«França: estima-la o abandona-la»

—Espera, home. Abans que continuïs, deixa’m fer-te una pregunta: no series més feliç si et dediquessis a fer créixer cirerers o a col·leccionar baldufes? En lloc de passar vespres rumiant i remugant, amargant-te els diumenges per coses que no podràs canviar (em sap greu dir-t’ho), per què no anem a passejar i a jugar a allò del bastó que llances i que vaig a cercar… Jo trobi que és un joc estúpid, però sé que sol ajudar els humans a sentir-se més serens i a no pensar gaire més del necessari.

—Deu ser per allò que diu que les causes desesperades són les més belles. És clar que tot això que dic i el poc que faig no canviarà res el que és França, el que són els francesos i a penes podrà canviar una mica, potser, la percepció que en tenen els catalans, però què? És una raó per no fer-ho? Encara que res no canviï res, hi ha coses que s’han de dir perquè la dignitat és més important que el confort i val més córrer el risc d’equivocar-se que enterrar possibles veritats, em sembla. I dient això no faig cap proesa, només parli, com en tinc el dret, del que pensi.

»És clar, podria marxar, abandonar aquesta terra en mans de qui la té. Em fa pensar en un eslògan que l’extrema dreta francesa utilitzava, als anys vuitanta: “França: estima-la o abandona-la!”. Era una frase adreçada als àrabs, de nacionalitat francesa o no, i als estrangers en general. Algun cop he pensat que podria aplicar-me aquest eslògan i, ja que amb tota evidència no estimi França, podria abandonar-la. Però és que sóc a casa meva, aquí on m’estic. Són els francesos que varen venir i varen dir que tot era seu. Llavors, si me’n vaig, no me’n vaig de França, me’n vaig de casa meva, que per mi no és França, és aquest tros de Catalunya, la Catalunya sense sort. És clar que marxar no seria cap problema major i hauria de fer pocs quilòmetres cap al sud per passar la ratlla i retrobar-me a la Catalunya gran (que tampoc, però, no és tan sols catalana, i que em diran els espanyols si em posi a escriure que no m’agrada que Espanya s’hi hagi ficat?). Encara que la meva brúixola assenyali sempre el sud, no tinc ganes de perdre el meu nord. I vet aquí perquè em quedi i perquè, estúpidament i ridículament, el meu tros de jardí amb els arbres que hi tinc són la meva Catalunya independent, el país d’on sóc. Sóc del meu jardí i sóc dels Països Catalans, ve a ser la mateixa cosa, perquè francesos i espanyols no ens deixen ser ciutadans normals i tant el meu jardí com els Països Catalans són, tal com deia en Joan Salvat-Papasseit, un somni de Pasqua.

—Entre ser català francès o català espanyol, no sembla pas que tinguis cap preferència. Això m’estranya perquè, si m’he de refiar del que diuen els altres cans del vilatge, és una gran sort no haver nascut espanyol.

—Sí, a França hi ha un menyspreu a vegades inconscient contra alguns països, posats en un grau inferior en l’escala de nacions. Espanya és d’aquests. Però, a la Catalunya Nord, aquest menyspreu, que és ben viu, es complica amb un sentiment d’inferioritat de cara als catalans dits espanyols, considerats sovint com els catalans «de veritat»; els catalans rics, si més no. Són els catalans que es veuen a la televisió francesa, quan la televisió francesa ensenya catalans. Jo, posat a ser català, m’agradaria a la vegada no haver de menysprear ningú ni sentir-me inferior a ningú… Tot això per dir que no crec que, per a un català, ser francès sigui millor que ser espanyol. Ja sé que això a vegades sorprèn els que han hagut de viure dintre dels budells de l’Espanya franquista. Fins i tot alguns catalans del Principat pensen que si no hi ha més remei que ser dominats, val més ser-ho per França, un estat que pot semblar històricament més civilitzat que no Espanya i amb un nivell cultural aparentment superior. És possible. Però això què vol dir? Si Girona fos francesa, qui parlaria català, a Girona? Un grapat de gent, quatre gats pelats, un parell d’estrambòtics. Quan algú del Principat em fa remarcar que ser francès deu ser més suau que ser espanyol, li dic sempre el mateix. «Si fossis francès, és quasi segur que no parlaries català i que no coneixeries gairebé res ni de la història ni de la llengua ni de la cultura catalana… Valdria la pena, doncs, o no?». Si jo tinc somnis, són somnis nascuts d’una realitat que cal prendre d’un sol bloc. No es pot demanar ser francès tot preservant, posem per cas, una catalanitat de tipus gironí. És impossible. Els que ho pensessin somiarien un somni molt ingenu. Que provin d’imaginar-se una Gérone amb un dotze per cent d’atur, amb una delinqüència de les més altes de França, amb un Front National que oscil·la segons els anys entre el vint i el trenta per cent dels vots… I amb responsables polítics que no se sentirien obligats a preocupar-se per la llengua catalana més d’un cop cada tres o quatre anys? Que se l’imaginin…

—Sí, no ho sé, no m’hi has portat mai, a Girona…

—Doncs mira Perpinyà i veuràs el retrat fidedigne d’una Girona sense ànima, provinciana i acomplexada. Perpinyà ha pagat car l’honor de ser francesa, però devia valer la pena perquè molt pocs renunciarien a una situació tan honorable.

—I la llengua, preservar la teva llengua, també és un somni, no? Ingenu o no?

—Molt ingenu, és clar, és el somni que em fa de coixí per dormir i que em fa de ganiva al cor quan em desperti, o viceversa, ja no ho sé. Però, ben segur, per parlar de la llengua aquesta que parlem tu i jo, el català, hem de parlar de la llengua francesa i, doncs, altra vegada de França i dels francesos.

—Tornem-hi, doncs.

—A França, ja se sap, l’única llengua oficial és el francès. De fet, això es va proclamar com a veritat absoluta al moment de la Revolució Francesa, però molt abans els reis ja intentaven engrunar totes les altres llengües del seu reialme. Es, doncs, un moviment continu que va conèixer un procés d’acceleració el 1789 i, des de llavors, els francesos han posat una part enorme de la seva energia individual i col·lectiva a fer d’aquesta proclamació republicana (l’única llengua oficial és el francès) una realitat completa a cada racó del territori. I se n’han sortit força bé, cal reconèixer-ho, encara que no hagin aconseguit rematar del tot el seu tan ambiciós designi. Vejam si saps rumiar més que els cans dels veïns: quina és, avui, la segona llengua més parlada a França?

—No em vinguis amb històries així, sisplau, com ho podria saber?, pregunta-ho a un humà ben informat i no provis d’humiliar-me. La segona llengua deu ser la segona llengua. Per trobar-la, suposi que cal saber quina és la llengua minoritària més parlada a França. No deu ser el català, doncs serà…, digue-m’ho.

—En aquest cas, hauria de ser l’occità, i el teu raonament podria ser just. Occitània ocupa un terç del territori francès, en el qual viuen prop de quinze milions de persones. Però no, la segona llengua més parlada és l’àrab, a causa de la forta immigració vinguda de països arabòfons. L’àrab ha passat al davant de totes les llengües autòctones i això pot voler dir que hi ha molts àrabs (l’extrema dreta diria que és així i que n’hi ha massa), però significa més aviat que les llengües autòctones han perdut molts, molts parlants…

»A França, a més del francès, hi ha set llengües minoritàries o, més ben dit, minoritzades. Aquestes llengües, els francesos les anomenen més sovint dialectes i, quan se senten agredits en la seva francesitat, patuesos. Són aquestes, per ordre alfabètic: alsacià, basc, bretó, català, cors, flamenc, occità. Set llengües que, avui, es troben totes en perill de desaparició sobre el territori francès. I això, per a algunes, vol dir en perill de desaparició total, ja que no són parlades enlloc fora d’aquest territori francès. Fa segles que França intenta, conscientment, fer-les desaparèixer i d’això se’n diu un lingüicidi. Si el lingüicidi i l’intent de lingüicidi fossin reconeguts com a actes criminals —crims contra la cultura o el patrimoni de la humanitat—, com em sembla que ho són, i fossin perseguits per tribunals internacionals, França hauria de comparèixer set vegades per ser jutjada i, probablement, condemnada. Set vegades és molt, per al país dels drets humans, no trobes?

—Déu n’hi do, sí, a condició de considerar que el lingüicidi és un crim o un delicte o bé que només és un acte reprensible moralment. De llengües, pel que sé, en teniu moltes, els humans, i moltes desapareixen. En general, no es fan tants escarafalls. És tan greu que es morin?

—Totes les llengües han de morir un dia, és veritat. Els humans també han de morir, però acceptar aquesta evidència no vol dir acceptar l’assassinat… Sovint s’ha dit, es diu encara, a França, que aquestes set llengües s’han mort o s’estan morint de mort natural, perquè se’ls ha acabat el temps. O que l’evidència de la superioritat del francès ha provocat una presa de consciència col·lectiva dels parlants d’aquestes llengües, que s’han adonat que havien d’adoptar el francès pel bé comú. No és veritat, en parlarem.

»Però voldria tornar a això que deies de si és greu que es morin. Crec que sí, per raons que tothom, al capdavall, troba raonables: preservar la riquesa cultural de la humanitat i la diversitat de les representacions del món. Cada parla, ja se sap, veu i descriu el món d’una manera diferent, i per això no té preu. Però, per als francesos, és més engrescador plànyer tribus llunyanes de jungles espesses, que no alsacians, bascos, bretons, catalans, corsos, flamencs i occitans. Tothom està d’acord per dir que les llengües són riquesa, però, què es fa per preservar-les? Et donaré un exemple. Fa uns quants anys, un incendi accidental va destruir la quasi totalitat del Parlament de Bretanya a Rennes. És el Parlament històric, que no serveix de fa segles sinó com a museu i sala de conferències, però és un dels monuments emblemàtics de Bretanya. Va haver-hi una mobilització general per reconstruir-lo, tal com va passar amb el Liceu a Barcelona. Era un dels símbols de Bretanya, els bretons sentien que no en podien prescindir, i el govern francès va atorgar sumes especials per a la seva reconstrucció. I la llengua bretona, mentrestant? Sobreviu a còpia de voluntarisme associatiu i de la utòpica tossuderia d’uns quants polítics, pocs. L’Estat va donar en poques setmanes molt més per a un monument que no ha donat en un segle per a una llengua. Hi ha més diners, a França, per restaurar pintures del segle XVII, retaules barrocs, cadires de Napoleó III o joies borbòniques, que per salvar llengües que formen part del patrimoni de la humanitat i que res no podrà substituir quan hagin desaparegut. Em diràs que molts monuments també formen part del patrimoni de la humanitat, i que res no els podrà substituir. És veritat per a una part d’aquests monuments, per a les obres mestres de la humanitat, però i què és més urgent: salvar una butaca d’estil Lluís XIII entre d’altres butaques d’estil Lluís XIII o salvar una llengua? Els francesos, em sap greu dir-t’ho, no s’han plantejat mai aquesta pregunta i és així com els diners van cap a les butaques…

»Cada llengua del món és un sistema de comunicació d’alta complexitat, elaborat de segle en segle, i cada una és una prova de la intel·ligència dels humans. Però res, a la farda les que molesten i que només quedin les més bones, les que rimen amb el curs de la història, que fan goig en els llibres de text i a les cerimònies internacionals. Hi ha molts francesos, sovint autoproclamats progressistes, que consideren que la humanitat parla massa llengües i que el destí de gairebé totes és desaparèixer. I afirmen, amb la mà al cor, que aquells que abandonen la seva llengua fan un favor a la humanitat. Fa uns quants anys, un professor va profetitzar amb un cert entusiasme que, al llindar del segle XXII, quedarien només sis llengües al món: anglès, àrab, espanyol, francès, rus i xinès. És clar, aquests mateixos francesos no suposen mai que abandonar el francès també podria ser fer un favor a la humanitat. Al contrari, el francès és indispensable per a la cohesió del món i de l’espècie, és una llengua amb cromosomes superiors, que condicionen la seva permanència un xic per damunt de les altres llengües humanes.