Drets i argúcies

—Ui, anem a pams de ca. Tornes a saltar de l’interior a l’exterior. Acaba amb les llengües de l’interior, com tu dius, i després passaràs a la francofonia, d’acord? Les llengües de l’interior ja no fan tanta por, m’ho has explicat tu mateix alguna vegada. Hi ha una part important del món polític francès disposat a donar-los un mínim de reconeixement.

—És veritat, els progressos són reals i això demostra que no cal desesperar mai de ningú… Però aquest reconeixement, volgut per alguns, no arriba a tenir lloc de debò. França ha signat la Carta europea de les llengües minoritàries, però el Parlament no l’ha pogut ratificar. El Consell Constitucional, que és una mena de club de guardabarreres de l’ordre constitucional francès, va dir que aquesta Carta infringia els principis de la Constitució i el president de la República, Jacques Chirac, va refusar modificar-la. Per altres temes, menys importants, ho va fer sense hesitacions. Per tant, la signatura, ara per ara, no ha servit de res. A més, deixa’m que t’ho digui, si les llengües minoritàries (regionals, com en diuen ells) no fan tanta por com abans (i encara en fan a molts) és perquè ja no semblen ser un perill per a la unitat nacional. Tenen ara el dret d’eixir de les masmorres on varen quedar tancades durant segles perquè estan massa afeblides per fer trontollar els principis sagrats de l’Estat-Nació. En definitiva, potser sí que la guerra entre francès i llengües minoritàries està acabada, però està acabada perquè hi ha, clarament, un vencedor d’un costat, un grup de vençudes de l’altre. Si les llengües haguessin resistit més i encara es parlessin massivament, estic segur que la guerra continuaria. Avui, ens deixen el dret de no morir i prou, ens deixen el dret de conrear una llengua com es conrea una espècie vegetal verinosa, en un jardí tancat per tal que no s’escampi fora dels límits fixats per l’Estat, el govern o l’administració competent.

»Potser saps que, a més de la Declaració Universal dels Drets Humans, hi ha una Declaració dels Drets de l’Infant. Aquests drets de l’infant són els més bàsics i qualsevol persona amb seny només pot aprovar-los. És inimaginable, per exemple, que un país democràtic no signi aquesta Declaració. I França, com se sap, la va signar i ratificar. Però França, aquest país capdavanter de la democràcia, va refusar de signar un dels articles. Imagina’t què es diria si països amb una democràcia fràgil, insegura, es neguessin a signar qualsevol dels articles. S’escriurien editorials i cartes obertes per explicar que aquest país encara ha de progressar, que la comunitat internacional ha de fer un esforç per ajudar-lo… França és un d’aquests països. França es va negar a signar l’article que garanteix als infants el dret d’estudiar la llengua de la seva col·lectivitat. La raó és ben simple: a França, segons la Constitució, no hi ha col·lectivitats, només hi ha individus i els drets dels individus són protegits de sobres. Així, amb una argúcia semàntica, França refusa un dret als infants. I ho fa amb tota la bona consciència.

»Em diràs que és igual que no hagi signat aquest article si, a la pràctica, el dret evocat és garantit als infants com a individus. És clar, seria igual, però, on veus que els mainatges catalans tenen de debò el dret d’aprendre la seva llengua? Ho poden fer a casa, si els pares ho volen, és clar, això no és prohibit. Però, on s’ha vist que una llengua pugui durar i ser apresa amb el rigor necessari fora de l’àmbit de l’escola? Llavors, per què el percentatge d’infants catalans que aprenen el català a l’escola és ridículament baix, quan se sap que hi ha una forta demanda dels pares? Les possibilitats legals de donar accés a les llengües minoritàries als infants existeixen, però hi ha administracions locals, prepotents, obeses i immobilistes que han conservat costums del segle XIX i fan tot el que poden per alentir el ressorgiment d’aquestes llengües. En mesures diferents segons els territoris perquè hi ha administracions més obertes que d’altres, tal com hi ha polítics més lúcids que d’altres. Però l’essencial és aquí: es nega el dret col·lectiu dels infants i el seu dret individual es menysprea.

—En tot cas, això que dius d’administracions i polítics més oberts, vol dir que hi ha una sensibilitat més propera a la tolerància i que el quadre no és pas tan negre com el pintes.

—Potser. Els observadors polítics francesos tendeixen des de fa pocs anys a dividir les sensibilitats polítiques en dos blocs, independentment de si són de dreta o d’esquerra: els republicans i els demòcrates. Els republicans són els purs i durs de la Nació una i indivisible. Ja t’he explicat que això no té res a veure amb ser republicà a Barcelona. Els demòcrates són més sensibles a les realitats, a l’evolució de les idees, són propensos tant a la descentralització com a la integració europea. Per comprendre millor la diferència, suposarem, si vols, que es faci un dia un referèndum sobre la independència de la Catalunya Nord. O millor sobre la reunificació amb el Principat, un Principat ja independent, ben segur. Un referèndum, en tot cas, en el qual votarien només els nord-catalans, com a «poble que té el dret de disposar d’ell mateix». Els demòcrates, en principi, acceptarien la independència si aquesta fos triada per més del cinquanta per cent dels votants. De la mateixa manera, jo que pretenc ser demòcrata, acceptaria el «no» si fos majoritari i avui mateix accepti que la immensa majoria de la població nord-catalana vulgui ser francesa per sempre… En canvi, els republicans refusarien el resultat, encara que fos molt superior al cinquanta per cent. O l’acceptarien només després d’una crisi major, de tipus guerra civil o guerra colonial. De fet, els republicans ni acceptarien que es fes el referèndum. Des del seu punt de vista, el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos, que defensen tant, és només el dret d’uns quants pobles a disposar d’altres pobles. És seguint aquesta lògica que alguns republicans francesos varen militar contra la guerra del Golf, el 1991; no pas per pacifisme, sinó perquè trobaven històricament normal que l’Iraq s’eixamplés a costa dels seus veïns més petits.

»En l’arc polític francès actual, i de manera un xic esquemàtica, podem posar en el camp republicà: els comunistes, els gaullistes i jacobins de quasi tots els altres partits. En el camp demòcrata hi ha una part dels socialistes, dels centristes de dreta i dels liberals, i els ecologistes. L’extrema dreta és un cas a part, perquè va més enllà del republicanisme pur, ja n’hem parlat. Però aquestes divisions són sovint superficials i, a l’hora de la veritat, quasi tots saben reagrupar-se per defensar la unitat de la pàtria. És normal, ja que per ells França no és una construcció, és un organisme viu, un element de la natura. Per tant la capacitat que tenen per acceptar quotes de diferència és limitada no tan sols pel dret, la història i els costums, sinó també per la biologia. I ho és encara més quan es toca el voraviu del país, que és la llengua.

»Quan era més jovenet, anava de tant en tant a una petita llibreria anarquista de Perpinyà, per motius ideològics personals. Allà, sense dir mai res, o quasi, assistia a debats improvisats entre militants, sobre tot tipus de temes. Els anarquistes no defensaven mai França i encara menys les seves fronteres polítiques, però quan parlaven de llengües es comportaven si fa no fa com els gaullistes més ortodoxos. Per ells, el català era un enemic, no de França, sinó de l’anarquisme… Perquè reivindicar el català podia conduir a reivindicar el dret a un estat i ells s’oposaven a tots els estats. És aquesta estranya lògica que va conduir molts anarquistes, en el seu temps, a manifestar-se contra la independència d’Algèria. Per no crear un estat més, com si el problema fos el nombre d’estats i no el concepte d’estat. A Perpinyà, en tot cas, molts anarquistes no volien sentir a parlar del català i quan se’ls preguntava, ingènuament, quina llengua es parlaria si es realitzés la seva bonica utopia d’un món sense estats ni fronteres, responien que es parlaria francès i totes les llengües que la gent volgués, però el català era admès només a contracor, amb una ganyota discreta de disgust. Era tolerat, com un cosí llunyà amb mala reputació un dia de bateig. Fins i tot sense aquesta França que solien detestar, volien que es parlés francès, com si, esborrades les fronteres, quedés encara la frontera natural de la llengua, que seguiria d’una en una les fites frontereres de l’Estat. Ja t’ho dic, a França, tothom pot ser jacobí, fins i tot els llibertaris.

—Bé, d’acord. D’acord. Ara passem a la francofonia, doncs. Què hi tens en contra? No pots impedir que altres països parlin francès…

—És clar que no. La francofonia és una associació a la qual poden adherir-se formalment tots els països on es parla francès, tant si és la llengua oficial com no de cada país membre. En principi, no hi ha res a dir, però aquesta institució s’ha convertit en una arma al servei dels interessos francesos. Primer, quan es parla de francofonia, no s’expliquen mai les condicions d’escampament de la llengua francesa arreu del món. Els seus promotors insinuen que el francès s’ha estès de manera espontània, i que alguns països l’han adoptat com si s’haguessin adonat que no podia haver-hi cap llengua millor. No es parla mai de la colonització com a eina d’imposició de la llengua. Si avui es parla francès a l’Àfrica, és perquè els francesos varen colonitzar-ne una gran part i perquè varen explotar-la, esclavitzar-la, menystenir-la. La colonització, ja ho hem vist, és una de les formes de la negació dels drets humans. Si França hagués respectat de debò els drets humans no hauria colonitzat cap territori i, avui, la francofonia estaria reduïda a un parell o tres de països. Per tant, la francofonia està bastida sobre una mentida, la d’una germandat natural de francòfons entusiastes. És tan realista com un ballet de Fred Astaire al mig de la Cinquena Avinguda. Això, sense parlar del sistema de funcionament d’aquesta institució. En són membres, avui, més de quaranta estats. Entre aquests hi ha, per exemple, Bulgària o Romania. Ho sabies, tu, que eren països francòfons?

—Que jo sàpiga, no ho són, però no m’ho facis jurar, que no he parlat mai amb cap gos d’aquells països.

—Ben segur que no, no són francòfons. Són països on hi ha una certa tradició de francofília entre una elit cultural i política i això ha estat suficient perquè poguessin adherir-s’hi. Ben segur, té un petit inconvenient: a les reunions de la francofonia, han de preveure intèrprets… Però els francesos no se senten ridículs. Tot plegat, és com si es declarés que Frankfurt forma part dels Països Catalans perquè té un nucli fort de catalanòfils a la universitat. Els països membres de l’associació tenen avantatges, és clar, pel fet de ser-ho. El ministeri d’Afers Estrangers francès dedica un pressupost important a projectes d’ajuda o de cooperació amb aquests països. Per als més pobres, tant si parlen efectivament francès com si no, és una bona ocasió de rebre diners. Molts més diners que no reben el conjunt de les llengües minoritàries de França, incloent-hi les del territoris d’ultramar.

—En el fons, la francofonia deu ser una manera d’intentar resistir contra el món anglòfon, no? Com que la situació internacional d’aquestes dues llengües és diferent, s’entén que els francesos facin un xic de trampa, per tenir més pes.

—Si vols, els podem perdonar això, sí, però els ho perdonaria més fàcilment si reconeguessin que poden ser patètics. Ara, tens raó quan dius que es tracta de rivalitzar amb l’anglofonia. Contra l’anglès, tot és bo, encara que sigui la llengua més estudiada a les escoles franceses, i de bon tros. Mira la Constitució. Fins el 1992, no hi constava cap referència a cap llengua. Era evident que la llengua oficial era el francès i només el francès, no calia ni parlar-ne. El 1992 es va esmenar l’article 2 de la Constitució i ara diu això: «El francès és la llengua de la República». D’entrada, jo tendiria a preguntar: i la llengua de la democràcia, quina és?