De catalans a francesos

—Aquesta esmena va ser votada per permetre que la llengua francesa es protegís contra una pretesa invasió anglosaxona. No et pots imaginar fins a quin punt els francesos tenen por de l’anglès. Els francesos, que parlen una de les llengües més potents del món, varen ser dels primers a introduir quotes per a un mínim de presència de cançó francesa a la ràdio. Avui, en teoria, no pot haver-hi cap publicitat ni cap rètol comercial en una llengua que no sigui el francès que no vagi amb la corresponent traducció al francès… El francès, que no corre cap perill, és molt més ben protegit a França que el català al Principat de Catalunya. Estrany, no?

»Però l’ús que s’ha fet de l’article 2 esmenat de la Constitució ha estat més el d’una arma contra les llengües minoritàries que no contra l’anglès. A partir del vot d’aquesta esmena, va haver-hi, arreu de França, centenars i milers de petits funcionaris grisos i corsecs que varen veure’s dotats d’un nou poder i a l’encop d’una nova missió: impedir l’avenç dels “dialectes”. Inquisidors i recelosos, inspeccionen els noms d’associacions, de comerços i d’empreses per detectar-hi una no aplicació del santíssim article 2. I se’l deuen repetir com un vers de la Bíblia republicana: “El francès és la llengua de la República”. Amén, dirien, si no fossin funcionaris laics.

—Entre aquests funcionaris, em sap greu dir-t’ho, sé que hi ha catalans. Això vol dir que, en el fons, una bona part dels catalans, i dels alsacians, flamencs, occitans, etcètera, estan d’acord amb aquest sistema. Si els va bé, què hi pots fer?

—No hi puc fer res, o molt poca cosa. Puc explicar el que jo crec, com ho faig ara amb tu. Però tens raó, els catalans, la immensa majoria de catalans, no tenen cap problema amb el fet de ser francesos. Quasi tots se senten més francesos que catalans, o abans francesos que catalans. I en tot cas no troben cap contradicció entre ser francès i ser català, i no veuen que França els ha robat res, sinó més aviat al contrari, senten una gratitud enorme envers aquest país. No els blasmaré pel fet de sentir-ho així, senten com els han ensenyat a sentir. Per entendre-ho, podem repassar breument el que seria una mena de manual d’ús per fer desaparèixer les llengües que fan nosa i quedar amb les mans blanques.

»El mètode dels francesos, sota tots els règims, ha estat sempre més o menys similar, en el conjunt de territoris amb llengües empipadores. El menyspreu obert, unes interdiccions progressives i l’oferiment calculat de la integració social, tot això simultàniament o successivament, segons els casos.

»Del menyspreu, ja n’hem parlat a bastament. Es tracta de dir que les altres llengües no són llengües, són una pasta informe i un xic nauseabunda, sense història ni gramàtica. Quan, en algun cas, és massa evident que és una llengua “veritable”, com ara amb el català, es fa tot el que es pot per minimitzar-ne la importància, se’n nega la riquesa o se la redueix a consideracions folklòriques. I es diu que és un idioma estranger, que crea repugnància a les orelles patriotes.

»Les interdiccions progressives segueixen naturalment: valent-se de la repugnància i de la forasteria, es prohibeix l’ús oficial de les llengües. Va ser el cas del català el 2 d’abril del 1700, per un edicte de Lluís XIV. A partir d’aquell moment, la llengua va entrar de debò en decadència, perquè ja no va ser necessària per a res que no fos el plaer eventual dels que la volien emprar. I quan una llengua només serveix per a l’ús privat, oral o escrit, i se l’exclou de tot sistema d’aprenentatge, comença a esmicolar-se, s’encamina cap al gran cementiri de les llengües. Allà on un dia aniran a parar totes, però no em consola saber que, algun dia, el francès també desapareixerà, perquè no senti gens d’odi contra la llengua francesa, només ressentiment contra el sistema francès, com tinc el dret de sentir en ser víctima d’una injustícia…

»I la culminació del procés d’extinció s’efectua amb la promoció social, que és l’instrument més pervers perquè es disfressa de generositat, d’obertura, d’igualtat… Les llengües minoritàries desapareixen sovint pel cim, vull dir que els primers a abandonar-les són els més rics, més cultes, els que tenen més interès a ser ben vistos pels nous amos. La noblesa i la gran burgesia varen ser els primers a acceptar i a difondre el sistema francès, perquè la monarquia francesa els va proposar una integració ràpida, sinònim d’enriquiment personal. A mesura que varen passar les dècades i, a França, a mesura que els valors republicans es varen anar consolidant, la petita burgesia, els obrers i, al final, els pagesos, també varen comprendre que el seu interès i el de la seva mainada era saber francès.

»Em sembla que es pot dir que el francès va guanyar terreny al ritme en què els catalans, els bretons, els corsos es varen convèncer que només amb el francès podien viure millor. Moltes portes eren infranquejables sense un domini parlat i escrit del francès. Les altres llengües, totalment bandejades, no podien servir per a res en aquest esquema absolutista. Al contrari, feien nosa. Llavors, els mateixos parlants varen esdevenir còmplices actius de l’afrancesament i de la francesització del seu país; varen explicar als seus fills que calia parlar francès, ells mateixos varen intentar de parlar-los en francès, cavant la tomba de la llengua que havia estat fins llavors la seva i que era una part d’ells mateixos. Es va crear una mena d’esfilagarsament successiu de la llengua, perquè cada generació en sabia menys que la precedent. Cada generació tenia més vergonya de parlar català i sobretot més vergonya de parlar català als més joves que ells. Per això, avui, a Terrats mateix, pots sentir vells conversar en català entre ells però adreçar-se sempre en francès als mainatges, fins i tot si aquests saben català. I, si saben català, els vells se’ls miraran com a bèsties curioses, animalons de zoo i diran, amb una barreja d’admiració i de resignació, i un deix d’incomprensió, que és força bonic sentir un infant parlar català, cors, flamenc, occità. És bonic, però ells no ho encoratgen i parlen francès als seus néts, perquè s’ha anat creant una inèrcia social enormement pesant que ha momificat els costums lingüístics.

—Això que dius no és gens optimista i suposi que deus tenir rancúnia contra aquesta gent que, tot i sent catalana, ajuda a la desaparició del català.

—Rancúnia, no, però em sap molt de greu. Em sap greu que no entenguin el valor d’una llengua i que fins i tot si l’entenen tinguin massa por o massa mandra per trencar els costums. Però la culpa primera no la tenen ells, la té el sistema que ha estat creat per a la dissolució progressiva de totes les llengües que no siguin el francès.

»Aquest sistema, avui, quasi ja no es veu i per això molts es pensen que no ha existit mai. Però si ja no es veu és justament perquè va ser eficaç, a vegades d’una eficàcia cruel. I no gens democràtic. Podria parlar dels mètodes borbònics de colonització —a l’inici, la Catalunya Nord va ser considerada com una mena de colònia— i de repressió, però els Borbons, ja se sap, mai no varen ser demòcrates i, per tant, m’acontentaré de parlar de l’escola republicana, l’escola creada fa un xic més d’un segle, sota la III República, per Jules Ferry, l’escola coneguda com a “gratuïta, laica i obligatòria”.