Colònies i guerres colonials

—Les colònies, ara, doncs. M’ho veia a venir. La Indoxina i Algèria?

—La Indoxina i Algèria, però també Madagascar, Kanaky (que es diu encara oficialment Nova Caledònia), el Senegal, Costa d’Ivori… Si França hagués estudiat amb humilitat i sinceritat la seva participació a la Segona Guerra Mundial, potser hauria perdut un xic de cohesió superficial, però hauria guanyat un sentiment més profund de relativitat dels valors i, en definitiva, de sana modèstia. S’hauria sentit menys autoritzada per la història i el progrés a travessar les mars per anar a massacrar persones que només volien ser el que els principis els deixaven ser: lliures de disposar d’elles mateixes. Això és una altra perversitat que ens ve de la Revolució Francesa. Probablement en cap altre país no s’ha sentit a parlar tant del «dret dels pobles a disposar d’ells mateixos» com d’un dret absolut que cal fer respectar arreu. Però això és pura teoria; a la pràctica, pocs països han posat tanta energia (ideològica, política i militar) per impedir que d’altres pobles puguin disposar d’ells mateixos. A fora i a dintre de les fronteres estrictes.

»L’imperi colonial que França va bastir, tot al llarg del segle XIX, és un dels més imposants que el món ha conegut mai i només va ser distanciat —n’hi ha que dinen humiliat— per l’imperí britànic. Les raons d’aquesta colonització eren d’ordre material: enriquir el país (i els més espavilats dels seus representants), fer-lo més potent a còpia d’engolir territoris estrangers amb les seves terres, els seus minerals i els seus homes. Els estats colonials, gos meu, tenen una certa semblança amb els lluitadors de sumo, que per guanyar han de ser com més obesos millor. Guanyen i en són, de potents, però malgrat l’admiració que provoquen, si es miren amb distància fan pujar un calfred de disgust. I això encara que en principi els empenyin motius alts i nobles, per no dir sagrats. L’empresa colonitzadora francesa va disfressar-se tostemps de consideracions morals. Unes consideracions que, cal reconèixer-ho, eren compartides per tots els estats europeus que varen provar de fer-se un racó de colònies. No es tracta doncs, aquí, d’una especificitat francesa, però França va portar aquestes consideracions més lluny que la majoria de països occidentals.

»Deien que l’home europeu, per essència superior, tenia el deure de portar els beneficis de la civilització arreu del món i d’ajudar els altres pobles, per essència inferiors, a sortir de l’estat salvatge en la mesura en què els seria possible accedir a un mínim de dignitat humana, és a dir, europea. És, si fa no fa, el mateix raonament que va portar l’Església catòlica a passar de continent en continent, empesa pel deure de regalar Déu a tothom. Els estats com a dignes fillols de la Mare Església. Aquesta analogia és evident, sobretot pels mitjans utilitzats per arribar als objectius: l’esclavatge, l’empresonament, la tortura, la deportació i, és clar, el treball forçat, clau de qualsevol apoderació reeixida de territori. Els homes responsables de les atrocitats que es varen cometre en nom de Déu o en nom de la Civilització eren portats, sovint —deixa’m matisar: a vegades—, per una gran sinceritat. Així, Jules Ferry, el ministre ultravenerat que va instaurar l’escola pública els anys 1880, va ser també un dels teòrics del colonialisme com a manera d’estendre el progrés a tot el planeta. I molts grans pensadors, polítics o escriptors de finals del segle XIX, titllats encara avui de progressistes, vivien en la tranquil·la convicció de fer el bé quan impulsaven el seu govern a conquerir territoris i quan l’aplaudien cada vegada que havia sotmès una nova tribu. Eren racistes però no ho sabien, perquè en aquella època els mots “racisme” i “racista” no havien estat inventats.

—Tot això per dir que França no hauria hagut d’intentar conservar les seves colònies quan varen voler independitzar-se…

—És clar que no ho hauria hagut de fer. Però era lògic que ho fes si tenia el sentiment de ser la guardiana de valors superiors. Davant d’un «indígena» que reclamava la independència del seu país, els francesos només podien sentir una barreja de pietat i d’irritació. En l’esperit francès (i occidental) era una mena de troc: el progrés cultural i tècnic contra les riqueses naturals i el treball més o menys gratuït. Tothom hi trobava avantatges, pensaven. Llavors, les guerres varen ser un mitjà de fer entendre el missatge, d’imposar aquest pretès acord. Però com que els interessos econòmics havien esdevingut enormes, ben aviat la convicció d’exportar el progrés va cedir el pas a una idea molt menys humanista: conservar les riqueses regalades per les colònies, preservar els privilegis donats als colons… Recordes l’abolició dels privilegis, decretada als primers dies de la Revolució Francesa? Doncs aviat, a les colònies, la República igualitària va crear altres privilegis que li semblaven tan naturals com els de la monarquia havien semblat naturals als nobles: els uns treballen i els altres viuen d’aquest treball.

»Què havien de fer, doncs, els colons d’Algèria, als anys cinquanta i seixanta, quan àrabs i berbers varen començar a reclamar la independència? Havien d’afavorir la independència per crear una República algeriana igualitària? O, menys bona idea, havien d’anticipar els anhels d’independència dels “indígenes” per crear una República algeriana controlada per ells, sempre amb àrabs i berbers sota dominació? Aquesta idea els va travessar l’esperit, però només quan la guerra d’Algèria es veia acabada i una minoria de colons francesos organitzats, desesperats i violents, varen ser temptats per aquesta possibilitat, com a últim recurs.

»Et parlaré d’alguna altra descolonització, no de totes, és clar. Els exemples del comportament francès que allunyen França de la pràctica democràtica són múltiples i es poden trobar a cada continent, seguint la ruta colonial francesa. Se’n pot parlar sense ordre cronològic ni geogràfic. Quedem-nos encara un moment més amb la guerra d’Algèria, si no et fa res, ja que periòdicament se’n torna a parlar, per recordar o descobrir que una part de l’exèrcit francès es va comportar allà amb la mateixa salvatgeria que els nazis quinze anys abans. A Algèria, però, per dir-ho secament, tothom va torturar tothom. Algerians pro o contra la independència, francesos civils i francesos militars, va ser com una roda de la mala sort que anava passant sobre els uns o sobre els altres. Sobre tothom, en definitiva.

—Però trobaràs una manera d’intentar-me convèncer que les atrocitats franceses varen ser més atroces que les altres…

—Sí, ho varen ser. No pas que els soldats francesos fossin més sàdics que els fellaghas algerians, sinó que França, en aquella guerra, continuava atribuint-se el rol de país civilitzador. La tortura no és mai excusable, però encara és més vergonyosa, em sembla, quan és promoguda per un país que s’autoidentifica com «el país dels drets humans». Alguns dels militars, oficials, sotsoficials o soldats rasos que varen torturar i executar a Algèria havien participat a la resistència contra l’ocupació alemanya i sabien que un dels aspectes horrorosos del nazisme era la seva institucionalització de la tortura. I ells també, a Algèria, varen contribuir a institucionalitzar-la. Alguns, avui, se’n penedeixen, d’altres diuen que va ser allò del «mal necessari». Necessari per a què? Per impedir que un poble usés del seu dret a disposar d’ell mateix… El més imperdonable és que aquests actes varen ser encoberts per les institucions polítiques. I a vegades varen ser promogudes per aquestes institucions. Dels anys quaranta (ja a Algèria però sobretot a Madagascar) al final dels anys vuitanta (a Kanaky) pràcticament tots els governs varen embrutar-se les mans amb sang d’«indígenes».

—Vols dir que els governs donaven llibertat a l’exèrcit de fer el que fos per garantir l’ordre francès?

—Vull dir això i també que estaven perfectament informats del que passava. Molts oficials no haurien gosat anar tan lluny en la inhumanitat si no haguessin sabut que el govern els aprovava, o com a mínim que els protegia. Entre aquests polítics hi va haver, no ho hauríem d’oblidar mai, François Mitterrand, futur president de la República, que va ser, durant la guerra d’Algèria, successivament ministre d’Interior i de Justícia. Val a dir que devia ser una de les persones més ben informades de la realitat de les tortures i de les execucions sumàries. Avui se sap que ho sabia, però no se sap que hagi mostrat mai, públicament ni en privat, el més petit remordiment. Ni ell ni cap altre polític, de dreta ni d’esquerra. La funció governamental, a França, té un poder meravellós: exempta de tota responsabilitat històrica, ja que el que es fa es fa en nom de l’«interès superior de la Nació», generalment sota la protecció del segell «Secret Défense». El servei de l’Estat francès, és a dir, del que hi ha de més sagrat al món als ulls dels republicans, permet de no tenir mai la consciència enterbolida per fets immunds. No hi ha culpa ni responsabilitat quan s’actua per França, és el súmmum de la raó d’Estat. És més ràpid que el sistema catòlic de perdó diví, no hi ha confessió obligatòria i no cal mostrar cap senyal exterior de penediment.

—Però els francesos no són els ultranacionalistes serbis ni els nazis, no? No varen voler exterminar cap poble. No m’ho faràs creure.

—No varen exterminar cap poble, i què? Només varen matar i matar, vessant una sang fàcil de colonitzats, bons per a ser carn de canó, carn de camps i de fàbriques, autòctons menyspreats, odiats, ignorats, tractats com a no res… Perdó, m’estic exaltant. Saps què varen fer els francesos, vull dir el govern republicà francès, a Madagascar, el 1947, per reprimir unes revoltes de caire independentista? Varen matar, segons les mateixes fonts militars franceses, noranta mil malgaixos. Noranta mil. Els varen afusellar, bombardejar, cremar. Varen arrasar pobles sencers i no hi varen deixar cap supervivent. Varen llançar des d’avions els bruixots malgaixos al mig d’altres pobles, per persuadir els «salvatges» que ningú no podia fer res contra la força francesa. Varen tancar els pocs representants de l’elit cultural malgaixa dins vagons i els varen metrallar. Dins vagons, tal com havien fet els nazis només dos anys abans… I dins aquests vagons hi havia diputats, democràticament elegits pel «col·legi indígena». Varen assassinar diputats i els altres diputats francesos potser varen adonar-se que hi havia seients buits, al Parlament, però devien ser massa ben educats per preguntar-ne les raons. Varen assassinar noranta mil persones perquè valia més matar tota aquella gent que deixar-li pensar que podien viure sense França.

»Saltem quaranta anys i arribem a Kanaky, cap al final dels anys vuitanta. Què va fer el govern democràtic i republicà encapçalat en aquell moment per Jacques Chirac? Va deixar que els civils europeus executessin canacs i va permetre que els extremistes “lleialistes” exercissin de fet una part del poder policíac. Em sembla que val la pena que t’expliqui la història de les coves d’Ouvéa, perquè entenguis com pot arribar a funcionar el “país dels drets humans”. Avui dia, aquest episodi sangonós de la història recent tendeix a ser esborrat de la memòria col·lectiva.

»El 1988, en plena insurrecció independentista i en situació de quasi guerra civil, un grup de canacs va atacar una gendarmeria i va matar uns quants dels gendarmes que hi estaven estacionats, abans d’endur-se la resta de la brigada com a ostatges. Aquest fet no té excuses, vull dir que en cap moment no justifiqui cap assassinat i aquests varen ser repugnants. Però el més repugnant va venir els dies següents, quan en l’opinió francesa es va crear un veritable clima d’odi propici a execucions racistes. La situació política francesa era, a més, en plena ebullició, ja que faltaven pocs dies per a l’elecció presidencial. S’enfrontaven —no te’n recordes, no havies nascut— el ja president François Mitterrand, d’esquerra, i el seu primer ministre, Jacques Chirac, de dreta. Mitterrand va guanyar sense gaire problemes. Però qui manava de debò al país en aquell moment era Chirac. I la resposta del seu govern va ser que calia alliberar els ostatges a qualsevol preu.

»El ministre d’Ultramar va usar de tots els mitjans possibles per satisfer el cap del govern. Els militars varen envair diversos vilatges canacs i varen separar els homes de les dones i els infants. Aquests, els varen tancar, sense donar-los res per beure ni per menjar, i als homes els varen aplicar la porra elèctrica. És a dir, varen torturar tothom. Era, t’ho recordi, el 1988. Quan els militars varen saber que els ostatges estaven detinguts dins unes coves, conegudes avui com a coves d’Ouvéa, varen establir-hi un setge, fins que el ministre, un tal Bernard Pons, va ordenar l’assalt.

»Les condicions d’aquell assalt varen ser dignes d’una operació de la màfia. Els francesos no varen deixar cap sobrevivent canac, que varen ser, doncs, dinou a morir dins aquella cova. Se sap, avui, gràcies a testimonis de soldats, que els que es varen rendir varen ser assassinats d’un tret al cap, que els ferits varen agonitzar al sol sense cap ajuda mèdica… Però els ostatges varen ser alliberats i França i els francesos varen poder celebrar una victòria més de la seva civilització. Avui, a moltes gendarmeries de França, hi ha textos d’homenatge als gendarmes morts dins la seva caserna. A la Catalunya Nord mateix, en una de les entrades del vilatge de Bages, hi ha un petit monument que els és dedicat. Aquest monument va ser trencat dues vegades i, cada vegada, va ser reemplaçat, perquè els gendarmes han de ser honorats. I els canacs, qui els recorda? Els canacs, que els plorin els canacs, diuen. En una època en què es parla a tot arreu de reconciliació històrica i de perdó, no hi ha cap monument per homenatjar les víctimes d’aquella quasi guerra. Només els bons, els francesos de França, com si els canacs, justament, no fossin també francesos… Em fa pensar en els monuments als morts de Franco, en què només constaven els qui havien mort del “bon costat”.

»Et podria dir que, d’exemples com aquest, els llibres d’història i els llibres de text en van plens i que, per tant, no cal que m’allargui més. Però no, els llibres no en van plens. Els llibres tenen sempre molts escrúpols a l’hora de ferir la susceptibilitat dels militars francesos. Perquè ells també devien patir mentre posaven fils elèctrics als testicles d’un sospitós cabilenc, mentre feien beure deu litres d’aigua gelada a un vietnamita, mentre violaven adolescents malgaixes abans de degollar-les, mentre aixafaven nadons àrabs d’un cop de taló. O simplement mentre agafaven a la força joves de totes les colònies sense excepció, fins i tot del tan llunyà Tahití, per enviar-los a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial.

»Aquí t’he parlat del més sangonós, del més imperdonable, que és el que va passar lluny de la metròpoli, a les colònies. Perquè a les colònies i a les guerres, sempre hi ha hagut més llibertat, vull dir per als francesos, que podien disposar de la força brutal i de la força que dóna la llei, afegides a les forces que dóna la convicció de tenir raó. Allà, un sàdic francès podia maquillar-se de patriota i tenir moltes possibilitats de ser condecorat si era militar, o de ser elegit batlle del seu poble si era civil.