Guerres mundials

—Des del punt de vista francès, la guerra de 1914 contra Alemanya era necessària i va ser preparada durant una quarantena d’anys. L’objectiu general era recuperar les anomenades «províncies perdudes», Alsàcia i Lorena, que la guerra de 1871 havia posat sota domini de Prússia. Des de llavors, tots els esforços de França havien coincidit a preparar els francesos per a la revenja. L’Estat i la República demanaven la restauració de la seva integritat territorial i poc importava el nombre de morts que això pogués costar. I ho varen aconseguir, gràcies al consens a l’entorn d’aquest objectiu, un consens al qual s’adheria la premsa, quasi tota antigermànica, i sobretot l’escola. L’escola francesa, des que va ser instaurada pel ministre Jules Ferry, el 1881, com a «laica, gratuïta i obligatòria», és una de les màquines de rentar cervells més eficaces que hagi funcionat en els dos últims segles.

—Més que l’escola estalinista i l’escola feixista? Pel que sé, aquests règims havien instaurat sistemes totalitaris, que varen saber rentar cervells més bé que ningú.

—D’acord. Diré, doncs, que l’escola francesa és una de les màquines de rentar cervells més eficaces que hagi funcionat en els dos últims segles en els països democràtics. L’escola pública va tenir, de bon començament, dos objectius clars, dissenyats pel nacionalisme francès: preparar els nins a ser soldats per recuperar Alsàcia i Lorena, fer morir les llengües i les identitats no franceses per consolidar el francès com a llengua única del país i la identitat francesa com a única identitat concebible. Mirem doncs la guerra de 1914-1918. Qui varen ser els dolents, en aquella guerra? Els alemanys, solen dir els francesos. Els francesos, solen dir els alemanys. En aquell moment, acusaven els francesos d’haver-se aliat amb els russos per repartir-se una part del territori alemany. Qui tenia raó? Tots dos. Els dolents eren tots i la guerra no va servir de res, tret d’enriquir uns quants industrials de l’armament.

»Va ser una guerra absurda, feta per motius irracionals, en què cada combatent estava persuadit de defensar la seva terra o el seu model de vida contra una agressió exterior. Aquella guerra es va fer perquè tothom la volia. Com explicaries, si no, el nombre de víctimes inscrites als monuments als morts dels vilatges fronterers amb països neutrals. Allà on era fàcil fugir, salvar la pell fent uns quants quilòmetres per passar cap a l’Estat espanyol, si parlem dels soldats catalans. Els soldats tornaven a casa seva de permís, però quan el permís s’acabava marxaven de nou cap a la carnisseria més gran que el món havia vist mai. Si no et maregessis tant en cotxe et portaria fins a Orellà, a les Garrotxes. És un poble quasi abandonat, al bell mig del Conflent, que té l’envejat privilegi d’haver donat el més gran nombre de morts de guerra, en relació amb el nombre d’habitants, de tot França: un terç de la població total va morir a les trinxeres… Vas allà, mires el monument als morts i et preguntes per què hi varen tornar… M’agradaria poder preguntar-ho als soldats que tenen el nom gravat en una pedra: Botet, Grau, Felip, Margaill, Sicart…

»Calia que tots fossin ben convençuts que no hi havia cap més remei. Calia que tots haguessin renunciat a la seva lliure consciència. On és la democràcia, aquí? Enlloc. Que els francesos fossin lliures de triar els seus diputats i, doncs, el color del seu govern, no canvia gens el problema, ja que tots els partits tenien el mateix objectiu. I els poquíssims que es varen revoltar varen ser engarjolats o afusellats amb la benedicció de la premsa i dels líders d’opinió; ni més ni menys del que hauria passat si França hagués estat una dictadura.

—És dur, això que dius…

—Més dur devia ser que t’executessin per no voler anar a la guerra.

—És clar, si ho veus així. Però aquesta guerra només va ser la primera de les dues mundials que vàreu fer durant el segle XX. I la segona no va ser igual. Que, jo sàpiga, hi havia un perill real, anomenat Hitler. I bé calia combatre’l. Si hagués guanyat, tu com a humà no tindries el dret de dir tot el que penses i jo com a ca no tindria el dret de parlar amb tu.

—Sí, és clar, calia combatre Hitler i la gran colla de feixistes. L’admiració que provoquen els qui varen resistir quan tot semblava perdut, a molts llocs d’Europa, planteja a cada un de nosaltres una pregunta força angoixant: què hauríem fet en aquell temps? Hauríem col·laborat activament, tal com va fer un cert nombre de gent, ens hauríem resignat, tal com va fer la immensa majoria o hauríem resistit, tal com varen fer uns quants, molt pocs?

—Llavors no tens cap motiu per criticar França i els francesos, pel que fa a aquesta guerra.

—Tampoc no he dit això… Mira, què va ser, aquell conflicte? Una immensa barbaritat, és clar. I els francesos, al final, en varen sortir delmats però victoriosos. Un xic avergonyits també pel que havia passat durant quatre anys, amb el règim feixista i racista del mariscal Pétain. T’he dit abans que aquest és l’únic règim pel qual els francesos senten col·lectivament vergonya. Pétain és una taca pudent i s’ha tendit, des del 1944, a fer creure que havia estat un error històric, un camí equivocat, un lapsus sangonós. Però, paradoxalment, després de la guerra aquest mateix règim pétainista es va beneficiar de circumstàncies atenuants, com si una part de les seves accions més repugnants hagués estat culpa dels alemanys. I ha calgut un gran esforç de divulgació perquè els francesos tinguin més o menys clar que les primeres mesures criminals contra els jueus varen ser decidides pels francesos i no imposades pels alemanys. Aquest esforç, necessari, significa que hi ha hagut la temptació de minimitzar l’abast de l’abjecció francesa en el genocidi. Com si un francès, per molt nazi que hagués estat, mai no hagués pogut ser tan dolent i menyspreable com un nazi alemany.

»El més greu, però, és que es deixa entendre, ara i des de fa dècades, que la ideologia feixista del règim de Pétain va néixer per simple contaminació dels règims de Hitler, Mussolini i Franco. No és veritat. No solament l’extrema dreta francesa va existir i va ser potent des de l’inici del segle XX fins a aquella guerra, sinó que el primer govern francès que va promulgar lleis clarament xenòfobes va ser el govern democràtic d’Édouard Daladier, el 1940, just abans de deixar el lloc a Pétain. Això, a França, no es diu gaire, vull dir que no es diu gens, perquè els demòcrates francesos, per essència, no són xenòfobs, són germans de la humanitat…

»Bé cal reconèixer que aquest fet històric no és gaire sorprenent si prenem en consideració l’atmosfera d’odi que regnava a Europa en aquells anys. Aquest odi ajuda a comprendre com els mateixos diputats, majoritàriament d’esquerra, que havien portat Édouard Daladier al cap del govern —i abans d’ell el gran reformador socialista Léon Blum—, varen atorgar per votació plens poders al mariscal Pétain. Perquè Pétain, com Hitler, va arribar al poder per via legal. Pot ser complicat d’imaginar per a algú que ha sentit a parlar tant, i tan bé, de les reformes de Léon Blum i dels diputats que el sostenien. Varen ser a l’origen dels progressos socials més determinants que hagi conegut França al segle XX: la setmana laboral de quaranta hores, la creació de dues setmanes de vacances pagades… Els mateixos diputats que el varen sostenir varen sostenir quatre anys més tard l’ultradretà mariscal Pétain. Una trista paradoxa més.

»I és trist també sentir les mentides inventades sobre el que va ser França al mig de la Segona Guerra Mundial. Els motius, potser, eren honorables: reconciliar el país amb ell mateix, posar totes les energies en la seva reconstrucció. Però això permet falsificar la història? Em sembla que la qüestió mereix ser plantejada. El general De Gaulle, de seguida que va poder tornar a París, l’agost del 1944, va començar a mentir. O, si ho prefereixes, va començar a maquillar la veritat, empastifant-la de pintallavis… Ja sé que no t’agrada que malparli de De Gaulle, llavors no diré que va mentir del tot, però la seva veritat sobre el passat immediat no corresponia gaire a la realitat dels fets… Ja en el primer discurs que va fer com a alliberador, en un París encara impregnat de la flaire dels uniformes alemanys, va mitificar el poble francès com a poble de resistents. Des de llavors, el discurs oficial, dels polítics i dels mestres d’escola, és que els francesos varen ser dividits, durant els anys d’ocupació, entre dos blocs: un petit nombre compacte i tristament eficaç de col·laboracionistes i una enorme massa de resistents, actius o potencials. A partir d’aquí, es pot dir que uns quants milers de persones, a tot el territori, portaven la culpa i els estigmes de la Col·laboració. La resta de la població quedava il·luminada per la glòria de la Resistència.

»Avui se sap que aquesta pintura maniquea de la guerra —un blanc immens i minúscules taques negres— és falsa. Els historiadors actuals expliquen que el nombre de resistents reals va ser si fa no fa tan limitat com el nombre de col·laboracionistes entusiastes. La gran majoria de la població va viure la derrota, l’ocupació i el règim feixista de Pétain amb una amarga desil·lusió, potser, però amb un grau impressionant d’adaptabilitat.

»Aquest intent reeixit de fer de França, a posteriori, un país de resistents ha accentuat l’autoestima que els francesos tenen d’ells mateixos com a grup. Vull dir, sent més cru, que els ha fet encara més insuportablement orgullosos. És clar, si els ho preguntes, et diran que França devia haver estat el que De Gaulle va dir, si no, com i per què els francesos haurien obtingut una quarta part del control de l’Alemanya venguda i del Berlín ocupat, conjuntament amb nord-americans, britànics i soviètics? Com i per què haurien copresidit el tribunal de Nuremberg que va jutjar els dignataris nazis? De Gaulle va obtenir per al seu país molt més del que els seus aliats pensaven que es mereixia. De Gaulle va arribar a posar França en el camp dels vencedors, mentre que l’únic règim constituït a França de forma legítima durant la guerra era el de Pétain i Pétain era un vençut, vençut al costat de Hitler i Mussolini. A causa de Pétain i de la seva col·laboració activa, Hitler havia pogut reduir el nombre de soldats estacionats a França i enviar-los cap a d’altres fronts. Per culpa de Pétain, doncs, Hitler va ser més fort i va poder continuar la guerra més temps… Però aquest punt de vista va ser abandonat el 1944 i De Gaulle va transformar una desfeta en victòria.

»Aquesta convicció, creada amb grau mestria, d’haver estat sempre del bon costat i que Pétain era només un parèntesi penós, permet comprendre millor les guerres colonials, posteriors a la Segona Guerra Mundial. Perquè França, gràcies als jocs de mans històrics de De Gaulle, va estalviar-se l’examen de consciència col·lectiu, com el que varen fer amb honestedat els alemanys, si més no de l’oest. No va haver-hi cap exercici comú de recerca de la veritat ni cap intent d’explicació racional dels drames que s’havien produït. França era sempre pura i era sempre la representant més excelsa dels valors de la civilització occidental. I quan es deia civilització occidental s’entenia, és clar, civilització humana.