Massa símbols

—Què vols dir, que t’he de parlar dels quaranta mil catalans que varen fer onejar senyeres a París, el 1998, per la famosa final perduda de l’USAP al campionat de França de rugbi?

—Sí, estàvem tots molt excitats, aquell dia, vull dir els cans, perquè tu ja vaig veure que no…

—No és tan segur. En tot cas, parlem-ne. Va ser un moment força curiós, en què fins i tot gent que no s’interessava gens pel rugbi va sentir una mena de vibració interior i era una vibració provocada, és evident, per allò de l’orgull de ser català. Una vibració identitària, com n’hi ha, de tant en tant. És una catalanitat ocultada, com un substracte que pot eixir a la superfície en ocasions especials. Mai no hi havia hagut tanta gent com en aquella temporada per afirmar que era catalana i que se’n sentia orgullosa. Però ara on és, aquella gent? On era, un mes després de la derrota? És clar, va ser positiu i era bonic veure noietes lligar trossos de bandera catalana a la seva motocicleta, per anar al col·legi. El problema és que, d’esdeveniments com aquests, no en sabem crear més d’un cada deu o vint anys. Llavors, la tensió decau i, pels tan pacífics catalans, deixar decaure la tensió vol dir viure de nou dins un ensopiment constant.

»Es diu que després de la final perduda el nombre d’alumnes als cursos de català va augmentar i això, si és veritat, és un motiu de satisfacció. Però al mateix temps és patètic que l’interès per una llengua depengui de resultats esportius. Vol dir que, per a moltíssima gent, el rugbi és més important que la llengua. Potser és normal, si ningú no els ha explicat res sobre una llengua que no parlen i si són ells els qui han de fer l’esforç d’acostar-s’hi. Però si l’USAP no torna a arribar a la final fins d’aquí a quinze anys, què farem, mentrestant, per recordar que sem orgullosos de ser catalans i que aquest orgull pot conduir a l’evidència que una identitat és més forta si va amb la llengua que l’ha forjada…? Què farem? Mala cara mentre callem…

»Aquest és el problema genèric de la identitat i de la llengua a la Catalunya Nord. Tal com és concebut el país, ara, els bons catalans són els catalans sense llengua. Per substituir-la, tot és bo, tot fa de símbol: un campanar, un castell, un equip de rugbi, una muntanya, un vent, uns vins… Deixa’m parlar-te del Canigó. És una muntanya meravellosa, i m’agradaria veure un dia un llibre sobre les muntanyes més belles del món, perquè segur que hi seria. Per força, hi seria. El Canigó és una mena d’antidepressor natural a escala de tota una població. Si tot d’una ens el traguéssim, per portar-lo a Disneyland o a algun emirat àrab, crec que hi hauria, al llarg dels anys següents, més estrès i més suïcidis… Ens diuen que el Canigó és el símbol més profund de la nostra catalanitat i això sembla voler dir que ell mateix és català. Però no, és una muntanya i prou. I li és ben igual que qui el miri sigui català o no. I nosaltres, cofois de tenir-lo, com si això ens estalviés qualsevol altre esforç d’afirmació. Com si l’haguéssim fet nosaltres i ens garantís la identitat. Això em fa pena, perquè el Canigó, element natural independent de la nostra voluntat, sembla avui més important per fer-nos catalans que la llengua que hem anat inventant col·lectivament durant els últims mil anys. Trobaries molts catalans per dir que, si se’n van d’aquí, un dia o l’altre enyorarien el Canigó. Quants en tens per dir-te que enyorarien la llengua?

—Llavors, què vols? Em dius el que no vols, o el que no voldries, però, què vols, què voldries per a aquesta llengua que tant t’obsessiona i et fa somiar?

—Complicat… Tinc el dret i, sovint em senti en l’obligació, de dir el que m’irrita, el que no suporti, però ser constructiu és més difícil. Voldria poder parlar català a tot arreu sense que això m’assimilés a un excèntric o a una mena d’extremista potencialment perillós, com és sovint el cas a la Catalunya Nord… Voldria, anant més lluny, que el català tornés a ser la llengua que va ser, una llengua rica i plena usada per tots, però aquí ja entrem en el món de la utopia. En definitiva, voldria que els catalans sentissin la necessitat de tornar a parlar català però, amb tota franquesa, no veig cap manera de despertar aquesta necessitat. El català ja no és necessari, o només per a les relacions laborals amb el Principat i això afecta una part molt minoritària de la població. Voldria que els catalans poguessin ser amos a casa seva, com el dret internacional els en reconeix la possibilitar si més no moral, perquè cada poble pot disposar d’ell mateix. Però, per això, caldria que els catalans sentissin que són un poble, que se sentissin més catalans que francesos. Ja t’he dit que no és el cas; per a la immensa majoria de nosaltres, el nostre poble és el francès i com que França ja fa temps que és un estat constituït i independent, anem pel món tan tranquils.

—Però fins i tot en el marc francès hi ha un catalanisme, no? Hi ha gent que accepta i defensa la República i que al mateix temps accepta i defensa el dret de parlar català.

—Sí. Potser, en l’estat actual de les coses, és l’opció més tristament raonable. Acatar amb el cap cot la República i, donant-li penyores de fidelitat eterna, demanar-li algun subsidi, alguna almoina, i així avançar. Potser és l’única manera de tenir el català a l’escola i que, potser, hi sigui per fi generalitzat. És una manera d’aplicar el concepte de la real politik a la nostra escala, i, si hi ha una possibilitat d’avançar i de guanyar coses, no cal deixar-la perdre. Ara bé, tret d’això, no cal fer-se il·lusions. El que vol França és ser França i res més, i les llibertats que dóna les dóna perquè sap que no li són cap perill. O, com en el cas de Còrsega, les dóna perquè és la condició única per al restabliment de la pau civil. França dóna una mica a qui lladra molt i bastant menys a qui es deixa llimar els ullals sense gemegar. Per això, fer catalanisme francòfil em sembla una aberració intel·lectual. És com un xai que volgués assistir a l’aplec anual dels llops.

»França vol ser França i prou i aquest principi és més important que la realitat. Crec, per exemple, que molts republicans de pedra picada s’estimarien més perdre Còrsega que fer concessions constitucionals. Pot semblar una paradoxa, però millor una França sense Còrsega que una França que, per guardar Còrsega, hagués de renunciar a dir-se “una i indivisible”, hagués d’acceptar ser diferent de com la varen somiar els revolucionaris vencedors. Millor perdre Còrsega que ser federal, per exemple. Fins i tot, doncs, val més una Còrsega independent que una Còrsega autònoma. Perquè França, com un monstre de ciència-ficció, una vegada amputada d’una part de la seva carn, es reconstitueix amb el que queda i no para mai de ser “una i indivisible”. Per això l’accessió a l’autonomia d’aquest territori és impensable per a molts, que s’estimen més la guerra oberta amb els nacionalistes corsos que haver de reconèixer que la República podria ser “diversa i divisible”. Prefereixen que continuï l’estat de guerra latent que hi ha des de fa un quart de segle a l’illa.

»França és “una i indivisible”, repeteixen els millors republicans, com una encantació. No acceptaran cap més concepció de França i creuen que, des dels inicis, França estava destinada a ser el que és ara i a ser una i indivisible. I encara que la realitat els digui el contrari, s’entossudeixen amb aquest credo, que bloqueja la situació i provoca crisis i guerres. França, no es diu prou, ja era “una i indivisible” al temps de l’Algèria francesa. No parli de les altres colònies, que eren considerades com a possessions, però el cas d’Algèria era diferent, ja que estava integrada a la França estricta, era un territori dividit en departaments. I es deia allò del Mediterrani que talla França tal com el Sena talla París. Va ser en part en nom d’aquesta unitat i d’aquesta indivisibilitat que França va fer-hi vuit anys de guerra vergonyosa. Però, perduda la guerra i perduda Algèria, el dogma ha quedat. Encara que dividida per la realitat, França continua sent “indivisible”. Un país raonable hauria mirat de trobar-se una creença menys feridora, més adaptable a la realitat. Però els francesos, no, ho refusen tot i s’estimen més l’afrontament que la concessió. Per això la crisi corsa no s’acaba mai. I encara és més estrany, incomprensible fins i tot, quan se sap que els projectes d’autonomia —el mot autonomia no es pronuncia, és brut— de Còrsega donarien a aquest territori menys fets diferenciadors, des del punt de vista institucional que no en té avui Alsàcia.

»Això també és un punt amagat de la realitat francesa, perquè va en contra del dogma i val més el silenci devot que la resolució d’un conflicte. Alsàcia va ser reannexionada per França el 1918, després d’haver passat sota control alemany el 1871. En aquell període de temps, varen ser votades a França unes lleis que no s’han aplicat mai a Alsàcia. A Alsàcia, territori de l’actual República laica i igualitària, l’ensenyament religiós és obligatori, els bisbes són nomenats pel president de la República, la Seguretat Social reemborsa el cent per cent de totes les despeses mèdiques, els trens van per la banda dreta… Perquè les lleis que canviaven tot això havien estat votades mentre Alsàcia era sota domini alemany i, en tornar al si de la República, varen néixer tantes reticències a una assimilació automàtica que la República va haver de fer concessions si no volia arriscar-se a fer triomfar el sentiment antifrancès. La República és una i indivisible excepte allà on no ho és, però llavors no se n’ha de parlar. En qualsevol cas, Algèria d’un costat, Alsàcia de l’altre i, per ara, Còrsega pel mig, demostren que tot val més que reconèixer la inadaptació del dogma. Perquè el dogma va ser establert pels sants de la República que ho varen deixar escrit a la Bíblia nacional… I un dogma mereix que es facin guerres per ell… Per cert, ara que parli de bíblies i de sants, has notat fins a quin punt tot el que té a veure amb la República sembla copiat de la religió?

—No, he de confessar que no. Però em sembla que ara m’ho revelaràs.