El país perfecte

—Que quedi clar de seguida, el que et diré pot ser força diferent de la història oficial. La història oficial, per començar, afirma que França va néixer abans de ser o que era abans de néixer, no sé ben bé com s’ha d’expressar. És a dir, que al temps dels gals, abans de l’era cristiana, França ja era França. És allò que sabries si fessin escoles per als gossos, allò de «nos ancêtres les Gaulois».

»Aquesta fórmula, l’escola de la República la va ensenyar fins i tot a les colònies, com el primer dogma d’un catecisme nacional, i tothom l’hauria de creure. O quasi tothom, perquè no tots els “indígenes” de les colònies podien freqüentar l’escola. Però, si més no teòricament, tothom havia de saber aquesta veritat: àrabs, berbers, vietnamites, wòlofs, canacs, tahitians, arauacs, negres de la Martinica i Guadalupe, etcètera. Ho aprenien i ho havien de fer seu: “Els nostres avantpassats els gals”… És una absurditat prou sabuda i fa temps que fa riure fins i tot els ministres d’Educació; ha esdevingut un tòpic per evidenciar un esperit educador massa esquemàtic i tothom reconeix que els textos oficials varen exagerar. Deu ser per això que com a tal ha desaparegut dels llibres actuals. Però aquesta fórmula ha quedat com una veritat absoluta fronteres endins de l’anomenat Hexàgon —Còrsega inclosa. A dins d’aquestes intocables fronteres (ja veurem que hi ha fronteres tocables i fronteres intocables), tothom és gal o, com a mínim, tothom és descendent directe dels gals.

—I per què no? Els gals eren gent coratjosa que bé en valien d’altres.

—Coratjosa? Sí, i covarda també, quan s’esqueia, és a dir, eren com tothom. Però mira simplement el tan popular Astèrix i ja veuràs fins a quin punt és difós i acceptat el mite fundador dels gals. I dic mite, aquí, donant-li el sentit de mentida. Si sabessis llegir, podria deixar-te La volta a la Gàl·lia d’Astèrix. El mapa de pedretes que aquell petit gal dibuixa per indicar el seu itinerari reprodueix la França actual (menys Còrsega, però ell i Obèlix hi varen anar més tard). Em contestaràs que una gran part de l’humor d’Astèrix rau en les incongruències temporals. Sí, però el que és dit és dit i, a qui se li ha explicat que no era veritat? A qui se li ha explicat que la Gàl·lia no era França? Als escolars que s’avorreixen davant dels mapes il·legibles de l’Antiguitat? Astèrix era gal i tots en sem els descendents, com ho sem també, és clar, de Vercingetòrix, el gal real, el primer pare de la Nació, diuen a l’escola.

»En aquest nord de Catalunya on sem nosaltres, els celtes, gals o no gals, hi varen viure només de manera esporàdica. Aquí, i fins ben endins de l’Occitània actual, fins a Montpeller, hi vivien els ibers, que no eren ni millors ni pitjors que els gals, però que no eren gals. Ben segur, els historiadors de debò ho saben, ho diuen i ho escriuen, però la història dels historiadors té poca cosa a veure amb la història que s’ensenya a l’escola. Les dues històries no tenen gairebé cap punt de contacte. Creus que una sola vegada en tota la meva escolaritat he sentit “nos ancêtres les Ibères”? Creus que els bascos o els corsos, tan poc gals com nosaltres, han sentit mai quelcom similar? Si ets francès, vares ser gal, perquè els gals són la font del que és França.

—Però és greu, això? Jo sóc un bastard, ja m’ho diuen prou els gossos dels caçaires i no em molesta gaire…

—A mi tampoc no em molestaria que em diguessin «els nostres avantpassats els bastards», si fos el cas, però, per què he d’acceptar una mentida? I per què una mentida a l’escola, allà on, en principi, t’ensenyen a destriar les veritats de les mentides? Pots creure que és només un accident, una bestiesa escrita al segle XIX per un autor distret i que ha passat de generació en generació? La mentida és volguda i costa poc de comprendre’n la raó: fer-nos eixir tots del mateix motlle. Que t’ho digui de seguida, sota els discursos empolainats de diversitat cultural i de mestissatge fecund, França és una immensa empresa d’uniformització. L’objectiu d’aquesta uniformització és fossilitzar les fronteres. Portar el país de segle en segle intacte —sense descartar, però, la possibilitat d’augmentar-ne el nombre de quilòmetres quadrats.

»És clar, el problema d’aquest designi patriòtic és que les fronteres aguanten només per la voluntat dels homes, encara que siguin fronteres dites “naturals”. De passada, si els francesos sempre han cercat amb avidesa punts dits naturals per fer-hi córrer les fronteres, és perquè justament semblin “naturals” i no “culturals” i menys encara “polítiques”. Com si de sempre, per exemple, el destí de les crestes de l’Albera hagués estat servir de frontera meridional a França i que aquesta serralada hagués esperat no sé quantes eres geològiques l’arribada de Lluís XIV, al segle XVIII, per complir el seu destí. Bonic, no?

»Tot això, al final, fa un país perfecte. Quan ho expliqui a amics que no han passat per l’escola francesa, els costa de creure, però França, ja des del punt de vista geogràfic, és un país perfecte. És, en tot cas, el país que s’acosta més a la perfecció. Mira un mapa. Quan anava a col·legi, uns professors no gens fanàtics ens explicaven que França té forma d’hexàgon, gràcies a les seves fronteres naturals —són ells qui subratllaven l’adjectiu “natural”. França és un hexàgon, deien, i ens havien d’explicar com fer-ho per veure aquesta forma geomètrica perfecta projectada en el mapa. No era fàcil, però al final el vèiem i ens sentíem orgullosos d’un país que la natura havia dissenyat de manera tan racional. Però no era tot, també ens deien que França era el país més harmoniós del món, perquè el nombre dels seus quilòmetres de fronteres marítimes era quasi similar al nombre dels seus quilòmetres de fronteres terrestres. L’equilibri es repetia entre les zones de plana i les zones de muntanya. I, per acabar, ens ensenyaven l’il·lustre paral·lel 45, aquell que passa just pel mig de l’hemisferi nord i que travessa França, i així compreníem que estàvem disposats idealment, ni massa amunt ni massa avall.

»Era un moment màgic d’aprenentatge escolar, el moment en què ens convencien amb xifres i estadístiques que disposàvem del millor país possible. El comparàvem amb les ridícules illes o els tristos països sense mar, amb els països sempre plans o només muntanyosos i rèiem de plaer satisfet.

—D’acord, d’acord, jo tampoc no he sabut mai veure on era, aquell hexàgon, i no m’estranya, no n’hem sabut mai gaire, de geometria, els gossos… Però em parlaves de la voluntat dels humans en relació amb les fronteres; torna-hi, sisplau.

—Són els humans que decideixen on passen les fronteres i, en principi, amb el sistema democràtic, si els humans es posen d’acord majoritàriament, poden canviar-les, moure-les, afegir-ne o suprimir-ne. Tota la història de la humanitat és una mostra permanent de la mal·leabilitat de les fronteres. Si passéssim a velocitat accelerada els mapes polítics del món ens marejaríem de veure com les fronteres van, vénen, tornen, giren, neixen, moren, ballen. La història demostra que totes les fronteres, totes, són modificables, es poden tocar i retocar. Però a França, no. El primer deure d’un home d’Estat francès és fer que les fronteres no es moguin (o bé, tal com ja he dit, que s’eixamplin). Perquè els francesos acceptin que les fronteres de França són intocables, naturals i eternes, han d’estar convençuts que tots ells són els mateixos, a l’interior de les fronteres, terrestres o marítimes. Que són tots els mateixos i a l’encop tots diferents dels qui viuen fora d’aquestes fronteres. Per fabricar aquesta convicció, la història és l’arma més eficaç.

—En sabeu molta, d’història, els humans. Amb tots els mitjans que teniu d’aprendre-la, hauríeu de saber quan us diuen mentides o quan us diuen la veritat.