Revolució Francesa
—Sí, aquesta revolució va ser fonamental però jo, en tota consciència, no et sabria dir si va ser-ho en bé o en mal. No parli pas de la Revolució com a principi sinó de les conseqüències concretes que va tenir… I dic això sabent que la immensa majoria de la població francesa, incloent-hi gent que m’és molt propera, està convençuda amb bona fe que la Revolució de 1789 va ser una cosa fabulosament positiva. I n’està convençuda per raons que són bones: la proclamació dels drets de l’home i del ciutadà, l’abolició dels privilegis, el dret de vot com a esbós del sufragi universal, etcètera. Ningú no hauria d’anar en contra d’aquests guanys que s’han escampat arreu del món com a necessitats bàsiques, i això, en part, des de París.
—I doncs…
—Doncs, quin preu va caldre pagar per tot això? De la Revolució en va sortir el Terror i la seva barbàrie, en va sortir Napoleó, la seva dictadura i les seves guerres de conquesta. Avui, quan es parla popularment de la Revolució, s’evoquen la guillotina i els seguicis de caps tallats. Però, en l’inconscient dels francesos, haver guillotinat uns quants nobles i una família reial és poca cosa al costat dels progressos obtinguts. Pot ser veritat i ningú no em farà plorar l’abandó de la monarquia, que és un sistema ridícul. Però què va passar amb la Revolució Francesa? Els líders revolucionaris varen voler oferir la felicitat als francesos i ho varen voler a tot preu, fins i tot al preu de la infelicitat absoluta. Em sembla que va ser el primer exemple al món d’un sistema progressista que, per imposar-se, va utilitzar les armes contràries al progressisme. Els revolucionaris varen utilitzar la presó en nom de la llibertat, la pena de mort en nom del progrés comú, les guerres a ultrança en nom de la pau fraternal. Varen crear un model de totalitarisme que permetria que el poble fos feliç i lliure, deien. I la realitat, és clar, va ser la inversa.
»Si la Revolució Francesa s’hagués quedat closa dins les fronteres estatals, el seu impacte negatiu hauria estat menor. Però els revolucionaris francesos varen sentir una vocació universal, potser amb raó, no ho sé. Volien alliberar tots els homes i que tots fossin feliços. Aquesta universalització de la seva causa va funcionar prou bé, ja que l’ideal de la Revolució es va estendre a tot el món. És possible que hi hagi pobles que s’hagin alliberat i hagin obtingut més justícia social i més llibertats individuals o col·lectives gràcies a ella. Ara, també és cert que va crear un model horrorós, el model del totalitarisme d’esquerra, del terror autoproclamat progressista i social. Tots els tirans d’esquerra del segle XX es varen reclamar poc o molt fills de l’exemple francès. Tots varen trobar en aquella Revolució una justificació històrica particular per construir i poblar presons, per deportar, exiliar, torturar i executar. I això, França no ho ha reconegut mai i em sembla que mai no ho farà. A França és gairebé impossible afirmar que, sense la Revolució Francesa, Stalin, Mao, Pol Pot i l’impressionant seguici d’assassins d’esquerra haurien tingut, potser, molt menys pes. Potser sí, potser no, però queda el dubte i això és bastant angoixant… Dient això m’adoni que si vull que em comprenguis haig de precisar que no he votat mai per cap partit ni cap candidat de dreta, en cap elecció. No voldria que pensessis el contrari.
—Si m’ho assegures, bé t’he de creure… En tot cas, tal com deies tu mateix, la Revolució va significar un pas endavant decisiu per a la humanitat. Sense ella, els actuals drets humans proclamats per la vostra ONU no existirien. Potser sí, però potser no…
—És veritat. És veritat pel que fa als grans principis que, certament, són indispensables i acaben, o poden acabar, per influenciar de debò el curs de les coses i els humans poden beneficiar-se’n (a poc a poc els animals també, ho esperi per tu). Però parlem de coses concretes, no d’idees ni de grans lemes de «llibertat, igualtat, fraternitat». Mira els anglesos que, encara avui, són tan menystinguts pels francesos. Els anglesos són el poble amb el qual els francesos es comparen més sovint, com a poble veí de nivell social i industrial equivalent, i per això jo també en parli aquí. Els anglesos no varen tenir cap Revolució amb ambicions universalistes i encara fan riure amb la seva tan sovint patètica monarquia. Tanmateix, sense rebomboris ideològics ni proclamacions ampul·loses varen abolir l’esclavatge abans que els francesos, varen reconèixer el dret de vot de les dones abans que els francesos, varen abolir la pena de mort abans que els francesos… Interessant, no?
—Llavors, què vols dir, que França no ha fet res de bo?
—No dic això. Que quedi clar, França forma part del grups de països on hi ha més llibertat. Però, en l’esperit dels francesos, França no és això, França és el país més lliure del món, per essència, per naturalesa, per sempre. S’hauria d’escriure així: El País Més Lliure Del Món. Fa uns quants anys, un sondeig d’opinió realitzat a França va donar exactament aquest resultat: quin és el país més lliure del món? França… Això demostra una manca completa d’autocrítica i de capacitat d’anàlisi; és fugir de la raó per entrar dins l’univers de la creença. No és res més que un complex de superioritat a escala estatal, el xovinisme transformat en dogma consensual, el nacionalisme esdevingut motor de l’inconscient col·lectiu. Tot això per preservar un estat que no val ni més ni menys que els altres estats. A mi m’encanta saber francès, no et pensis, m’obre portes i trobi que és una llengua magnífica…, com són magnífiques totes les llengües que han poblat, poblen i poblaran el món. Ni més ni menys. També m’agrada conèixer la història de França perquè una part d’aquesta història és la meva història, la del meu país i de la meva gent, però no suporti que s’hagi esborrat la quasi totalitat del passat d’aquesta terra per fer-nos digerir els discursos oficials sobre els miracles viscuts a París.
»Ara tornem un xic als reis de França. Als llibres d’història de les escoles, són tots més gloriosos els uns que els altres. N’hi pot haver algun de ridícul, però no és res més que el vell sistema de la Commedia dell’Arte, en la qual l’espectacular mediocritat d’uns quants fa ressaltar la grandesa dels altres. Tots grans, doncs, encara que hagin pogut tenir defectes: Vercingetòrix, Clodoveu, Carlemany (pels francesos, aquest emperador germànic era francès i ben segur parlava francès, potser amb un lleu accent…), sant Lluís, Felip el Bell, Lluís XI, Enric IV, i ben segur Lluís XIII i Lluís XIV, els grans assassins de catalans. Lluís XIV va ser el rei que va incorporar aquest tros de Catalunya a França, va ser, doncs, el rei que va jurar i mentir, garantir i mentir, afirmar i mentir i que ara els catalans del nord veneren sense saber-ne res més que allò que en diuen als llibres: que va ser el rei més gran de França… Tots grans, doncs. Però, quan arriba el temps d’estudiar la revolució de 1789, de cop i volta aquests reis passen a ser dolents i mesquins i es glorifica l’abolició de la monarquia…
»Aquesta contradicció no estranya ningú perquè en la història de França no hi ha hagut mai cap canvi, per dràstic que semblés, que no hagi conservat l’essència de França: la seva unitat sagrada, la seva convicció de ser primera al món. Des de Vercingetòrix, que va morir abans de l’era cristiana, fins a Jacques Chirac, només hi ha un forat negre: el temps del mariscal Pétain, entre 1940 i 1944, però ja en parlarem. Tota la resta: monarquies absolutes o constitucionals, revolucions, restauracions, imperis, regències i repúbliques és bell i bo, encara que hagin estat puntualment condemnables. I és normal, cada un d’aquests règims tenia com a fil conductor l’enfortiment de França, l’enaltiment del seu sentiment de superioritat. Tots posaven pedres per construir aquella França dita una i indivisible. Els règims i els estats, a França, no treballen per als francesos, treballen per a França… I així, per força, hem de parlar de Napoleó.