transaccions tenen lloc a la biblioteca, on no veig la Maia, si bé deu rondar per un cantó o altre, car al cap de mitja hora ens trobem tots entorn de la taula; també ella dina amb l’Estru. La seva dona ens fa dir, a través del majordom, que se’n va al llit a recuperar-se.

Cal que conti ses nostres aventures en detall i, en referir-me a la mola del capdamunt del turó, l’Estru parla de llegendes relativament recents, de quan, potser un parell de segles enrere, el bosquet que aleshores s’estenia pel vessant era l’indret de reunió de bruixes i bruixots; s’hi celebraven, diu, orgies i cerimònies d’iniciació que el dimoni presidia des de dalt, des de la pedra que, fos com fos, tenia una procedència més antiga, del temps dels druides. Als arxius parroquials, afegeix, es conservava encara el nom d’algunes de les bruixes que després, detingudes i confesses, foren cremades a la plaça pública.

—Confesses, però no sempre penedides —precisa.

—Potser no podien penedir-se —li faig observar tot mirant de reüll la noia que encara conserva el somrís irònic i molestat amb què ha acollit la meva contalla—. Si el diable les dominava…

—Bé, aquest domini cal entendre’l d’una manera molt relativa —em diu—. Els donava suport davant del turment, perquè li restessin fidels, això sí, però no és el mateix. Al capdavall, segons Henri Institoris, l’anomenat Kremer o Kraemer, el diable no pot ocasionar cap acte de les forces internes de l’ànima.

—Per què?

—El nostre autor, ho raona així: el diable no pot donar forma a cap acte de la puixança nutritiva, o sia que no pot formar un cos, per exemple. I si la puixança sensitiva és més forta que la nutritiva, o superior, se’n segueix que no té cap domini sobre la voluntat, les emocions internes.

—Però hi ha el cas dels incubes, dels súcubes —li objecto—. Bé en forma de cossos, aleshores.

—Són el que en podríem dir pseudo-cossos, el producte d’una condensació particularment massiva de l’aire. També cal comptar amb la suggestió dels adeptes. El diable no deixa de ser mai una entitat espiritual.

—No el pot veure, doncs, ningú que no cregui.

—No.

—Tinc entès —prossegueixo— que algunes dones han infantat d’ell. Com ho expliqueu? Si no té un cos veritable, tampoc no pot tenir esperma…

—No en té; utilitza la que ha arrancat als homes. El tràfic és sorprenent de debò, admirable i tot. Com a súcube, jau amb un home, del qual obté el licor seminal que, com a íncube, introduirà en una dona.

—Es pot dir, per tant, que no hi ha fills del diable.

—No, no n’hi ha. Ni l’interessen. La seva finalitat és la damnació del subjecte, i la luxúria és un dels camins que hi menen. Hi ha qui creu que dedica preferentment les seves atencions a les dones perquè són més febles, d’una voluntat més conformable, més donades a la superstició, però la majoria d’autors opinen que el motiu d’aquesta dedicació és un altre: la naturalesa lasciva del sexe femení.

—Confesso que mai no ho he acabat d’entendre… En Primer lloc: per què l’acte carnal és especialment condemnable?

—Hi ha raons —somriu l’Estru—. Per començar, l’acte genèsic és l’únic que transmet i perpetua el pecat original.

—Admetem-ho. I perquè s’ha de creure que la dona és més lasciva que l’home?

—Recordeu-vos d’Eva —em proposa ell—. Els primers pares de l’església per força havien d’ésser misògins, amb aquests antecedents.

—Hi pot haver d’altres explicacions —intervé la Maia, que fins ara ha callat a despit d’algun petit gest, de tant en tant, d’impaciència—. Una d’elles seria que els mascles han de justificar les seves limitacions. La gelosia sexual fa que qualifiquin la dona d’insaciable.

—No obstant —oposa l’Estru, una mica blanament— no es pot negar que hi ha, o hi ha hagut, moltes més bruixes que bruixots.

—I és prou natural —li replica ella—. Us heu fixat que la bruixeria només floreix en èpoques o en societats en les quals la dona és sotmesa a una gran repressió sexual? Com diu un dels vostres autors, fa actes de resistència a una aculturació sexual opressiva.

—Podria ser —concedeix l’Estru—. D’altra banda és curiós com, alhora que condemnant-la com a font de luxúria, no l’hàgim deixada ser més que sexe.

—No; totes dues coses lliguen prou bé —fa la Maia—. Com se la podia acusar de luxuriosa, de lasciva, si se li permetia de tenir d’altres interessos? Una acusació, fixem-nos-hi també —rebla—, que li crea una mala consciència gràcies a la qual entra en joc un altre factor inhibitori; quan actua, i actua molt sovint, la dona no tan sols no és luxuriosa, sinó que és inorgàsmica. Jo no m’admiro que hi hagi, que hi hagi hagut tantes bruixes; m’admira que no fossin moltes més. Si el diable és un desordre…

—Però tu hi creus, en el diable? —la interrompo maliciosament.

—És clar que sí —i en somriure, ni que l’expressió sigui dolça, em mostra unes dents agressives—. Com tu.

—No ho saps. Per cert —dic aleshores, i em giro de nou cap a l’Estru—, una altra cosa que sempre m’ha encuriosit… Ens pot llegir el pensament, el dimoni?

—No. El Llibre dels dogmes eclesiàstics ho diu ben clar: el diable no pot saber els pensaments interns. No que n’hi hagi de cap altra mena —comenta—, però així ho expressa el llibre. —I, de cara a la Maia, reprèn—: La Senyoreta deia…

—Deia que si el diable és un desordre que amenaça l’ordre establert, res de tan natural com que les dones hi acudin per tal d’alliberar-se. No pot interessar en canvi de la mateixa manera els homes, que no tenen el tabú de la carn. Els veritables bruixots són simples guaridors, o comparses que les bruixes arrosseguen al sàbat perquè bé els cal un mascle… O no els cal? —reflexiona—. Vostè s’ha fixat —diu a l’Estru— que la gran desproporció entre homes i dones que segueixen a Satan fa difícil de creure en aquella promiscuïtat, en aquelles orgies de què ens parlen els processos de la Inquisició? Como no sigui —continua mentre l’Estru assenteix amb el cap— que aquelles festes fossin de lesbianes…

—O que els homes fossin autèntics lutins, faunes i sàtirs… —suggereixo.

—També —reconeix ella, amb una petita vacil·lació—. Els homes lliures de la comunitat.

—Només s’hi oposa —reflexiona l’Estru— que no sempre hi ha relació entre la potència i la falta de prejudicis.

—Es podria explicar així —dic jo—: que elles atreuen aquells homes dels quals saben que poden obtenir satisfacció. En aquest cas, no cal que siguin els més lliures, sinó, simplement, aquells que es veuen empesos per una necessitat física que resulti difícil de satisfer en circumstàncies normals.

—Tampoc no podem descartar —fa l’Estru— que el diable els afavoreixi quant a capacitat sexual.

—I no oblidem —recalco— que en aquestes reunions també deu ser favorable el clima que es crea. Hi deu haver un esperit d’emulació, de superació… Fa rumiar, d’altra banda, que el diable sempre sigui un home, vull dir que tingui aparença d’home. Perquè no pot adoptar, llevat quan fa de súcube, en privat, la d’una dona? —i em torno a mirar la Maia, la qual contesta:

—No cal pensar-s’hi gaire. Si és la dona la víctima de la repressió, bé ha de crear un mascle. A part d’això, pot obeir un condicionament, sense que se n’adoni. El déu de la majoria de religions es complementa amb una deessa. Mirem la trinitat hindú, per exemple. Al costat de Brahma hi ha Saravasti; Lakhsmi, o Sri, és la companya de Vishnú; Kali la de Siva… El déu del cristianisme no té una contrapartida femenina; la feminitat parteix de la creació.

—Això fa de les bruixes unes conformistes! —ric.

—Tota la bruixeria és una paradoxa; la dona es revolta per sotmetre’s. Hi juga el seu caràcter conservador, el seu sentit de l’immediat. El diable és més a prop que déu, més actual —ens etziba l’Estru—. La possessió ho mostra prou.

El majordom, que ha tornat a entrar, estossega, discret, per cridar-li l’atenció sense interrompre’l. Alça el cap.

—Sí, Evarist?

—La senyora voldria que li fes companyia una estona, si ha acabat…

—Sí, ara. —Fa un petit gest—. Ja en tornarem a parlar. El fenomen de la possessió és particularment interessant i se’n poden treure moltes conclusions.

—Conec dues posseïdes —dic al moment que separa la cadira amb rodes de la taula.

—A Fàlia?

—No, aquí.

La Maia em té clavats els ulls a la cara, expectant.

—A Garum, voleu dir? —s’assegura ell.

—Sí. I m’agradaria que les exorcitzeu. Suposo que deu ser més complicat que pronunciar una fórmula com la d’ahir…

—Ho pot ser, sí —assenteix—. Caldria que les portéssiu. Ja veieu que la meva llibertat de moviments és limitada… Ho podeu fer?

—Ho puc provar.

—Bé. —Fa girar la cadira i, ja per damunt l’espatlla, diu—: I ara excuseu-me.

La Maia s’aixeca al seu darrere i, silenciosa, el segueix, ajusta la porta del menjador sense mirar-me. De cop i volta, sembla enfadada.