Aquest és l’ara de recollir les fotografies que, un cop al carrer, al cotxe, on m’entretinc a examinar-les, em fan entendre per què a la Maia li interessava tant que les revelés. Si fa no fa en la meitat d’elles, però no seguides, hi ha el cavall, la noia, el camp desolat, mentre que en les altres, contemporànies, s’hi veuen unes cases, un cap de vegetació, unes persones llunyanes, el paisatge normal, doncs, que coexistia amb aquella escena imaginària i, alhora, tan real com el món de cada dia. La darrera de totes rebla el clau, tota vegada que aquí la cambra va captar, les dues realitats que es sobreposaven; darrere la Maia i l’animal hi ha els arbres i els edificis. És com si, durant un moment, haguessin coincidit dos mons que s’exclouen.

Les proves, increïblement, es van acumulant, i em sento, doncs, una mica acorralat quan, a la fi, engego de nou, darrere un autobús que em talla el pas a cada parada, vaig rutllant cap a la placeta on estic citat amb l’Orna.

Puntual i tot com sóc, ja hi és, vestida amb mànega sencera i faldilles llargues, fins al genoll, en honor, suposo, de la qualitat sacerdotal de la persona que anem a visitar. Em somriu pàl·lidament, amb un rostre un xic demacrat, com si no hagués dormit bé. En el fons, però, em diu, està animada, car en Bert ja torna a ser el que era, sense que, en aparença, recordi res dels esdeveniments d’anit.

—Veus, dona?

—Sí. —I aleshores s’inquieta—. Què li direm, a mossèn Neris?

—No en tinc cap idea —m’arronso d’espatlles—. Depèn de com es presentin les coses.

Però mai no podria haver suposat que es presentarien com fan al cap de vint minuts, quan, després d’una petita espera, la majordona, que coneix l’Orna i li somriu, ens introdueix al modest despatx, amb molts pocs llibres, tots religiosos, i una taula rònega que s’està quedant sense vernís, de l’individu alt i de cara llarga que vaig conèixer al cementiri, el senyor Stravis en persona. L’única diferència és que avui duu sotana.

No faig res, em sembla, que expressi la meva sorpresa, i ell, per la seva banda, es domina amb una perfecció que acaba de demostrar la llarga experiència que té de viure en la duplicitat. Adopta un posat benèvol i avança una mà, potser perquè l’Orna la hi besi, però ella es fa el distret i l’home l’enretira amb la mateixa discreció. Després, quan la noia em presenta com un amic del seu germà, correspon amb una caparradeta a l’anunci del meu nom. I és llavors, en seure, que jo dic:

—Ja ens coneixem.

—Ah! —fa veure que s’estranya, però no em mira, sinó que fita l’Orna amb una expressió concentrada, tan intensa que li empetiteix els ulls.

—Sí; del cementiri.

—Els meus deures, desgraciadament, m’hi porten sovint —replica sense desviar els ulls de la noia, per la boca de la qual s’escampa un somriuret infantil.

—Uns deures, em sembla, no gaire ortodoxos…

Ara em mira, alça totes dues mans al seu davant, entreteixeix els dits i els fa petar desagradablement, perquè són unes mans ossudes, seques.

—Heu fet una imprudència de venir amb aquesta noia. La mort d’en Bert la va afectar molt, com a la seva mare. Era una família molt unida, molt… Permeteu —fa en adonar-se que em disposo a interrompre’l—. Ja parlareu després… Comprenc que en la vostra qualitat d’amic dels Astina teniu dret a una explicació. Ens vam veure al cementiri, és cert, però no pas en compliment, per part meva, de cap deure poc ortodox, com heu dit. Aquest altre deure va començar després, i no m’hi vaig poder negar en atenció als precs de la senyora Astina. Havia tingut la feblesa de parlar-li d’algunes experiències meves en comprendre, per unes paraules que se li van escapar en una ocasió, que també ells, o si més no ella i la noia, havien participat en algunes sessions en el curs de les quals es van produir materialitzacions, si bé imperfectes, d’una consistència escassa…

Mentre parlava, m’he fixat en la noia, estranyat que vagi assentint de tant en tant amb el mateix somrís o amb una mena de somrís semblant, perquè ara sembla més desconcertat que pueril.

—Valia la pena, vaig creure, ja que eren unes iniciades, de facilitar-los el camí. Vam ressuscitar en Bert, doncs. Per dissort, però, hi ha d’altres persones que tenen tant de poder com jo, o més, i aquestes persones semblen disposades a interferir en la meva obra. No puc assegurar, per tant, una resurrecció plena, durable…

—I aquestes persones?

—Fa anys que hi combato —em diu—. Són forces malignes que ens disputen la victòria sobre la mort. Cal que hi anem amb molt de compte. I vós també —m’aconsella—. Perquè em consta que, potser per la vostra proximitat a la família, fan tot el que poden per temptar-vos.

—Molt interessant —comento—. De fet, però, no hem vingut a parlar de mi, ni d’una simple resurrecció… si és que d’això se’n pot dir una cosa simple… sinó d’allò que heu fet amb l’Orna i amb la seva mare. M’agradaria saber amb quina finalitat us esforceu a disbauxar-les.

—Disbauxar-les? —i s’inclina endavant, cellajunt.

—Sí. Com he pogut comprovar dues vegades, tenen unes diguem-ne crisis durant les quals m’han invitat a compartir el seu llit, i no pas l’una darrere l’altra, sinó alhora. I això amb l’assentiment, amb l’encoratjament i tot d’en Bert. Oi, Orna?

La noia, en adonar-se que me li adreço, gira els ulls cap a la meva banda, però són uns ulls inexpressius que desanimen. Una mica amoïnat, fito de nou Stravis.

—Què li heu fet?

—Res. Per què?

—Té una expressió d’idiota…

—Deu ser una absència. Tots els iniciats en tenim, de vegades. Tampoc no té res d’estrany que hi hagi crisis de la personalitat, durant els primers temps, però em costa de creure en aquest capteniment llicenciós. Sempre, és clar, que aquestes persones a les quals em referia no hagin trobat la manera d’insinuar-s’hi… Com s’insinuen en vós.

—Suposem-ho —em decideixo a acceptar la seva línia de conversa—. Diríeu que són el diable?

—Són el diable, si bé no en persona. El maligne es val dels seus instruments, aquestes dones corruptes i impúdiques que el serveixen incondicionalment i no vacil·len a prostituir-se. Defugiu qualsevol tracte amb elles, per seductor que us sembli. I sé que us ho semblarà, perquè adopten formes amables.

—El vostre col·laborador, en Jan… És a dir —inquireixo— suposo que també sou el doctor Stravis del carrer Maldonat, 61?

—Sí. No hem de posar fronteres al bé —pontifica—. I si la salut de l’ànima és essencial, no ens importa menys la del cos.

—D’acord. En Jan, doncs, va alarmar-se davant la possibilitat d’una relació sexual amb aquestes dones per part meva. Té alguna cosa a veure amb els gegants, això?

—Quins gegants? —prova de dir amb indiferència.

—Els fills que aquestes dones van tenir amb els primers homes.

—És ridícul! Al·ludiu uns certs textos bíblics d’interpretació dubtosa que avui són explotats per autors sensacionalistes.

—No poden tenir descendència, doncs?

—És clar que sí! —exclama—. Però solen parir monstres.

—No és una mica estrany, això? Si són dones anatòmicament i fisiològicament normals…

—És que no ho són! El tracte físic amb el diable ha alterat el seu material genètic.

—Bé —i torno a mirar cap a l’Orna, que ara té un posat avorrit, de criatura obligada a restar en companyia d’adults que parlen de coses que no entén—. I quin avantatge hi ha, a parir monstres?

—Cada monstre que neix reforça el desordre en el qual prospera el mal. És, també, un senyal visible del poder de Satanàs. Darrere de tot això s’hi podria veure el projecte de substituir l’home per una altra criatura totalment condicionada…

—Però aquestes dones, si fossin servidores del diable —el tallo—, durien una marca o altra; tots els textos sobre bruixeria en parlen. I no en porten cap.

—Les heu examinades, potser? —fa, alarmat.

—Sí.

—Però vós no sou un especialista…

—No, però tinc bons ulls i un bon tacte. Són perfectes.

—I no és suspecte, això? —m’objecta—. Quantes dones hi ha, que siguin tan perfectes?

—Poques, Stravis… o potser us estimeu més que us digui mossèn Neris?

—Tant li fa.

—Poques —repeteixo—. No pretenc, doncs, que siguin dones innocents, normals. I tampoc no s’hi fan passar, elles. Però això no vol dir que cregui en la vostra versió. En primer lloc, no m’han proposat cap tracte que pugui comprometre una suposada salvació meva; res de venda d’ànimes —li aclareixo, satisfet de veure la mala cara que hi posa—. Allò que em demanen, no ho ha demanat mai el diable, del qual sempre se’ns parla com d’una criatura plena d’odi, amb una mena de complex d’inferioritat. Després, em sembla més suggestiva, encara que la trobi tan inversemblant, l’existència d’uns sers diferents de l’home, racionals però no moralment superiors, que el precedeixen, l’han vist néixer i s’hi han interessat perquè els podia aportar una cosa que els faltava. Afegim que he parlat amb un expert, l’Estru, no sé si el coneixeu…

—L’Estru! —salta, despectiu, i la boca se li torça en una ganyota despietada, malvolent—. Un xerraire pretensiós… Sabeu que va ser expulsat de la comunitat dels fidels?

—No, i poc m’importa. Tinc entès que va professar, una cosa, d’altra banda, que no entenc, baldat com és.

—No ho era. L’han baldat les seves manipulacions d’ignorant.

—A mi —l’assabento— la seva erudició en aquestes matèries em sembla prou convincent. I les seves explicacions, obertes a tots els suggeriments, tenen coherència. Tornant per exemple als gegants…

—No hi ha gegants! No hi ha hagut mai gegants! —explota apassionadament, amb tanta violència que fa sobresaltar l’Orna. És tan inesperada, aquella reacció, que per força li he de dir:

—Veig que us molesta molt, aquesta idea… Per què? Contradireu, ara, allò que diuen els vostres llibres sagrats?

—No contradiré res —diu, bo i mestrejant la seva veu, la seva indignació—. Fins i tot avui hi ha races diferents d’homes. Compareu certs tipus nòrdics amb els japonesos… Aquestes diferències poden haver estat més accentuades en d’altres temps, la qual cosa facilita una llegenda. I si aquests homes més alts i més forts venien d’una altra contrada. No van creure els inques que els descobridors eren uns déus? No se n’ha de fer cas, de les contalles que ens han deixat testimonis ingenus.

—Tanmateix, hi ha una tradició segons la qual —repeteixo les ensenyances de la Maia— els gegants són els fills que uns sers als quals ara identifiquem falsament com el bé i el mal van tenir amb els homes i amb les dones i que no es van reproduir perquè eren estèrils.

Domina el gloc-gloc de la gargamella per la banda de fora de la qual li puja i baixa la nou del coll, i em desafia:

—I en quins textos l’heu trobada, aquesta tradició?

—En un manuscrit suposadament cremat per Omar, al segle set —li dic amb tota la barra.

—Suposadament? —es burla—. Es va cremar, hi podeu pujar de peus.

—Com sabeu que no n’hi havia cap còpia?

—Perquè… —i calla.

Hi ha un silenci una mica llarg, inquiet, mentre l’Orna mira de l’un a l’altre.

—Perfecte, Stravis —dic aleshores—. Quan us decidiu a parlar clar, potser ens podrem entendre. Mentrestant…

M’aixeco, conscient que totes les meves converses amb ells acaben de la mateixa manera i una mica admirat que els costi tant de jugar net. L’Orna abandona també la cadira i, després d’una breu vacil·lació, saluda l’home amb una inclinació de cap i em segueix fins a la porta, on em giro.

Stravis, o mossèn Neris, que no s’ha mogut de darrere la taula, té una expressió ferrosa i em mira amb uns ulls ombrívols i fulgents, endurits. Fa pensar en la intensitat fanàtica d’un inquisidor i tot d’una se m’acut que si no em fa res, si no em transforma en estàtua de sal, és perquè elles em protegeixen.

Fora, travessem el pis sense veure la majordona i, un cop al carrer, la noia té un somriure ximplet mentre es penja al meu braç i em pregunta:

—En quin llenguatge parlàveu? No he entès res!

Sembla que s’hagi desglaçat de cop i volta, però no sé què és pitjor, car ara, quan pugem al cotxe, s’afeixuga al meu damunt amb una rialleta de gorja, provocativa, i em busca la boca.

—Enric…

M’arrossega la mà cap a l’entrecama tebi, però jo l’arrenco amb una estrebada violenta, alço el braç i, irat, la bufetejo dues vegades seguides. Els ulls se li humitegen i em mira amb una expressió dolguda, humil, que en un altre moment em faria llàstima. En canvi, ara li crido:

—Si tornes a obrir la boca o les cames, n’hi haurà més!

I, si no la trec del cotxe, és perquè no m’atreveixo a deixar-la sola, a l’abast de qualsevol aprofitat.