Llibres escolars i monuments fantasmes

—És clar que ho hauríem de saber. I ho sabríem si tothom tingués accés al que saben els historiadors de debò. Però els que fan la història, vull dir la història coneguda per tothom, no són els historiadors, són els divulgadors i ells treballen amb objectius polítics, encara que no en tinguin consciència o que afirmin el contrari. A més, com que els historiadors de debò també són ciutadans convençuts de la necessitat de preservar l’essència francesa, s’espavilen per fer ziga-zagues intel·lectuals entre veritats i mentides. De tota manera, ja no han de mentir. La mentida primera ha esdevingut Veritat Absoluta. «Els nostres avantpassats els gals» s’ha escampat tant que ja no cal repetir-ho. En l’esperit de qualsevol francès, sigui quin sigui el seu nivell econòmic i cultural, és un dogma que no es discuteix. La pluja ve dels núvols i els francesos dels gals. A partir d’aquí, la història funciona com les fitxes de dòmino que cauen. Cada mentida històrica assumida com a veritat empeny una altra mentida històrica que es converteix en veritat. I quan tothom està convençut que les mentides són veritat, on és la veritat? I qui té raó, al final?…

»Et puc donar més exemples del que és França i del que sem tu i jo, catalans dits del nord. Mira les muntanyes d’aquest tros de Catalunya, de la mar fins a la Cerdanya, i veuràs tot de torres de pedra. Són torres de guaita, tothom ho sap, però, qui les va fer? No ho sabem, vull dir que encara que historiadors i arqueòlegs ho hagin estudiat i ho tinguin clar, quasi ningú no ho sap, perquè aquestes torres no existeixen.

—I ara, què vols dir, amb això?

—Vull dir que no existeixen. No consten als llibres de text, perquè aquests llibres són fets a París i abasten només la història de França. Aquestes torres, medievals, varen ser construïdes en un altre marc històric, quan la Catalunya Nord no era francesa i, per tant, no interessen. Ho has de saber per comprendre la Catalunya Nord, ja que comprendre la Catalunya Nord és comprendre una mica França, i viceversa. El que va existir aquí abans de la partició de Catalunya del 1659 no té cap existència real. Té una existència fantasmal i, si de debò vols trobar respostes, les trobaràs, però els programes escolars no expliquen res. L’entorn en el qual ens movem i els monuments que ens envolten hi són però no hi són, ja que els llibres que parlen de l’època en què es varen construir els ignoren. I els mestres tenen dues raons per no interessar-s’hi. Primer, tal com t’he dit, perquè encara que cerquessin informació no trobarien res en els programes que els fan llegir des de París… Després, perquè ells tampoc no varen sentir-ne a parlar mai, i com que se’ls ensenya a no posar en qüestió el que varen aprendre, passen de llarg.

»Un altre exemple. Al Riberal, entre Illa i Perpinyà, hi ha un sistema d’irrigació complex i eficaç que va ser construït pels enginyers dels reis de Mallorca entre els segles XIII i XIV, i que funciona encara avui. Pregunta a qualsevol pagès que utilitzi aquests recs qui els va construir. Et respondrà que li sembla que varen ser els àrabs. I si li dius que no, que varen ser els catalans, no s’ho creurà: els catalans no són res, ja que l’única història que coneixen, la història de França, no en parla mai, i una cosa tan enorme no pot haver estat concebuda per un poble que no és.

»És clar, a vegades és difícil d’amagar la realitat, per exemple amb el Palau dels Reis de Mallorca, a Perpinyà, a causa del mateix nom que té. No es pot dir que sigui àrab, ni persa, ni visigot. Però tampoc no el trobaràs descrit en cap llibre ni comentat per cap mestre. No existeix. I si algú s’obstina a dir que existeix, un mestre més amatent concedirà que va ser construït pels “mallorquins”, mai pels catalans. ¿Però quins mallorquins i què hi feien, aquí, tan lluny de la seva illa? No ho sabem, els llibres escolars no ho expliquen… Que un alumne faci preguntes més precises i es parlarà, potser, del reialme d’Aragó i dels aragonesos, mai de Catalunya ni dels catalans. Jaume I, si mai s’esmenta, serà un “rei aragonès” i punt. I l’estil arquitectònic de la Llotja de Mar o del Palau de la Diputació serà un estil “aragonès”, o fins i tot “espanyol”. Qualsevol invent imbècil val més que admetre que ser català podria ser motiu d’orgull històric. L’orgull històric, veus, és un monopoli francès. Els francesos estan convençuts que la seva història tan lineal, tan clara, tan dramàtica també (d’una dramatúrgia controlada, ja que al final guanyen els bons, és a dir, els patriotes republicans), estan convençuts que aquesta història provoca l’enveja del món sencer.

—No pots dir que no sigui veritat, almenys en part. Pel que sé de quan em deixes mirar la televisió, la història de França ha canviat la història del món.

—És veritat, l’ha canviada. En bé o en mal?

—Home, en bé, em sembla. La Revolució Francesa, per exemple, va ser més que fonamental, per als humans.