Napoleó I

—Ah. Em vols explicar per què no l’estimes gaire, suposi…

—No únicament això. Napoleó permet comprendre com, al capdavall, els francesos s’estimen més França que la democràcia, i també la República que la democràcia. I això quan la democràcia és el valor més alt compartit per la humanitat. Però els humans tenen només això, la democràcia, mentre que els francesos tenen França.

»Primer de tot, has de saber que els francesos admiren Napoleó. L’admiren fins al punt que un sondeig de fa pocs anys el posava entre els tres homes d’estat francesos més importants de la història, amb Lluís XIV i el general De Gaulle.

»I aquí obri un parèntesi perquè aquest resultat és una meravella. Entre tots els caps d’Estat que han dirigit França en els últims segles, aquests tres són els que han teoritzat més sobre la centralització i la uniformització, i els que han aplicat amb més rigor les seves teories, cada un en un context històric diferenciat i amb els mètodes específics d’aquest context. Aquests tres caps de tres règims —monarquia, imperi i república— són els tres caps en majúscula de França, els que varen deixar menys espai per a la respiració social, els anhels individuals i les identitats diferenciades. I són els que els francesos estimen i admiren més. No és que els francesos siguin masoquistes, però han après a pensar que tot el que és bo per a França és bo per a ells, encara que això pugui significar menys llibertats, menys drets. Em sembla que un sistema democràtic veritable promouria el sistema invers: tot el que fos bo per als francesos seria bo per a França…

»Bé, tornem a Napoleó. Els francesos l’admiren, però són els únics —potser amb els polonesos, perquè els va fer defensar contra els russos. A tot el món, pregunta qui era Napoleó i et diran que era un invasor, un conqueridor que volia fer seva tot Europa, un tirà, un dictador… A França, és un heroi. Potser a França hi podria haver elements positius desconeguts a fora, que demostressin que va ser un gran home. Però què va fer, Napoleó? Va anul·lar les poques llibertats individuals guanyades per la Revolució, va restablir l’esclavatge, va fer matar milions de joves europeus, va continuar i accentuar la repressió contra les llengües dites regionals i en particular la seva llengua, el cors, va crear un codi civil que va fer de les dones persones eternament menors d’edat, sotmeses al pare o al marit, va instaurar controls autoritaris dels obrers, va empresonar els oposants polítics… Això és un balanç positiu, ni que sigui globalment positiu? És clar que no. Doncs, per què Napoleó és un dels homes d’Estat preferit dels francesos? Perquè va ser un gran militar que va vèncer durant anys tota l’Europa en coalició. Si els criteris dels francesos fossin clars i es basessin en el que diuen que es basa França, la democràcia i els drets humans, Napoleó hauria de ser a les escombraries de la memòria col·lectiva, en lloc de ser celebrat, admirat i reivindicat.

»Napoleó, és veritat, va combatre la monarquia. Això, des del punt de vista republicà, és un bon punt, és una mena d’aliança objectiva entre bonapartistes i republicans contra un enemic comú. Per això Napoleó sembla més a prop de la República que dels reis, com també pel fet que va crear una noblesa a la qual podia aspirar gent del poble. Però això no era sinó un nou tipus de noblesa i, per tant, de desigualtat bàsica. I ningú no recorda, avui, que també va lluitar contra els republicans de la seva època, que va detenir i deportar. Aquests pobres republicans s’han fos dins la història per no fer ombra a un dictador antirepublicà admirat avui pels republicans. Estrany, no? Per això et deia que els francesos s’estimen més França que la democràcia. Si no, és impossible explicar com aquest emperador antidemocràtic, símbol esgarrifós de la República, ha pogut esdevenir un model gegantesc en l’inconscient col·lectiu francès.

—No crec que sigui tan greu estimar França i la República si la República francesa garanteix la democràcia.

—No, no seria greu si garantís de manera sistemàtica el funcionament de la democràcia, però no sempre és el cas. La defensa absoluta de la República condueix a comportaments intolerants i a privar el país d’elements de democràcia. En aquest país, la font de la llibertat no és la democràcia, és la República. A l’escola, quan un infant vol parlar i un altre prova d’impedir-li que ho faci, el primer diu: «Deixa’m estar, que sem en República». És una frase que es pot sentir sovint, tant als bars com al Parlament… Com si no hi haguessin al món repúbliques dictatorials ni monarquies democràtiques. Però tocar qualsevol pilar de la República és tocar un dels pilars de l’essència francesa. I ara vols que et digui per què aquesta República és tan intocable? Perquè ser republicà és un eufemisme a escala de seixanta milions de persones per dir que en realitat s’és nacionalista. El nacionalisme, a França, és unànimement considerat com un perill, sobretot des de la Segona Guerra Mundial, ja ho veurem. En l’esperit francès, ser nacionalista és ser un fanàtic, un enemic de la gran fraternitat humana i, per això, els nacionalistes són sempre els altres. A França, aquest terme és tan tabú que només l’assumeixen els feixistes i els seus associats, imagina’t. Els francesos són, doncs, republicans i ho són amb la mateixa fascinació, la mateixa energia i el mateix encegament que els nacionalistes que combaten tan pietosament. Ser republicà és un sinònim acceptable de nacionalista, que inclou quan s’escau la seva dosi de fanatisme. Per no dir que la Nació és sagrada, diuen que la República és intocable. I és ben bé perquè és intocable que França ha patit i pateix encara alguns retards de cara als altres països europeus.

—Espera, sisplau… Hauries hagut de prendre un ca més fi, que jo no ho entenc, tot això de la República. Si no m’enganyi, tens amics de l’altre costat de la frontera que et vénen a veure de tant en tant, que són catalans i que es diuen republicans. I els aproves. Llavors, què passa. Ets republicà d’un costat de la frontera i no ho ets de l’altre?

—Tens raó, cal ser precís. Ser republicà a França no té res a veure amb ser republicà al Principat de Catalunya. A França, no vol dir optar per un règim polític particular, per oposició, per exemple, a la monarquia. És molt més que això, és creure que França té un destí particular a assumir en l’univers dels homes. Ser republicà, és creure que França és el punt culminant del progrés, és l’epifania dels temps nous, el missatge universal que va més lluny que el missatge cristià, perquè Crist, gos meu, només era fill de Déu, mentre que França és mare dels Estats-Nacions. Per això, els republicans més puristes diuen que no són ni a la dreta, ni a l’esquerra, sinó al damunt. Al damunt de què? Dels partits? Sí, però sobretot de la resta de la humanitat. A França, els republicans leviten, oi que no ho sabies?

»I ara deixa’m continuar amb això que et deia del retard que pateix França en alguns aspectes. D’acord?

—T’escolti.