La Divinitat comuna

—Parlem d’hòsties republicanes, doncs, i potser acabarem amb això. I parlem clarament: França no és cap país, França és una religió. Em sembla que ja deus començar a veure-ho clar. Els revolucionaris de 1789 varen provar de suprimir el cristianisme però, pensant que el poble no podria suportar el buit místic, varen crear la deessa Raó, adorada en una mena de sincretisme de catolicisme, mitologia grecoromana i nacionalisme. Més tard, tot al llarg del segle XIX, a mesura que la república s’imposava sobre la monarquia, els republicans varen adoptar codis i imatges de la religió. L’anticlericalisme dels segles XIX i XX va néixer també del fet que els republicans no acceptaven que la fe religiosa fos superior al patriotisme. Adoptant el model religiós, varen arribar a passar-li al davant, predicant que la pàtria era una entitat d’essència superior, sagrada i fora de les contingències temporals. La Pàtria és a l’encop Déu i el Paradís. I avui encara tota la simbologia creada en aquell temps ho demostra. Agafa qualsevol símbol del catolicisme i li trobaràs un equivalent directe en la República. La Santa Creu: el retrat del president de la República. La Mare de Déu: el bust de Marianne, la personificació femenina de la República. Les tres virtuts cardinals (fe, esperança i caritat): el lema oficial (Llibertat, Igualtat, Fraternitat). La processó dels dies sants: la desfilada del 14 de juliol i de l’11 de novembre. Podria continuar. En alguns pobles, fins i tot, l’ajuntament va construir un campanar civil, per poder prescindir del campanar de l’església els dies que enterraven patriotes anticlericals. I es va estenent, des de fa uns quants anys, una cosa tan estranya com el «bateig republicà», en què el pobre mainatge acabat de néixer es veu atribuir padrins laics dins el recinte de l’ajuntament, sota la mirada del batlle que diu algunes paraules ben republicanes sobre la responsabilitat i els deures.

»França, com a estat laic, garanteix a tots els qui viuen al seu territori la llibertat de culte, però perdona difícilment que els francesos no s’ajuntin per adorar-la com a divinitat comuna a tots. Aquesta necessitat d’adoració, escampada pels autors de llibres d’història per a escolars, ha esdevingut una d’aquestes evidències de les quals no es parla, perquè la intel·ligència potser les rebutjaria, però el sentiment les comparteix plenament. França és una religió. I aquesta religió, al segle XX, va tenir les seves croades, en particular el 1914, i va tenir el seu tribunal d’inquisició, durant la guerra d’Algèria. Sense aquesta concepció divina de França, que mereix el sacrifici dels seus fills, les guerres d’Europa potser no haurien estat ben bé el que varen ser. Perquè França, ja t’ho he dit al començament, va ser un model i per tant va exportar també aquesta idea divina de la Pàtria, que és una manera d’abillar el nacionalisme agressiu amb vestits molt llampants. Al capdavall, la República i la laïcitat serveixen només de pretext per a la consolidació d’una França nacionalista. Els francesos que volen aquesta França divina són nacionalistes, ara ja ho saps. Són nacionalistes que han confiscat la República en benefici seu, mentre que la República, si hagués estat democràtica de debò, respectuosa amb les diferències, hauria estat una invenció extraordinària. És clar que no trobaràs mai cap republicà que admeti que és nacionalista. A França, ja t’ho he dit, el dogma diu que els nacionalistes són sempre els altres, que són sempre dolents i estan damnats per endavant. Mentrestant, mentre s’organitzen conferències (caldria dir concilis) per excomunicar el nacionalisme dels altres, es tanquen en aquesta forma tan perversa de nacionalisme que utilitza la República com a ostatge. Els republicans blanquegen el nacionalisme com d’altres blanquegen els diners bruts. Però van fent, missioners vanitosos d’una laïcitat divinitzada i gelosa. I jo, en aquest context i davant teu només em puc confessar apòstata, perquè no hi crec pas però hi vaig creure, producte jo també de l’escola francesa i del seu catecisme nacional.

»I per acabar deixa’m fer-te una pregunta: quan la República laica esdevé una religió, on és, de debò, la laïcitat, que garanteix la neutralitat de l’Estat i la llibertat de pensament? A França no existirà de veritat mentre no es permeti posar en dubte els fonaments de la República i el traçat de les fronteres. És clar que legalment es permet, però es condemna moralment. I aquesta condemna, real i assumida per quasi tothom, consolida la República, sí, però afebleix la democràcia. I això em sembla que no es pot perdonar, ni al país més amagat del món ni molt menys al país que pretén haver inventat els drets humans.