Racisme d’avui

—Al cor d’aquestes guerres colonials, es troba el racisme, és evident. Un racisme que sempre ha estat present, de forma conscient o no, en la història francesa dels últims dos segles. Durant tot el període de conquesta i de domini colonial, és prou clar. També ho és durant la Segona Guerra Mundial, amb les lleis antisemites, i ho és encara després d’aquesta guerra amb els conflictes colonials. Però el racisme no ha desaparegut després d’aquestes guerres perdudes. La forta immigració, sobretot magribina, dels anys seixanta i setanta, va anar acompanyada de moviments de violència racista. Aquests, però, semblaven limitats a grupuscles extremistes o a actituds individuals, fins al terratrèmol anomenat Jean-Marie Le Pen, que va començar a l’inici dels anys vuitanta. Aquest personatge i el seu partit, el Front National, són des de fa vint anys el malson dels polítics i d’una gran part de la societat francesa. I han fet que es posés damunt de França l’etiqueta negra i vergonyosa de país racista, de país que festeja l’extremisme de dreta més pudent.

»Llavors, des de fa vint anys, a tot Europa se senten veus que pregunten com és possible que el feixisme torni a tenir nom i cara justament al “país dels drets humans”… La pregunta és lògica, com ho és la incomprensió que suscita aquest fenomen si s’entén França com el que diu que és: un país en què la llibertat i la tolerància són el cor de la República. Però això, ja t’ho he dit, és una aparença que amaga moltes brutícies… Què és el Front National, al capdavall? És la forma que ha pres l’integrisme francès. No vull dir que sigui un resultat mecànic de les obsessions republicanes, perquè Le Pen sent un gran menyspreu per la República actual. I, si vols que t’ho digui, ni això no me’l fa simpàtic. Però el nacionalisme racista de Le Pen i una gran part de les virtuts republicanes varen néixer en el mateix bressol, el de la història de França. Quins són els referents històrics de Le Pen, amb els quals justifica el seu intent de croada per a la purificació ètnica i ideològica del país? El més clar és el feixisme històric francès, és a dir, el mariscal Pétain. Aquest és el referent que utilitzen els demòcrates per demostrar que Le Pen és un feixista, i tenen raó. Però no és l’únic referent. Més aviat, aquest és l’únic referent no respectable, tots els altres són les figures que des de fa més d’un segle els mainatges de França han après a venerar. Vercingetòrix, Clodoveu, Carles Martel, Du Guesclin, Joana d’Arc, Napoleó, Joffre…

»Les mateixes figures, abillades d’heroïcitat i a qui s’ha fet assumir totes les virtuts franceses, poden ser utilitzades pels respectables republicans o pels odiosos feixistes. L’única diferència és que els uns, els feixistes, han estat més bestialment lògics que els altres, els republicans. “Si celebrem el mite de Joana d’Arc, que va alliberar França dels anglesos, per què no celebrar-lo també per dir que cal foragitar els alemanys?”, varen dir els republicans durant les dues guerres mundials. Però si és així, diu l’innoble Le Pen, “per què no podríem celebrar-lo també per cridar que cal fer fora els àrabs?”. El raonament és el mateix, la manera de manipular el mite també, només canvien les víctimes de l’odi.

»L’èxit del Front National es pot comprendre també per una altra raó. L’objectiu dels nacionalistes francesos, ja t’ho he dit, és fer entrar tots els francesos en un motlle comú, perquè tots s’assemblin i així tinguin ganes d’estar junts fins al final dels segles. Varen voler fer desaparèixer les altres llengües, varen voler suprimir totes les lleis locals o regionals, varen tenir sovint la temptació de suprimir les religions, neguen l’existència mateixa d’eventuals drets col·lectius. Era lògic, em sap greu dir-ho, que un dia, en nom d’aquest nacionalisme i d’aquest motlle, algú també volgués fer desaparèixer els colors de pell diferents, les nacionalitats diferents i les noves llengües diferents —llengües que aquest cop vénen d’altres continents. És perquè els republicans varen posar tanta ràbia ideològica a fer desaparèixer les llengües “regionals” que hi ha avui tants francesos que no suporten el fet de sentir àrab, berber o wòlof pels carrers. La intolerància genera intolerància i els nacionalistes francesos, amb els seus principis d’igualtat anivelladora i de destrucció dels particularismes, varen plantar ells mateixos les llavors d’un integrisme, i per tant d’un feixisme, francès.

»Tot això, però, és tan sols una part del problema francès, la part més espectacular, però no l’única. Hem fet fins ara un repàs ràpid de la història de França, ara cal parlar d’altres aspectes d’aquest país, que és el teu i el meu, diuen. Cal parlar de llengua, i de llengües.