Turquia, exemple o contraexemple

—Amb tot això, no vull dir que França no sigui un país democràtic, però aquesta democràcia, al contrari del que creuen els francesos, no és una conseqüència mecànica de la República, és més aviat un acompanyament de la República, perquè tots dos conceptes, república i democràcia, varen imposar-se a França de forma més o menys simultània. La República com a principi incontestable, la democràcia com a pràctica. Hauria pogut ser diferent… La República tal com està concebuda pot bandejar la democràcia, o una bona part de la democràcia, i quedar ella mateixa intacta, segura del dret que té a ser el que és. Això em fa por. És fàcil entendre aquest risc si es mira Turquia. L’Estat turc és una república laica i jacobina creada, després de la Primera Guerra Mundial, sobre el model de la República francesa. Però, a Turquia, falta pràctica democràtica. Si tingués aquesta pràctica, ja seria membre de la Unió Europea. Els turcs, avui, combaten i reprimeixen els kurds, els refusen qualsevol distintiu identitari, intenten suprimir la llengua kurda amb el mateix zel que els francesos del segle XIX intentaven suprimir el català, l’alsacià i el bretó. Els turcs no han volgut reconèixer mai la realitat del genocidi armeni, encara que els seus planificadors no varen ser els republicans sinó els caps del règim militar i monàrquic anterior… Els turcs han creat la seva república copiant França però s’han descuidat d’integrar la democràcia dins la mecànica republicana. Això vol dir que la República made in France pot existir per ella mateixa, sense democràcia. És clar que a Turquia hi ha eleccions lliures, que determinen el color del govern, però com que hi ha, entre tots els partits, un consens ultrajacobí repressiu antiarmeni i antikurd, la democràcia és amputada d’una gran part d’ella mateixa. Turquia és una república democràtica per una banda i dictatorial i policíaca per una altra. Aquesta aberració no existiria sense el model universalista francès.

—Però això mateix que dius és una mena d’elogi de França ja que, malgrat els seus pretesos aspectes foscos, arriba a fer funcionar el seu sistema democràtic. A més, vaig sentir a la ràdio que els diputats francesos havien votat el reconeixement oficial del genocidi armeni. Això és un acte democràtic, no republicà. Almenys si t’he entès bé.

—Tens raó, una bona sorpresa sempre és possible. Els diputats francesos varen honorar el seu país quan varen votar el reconeixement del genocidi, i ho varen fer sabent que el govern turc organitzaria represàlies econòmiques. Per acabar amb Turquia, et diré que una de les conseqüències patètiques d’aquest vot coratjós va ser que els turcs varen sentir-se traïts per França… Pocs dies després del vot francès un ministre turc va declarar que pensava que d’entre tots els països del món almenys França entenia Turquia i que els diputats francesos s’avenien amb la necessitat d’un estat centralista i uniformador. Aquest home se sentia traït perquè el seu model d’Estat és una còpia a l’encop fidel i fanatitzada de la República francesa. I no va entendre que, de tant en tant, els francesos poguessin privilegiar la democràcia en lloc de la República. Quan passa, s’ha de celebrar.

»En general, tal com t’he dit, és al contrari i la República és com l’ànima mateixa del país, mentre que la democràcia n’és tan sols la vestimenta. És evident, per exemple, que la implicació de França en la Primera Guerra Mundial s’explica en gran part per aquest domini de la República sobre la democràcia. I això demostra que sota aquesta República lliure, igualitària i fraternal, s’amaga un nacionalisme sovint agressiu.