L’escola monolingüe

—Ja he dit que el paper principal d’aquesta escola va ser formar patriotes, futurs soldats de la Nació per al gran pla de la República: recuperar les «províncies perdudes» d’Alsàcia i Lorena. I va ser també liquidar com més ràpidament millor les llengües que feien nosa. Els mestres, doncs, varen tenir la poc gloriosa responsabilitat d’organitzar un rentat de cervell col·lectiu. Ho varen fer amb energia i entusiasme. Un dels deures que tenien era imposar el francès com a única llengua de l’escola, no tan sols de les classes, que això ja era una evidència, sinó també de l’escola com a lloc geogràfic. Només francès a les aules i al pati. Se sap com, a moltes escoles, les parets servien per recordar les màximes higienistes de la República: «Sigueu nets» o «No escopiu» al costat de «Parleu francès». L’alumne, quan passava sota el porxo de l’escola, havia literalment de posar-se la llengua a la butxaca. Treure-la’n podia costar car. Punicions i carxots, plantofades, calbots, galtades, mastegots, castanyes, hòsties, bufes, giramosques, ancades (amb les calces posades o abaixades), galtes macades, orelles pessigades, cabells estirats, cops als dits. Tot això en una escola en què, des que havia estat creada, estava prohibit emprar càstigs físics…

»Jo, si em permets un parèntesi, no perdonaré mai els mestres que em varen picar el fet d’haver-me picat (encara que no era per qüestions de llengua) perquè no hi tenien dret i perquè picar un nin és una mostra vergonyosa de covardia i d’absència de consciència pedagògica. No tots ho varen fer, és clar, i no pas cada dia. Era entre els anys seixanta i setanta, quan feia més de vuitanta anys que picar era prohibit, i es pot dir que va ser només entre deu i vint anys més tard que els càstigs físics varen desaparèixer de manera quasi general. L’escola del “país dels drets humans” va ser també, per a milions i milions de nins i nines, generació rere generació, una gran olla de por…

»I és justament aquesta por que els mestres varen utilitzar per arribar a excloure les llengües brutes de l’escola. La por, la humiliació i la vergonya, tot això contra mainatges que no tenien cap més culpa que la de parlar la llengua dels seus pares i del seu país. El mètode més espectacular utilitzat a tot el territori republicà dels drets humans va ser el de l’Objecte de la Vergonya, si em permets de batejar-lo així. Un objecte que canviava, segons els anys i els llocs: un tros de fusta, una tira de cuir, una pedra, un os de cabra o qualsevol cosa que vingués bé al mestre. Era simple i eficaç. Era sàdic. El mestre donava aquest objecte al primer mainatge que parlava català. Un mot era suficient. Aquest objecte simbolitzava, doncs, la llengua rebutjada i la vergonya d’haver-la parlada i, molt concretament, volia dir que el mainatge seria castigat al final del dia. Amb un càstig imaginat pel mestre que, per als càstigs, com ja deus haver comprès, tenia quasi el mateix poder que un capità de vaixell, amo únic a l’aula després del president de la República.

»L’infant, però, tenia un mitjà, també simple i sàdic, de desfer-se a l’encop de l’objecte i del càstig promès: regalar l’objecte, i per tant el càstig, a qualsevol altre infant que també deixés anar un mot català. Aquest, és clar, no podia negar-se a agafar-lo i només podia desempallegar-se’n donant-lo a algú altre. I així anar fent fins que, acabat el dia, un mainatge, l’últim a haver comès el pecat de llengua, rebia la punició final. T’ho dic, era un mètode molt eficaç, que va incitar els alumnes a encadenar-se la llengua i que, al mateix temps, va elevar la delació al nivell de virtut cívica. Aquests infants, quan sortien de l’escola, estaven convençuts pels discursos dels mestres successius de la necessitat de parlar només francès i tenien dins l’esperit un terror inesborrable que no els deixava mai del tot: parlar català era una falta i una falta sense possibilitat de remissió. Parlar català anava associat al terror sentit cada matí durant anys.

»És clar, aquest mètode és abjecte per la institucionalització que fa de la delació i de la por, i podia haver-hi mestres que el rebutjaven. Aquests castigaven els qui parlaven català, sense aquestes perversions que haurien pogut ser imaginades per Stephen King. Encara avui hi ha gent gran que recorda, sovint amb un calfred, que un simple gir català en una redacció donava de manera automàtica una nota dolenta i que fer una catalanada adreçant-se al mestre podia conduir a alguna de les punicions corrents. Et puc explicar el cas, força banal, d’un nin, cap als anys quaranta, que per dir que tenia un gra a la cara va dir “J’ai un grain” en lloc de “J’ai un bouton”. Una catalanada de les més corrents. Va rebre una galtada i es va passar el vespre, a casa, recopiant dues-centes vegades l’expressió republicanament correcta… I no et pensis, els mestres també vigilaven el carrer, fora dels límits teòrics de la seva autoritat. Fa uns quants mesos, una dona del vilatge, d’una seixantena d’anys, m’explicava com, quan era petita, el mestre aprofitava les passejades que feia per apuntar els noms dels mainatges que sentia parlar en català i així castigar-los l’endemà. La llengua a la butxaca tothora.

»De mica en mica, però, els càstigs varen ser menys necessaris, perquè cada generació, tal com t’he dit, en sabia menys que la precedent i per tant atreia menys la ira dels mestres. Jo, de quan era un mainatge, al Voló, no recordi cap punició a algun alumne que hagués parlat en català o que hagués fet una catalanada evident. A cavall entre els anys seixanta i setanta, les catalanades eren ja tan poc corrents que els mestres ja no s’hi devien fixar gaire, havien passat de pecat capital a falta lleu. Els mestres precedents havien reeixit en la missió civilitzadora i no m’estranya que, encara avui, hi hagi tants polítics per mitificar aquells anys de glòria de l’escola francesa, com si haguessin estat els més prestigiosos. Llavors, quan els senti a parlar de l’escola “gratuïta, laica i obligatòria”, em ve una nàusea, perquè l’escola francesa, per a nosaltres i per a molts altres, no ha estat gratuïta mai, al contrari. Hem pagat car el dret de tenir un ensenyament, l’hem pagat amb la llengua que hem hagut de tirar a les escombraries.

»Aquesta actitud tan poc democràtica de l’escola permet comprendre millor el recel que molts catalans, bretons i bascos senten per la seva llengua. No és rar veure catalanoparlants menysprear el català i oposar-se a qualsevol intent de reintroducció de la llengua, o fins i tot oposar-se a la seva dignificació. És normal, mira, són persones que han patit, quan eren infants, cada vegada que parlaven en català. Han patit físicament i psicològicament. I al mateix temps que patien, sabien que l’única manera de no patir més era abandonar la llengua i, doncs, adherir-se al projecte francès. S’hi varen adherir i, de mica en mica, varen creure que la desaparició del català era una bona cosa. També varen acceptar pensar que els cops que rebien eren pel seu bé i que els mestres tenien raó de maltractar-los. Ells mateixos, ja pares, varen encoratjar la desaparició de la llengua, parlant només francès als seus fills per protegir-los, perquè no haguessin de patir tant com ells i, juntament amb l’escola, varen doncs inculcar-los els valors francesos. Ara, imagina’t aquesta gent quan, més tard, algú ve i els diu que no, que el català és una llengua tan noble i bella com el francès, que s’hauria de preservar i promoure i que França no ha actuat com cal. Si acceptessin aquesta afirmació, voldria dir que varen rebre carxots per no res, que les seves pors de parlar català, la seva humiliació davant de la punició, la seva vergonya al mig dels altres alumnes, tot plegat era inútil, propiciat per una ideologia injusta… És massa difícil, s’estimen més continuar pensant que les bufetades rebudes varen ser útils i no poden acceptar de reconèixer el català com a llengua igual al francès. No dic que sigui veritat per a tothom, però em sembla que hi ha un gran nombre de catalans que s’han fet anticatalanistes per aquesta raó. Per culpa d’una concepció totalitària de la llengua.

—Un altre cop, això de totalitari? França no ha estat mai ni l’Alemanya nazi ni la Unió Soviètica estalinista, ja t’ho he dit i ho has reconegut.

—No ho ha estat mai, excepte durant el període de Pétain. Però no ser un estat totalitari no és suficient per quedar alliberat de la suspició de fer servir mètodes totalitaris o en tot cas, com deia, de defensar la concepció totalitària d’una identitat. Mira el servei militar obligatori, avui per sort abolit a França. No trobes que és una forma de totalitarisme, obligar gent a anar a matar altra gent i al mateix temps obligar-la a acceptar de morir? Jo crec que sí… Imagina’t també un país on hi hagués una religió única obligatòria o (i ve a ser el mateix) on totes les religions fossin prohibides. No creus que la comunitat internacional diria que aquest país, pel que fa a la llibertat religiosa, actua com un estat totalitari. I això encara que tingués moltes de les formes de la democràcia corrent? Amb les llengües és igual. França ha imposat de manera brutal una llengua oficial única i, si no ha anat mai fins a prohibir l’ús privat de les altres llengües, ha iniciat un procés oficial de destrucció conscient i sistemàtica que només s’ha alentit (els optimistes diuen que s’ha invertit) en els últims anys. La història de França és, des del punt de vista de la història de les llengües, una història totalitària. Els reis varen començar el programa d’esborrament de manera més aviat empírica, però la Revolució Francesa, l’imperi i les repúbliques varen concebre i aplicar un sistema ideològic de lingüicidi.

»Els primers a concebre i aplicar aquest sistema, ja n’hem parlat, varen ser els revolucionaris, que veien el francès com a l’única llengua —no a França, sinó al món— capaç d’assumir i de transmetre les idees de fraternitat universal de la Revolució. I, metòdics com poden ser els botxins idealistes, varen estudiar quina era la importància de cada “patuès” a cada territori abans d’emprendre la seva destrucció. Saps què va fer, en aquella època, l’horrorós mossèn Grégoire, que avui descansa al Panteó entre les glòries més famoses de la República? Aquest líder revolucionari de la primera hora va enviar un qüestionari als representants de la Revolució de cada departament, per conèixer la situació de cada llengua. Així, amb les dades a la mà, va poder fer de la qüestió monolingüística una qüestió vital per al futur de la Revolució i varen començar els problemes de debò. Per cert, t’interessa saber què varen respondre els delegats catalans?

—Si m’ho demanes és que tens la intenció de dir-m’ho…

—Una de les preguntes feia referència als mètodes possibles per «destruir el patuès» de cada territori. Els delegats revolucionaris de Perpinyà varen respondre això, a propòsit del català. Ho tinc apuntat, escolta bé: «Per destruir-lo, caldria destruir el sol, la frescor de les nits, la diversitat dels aliments, la qualitat de l’aigua, l’home sencer». Bonic, no?

—Bonic i poètic, però el curs dels segles ha demostrat que s’equivocaven.

—No estic segur que s’hagin equivocat, fet i fet. Encara que pugui semblar que no té res a veure, mira quina coincidència que, just ara que s’està destruint el català i tants altres centenars de llengües del món, just ara hi ha un desarreglament climàtic, hi ha animals malalts de malalties noves, aigües podrides per l’agricultura intensiva i la industrialització massiva, i l’humà encara té en reserva prou bombes i tecnologies mortíferes per desaparèixer del dia a l’endemà. Tot va lligat, d’alguna manera. El productivisme econòmic i la raó d’Estat són, al capdavall, les dues cares de la mateixa moneda, encunyada per l’egoisme humà.

—No tornis a ser tan líric, sisplau, i parla’m encara de la francesitat i de la catalanitat de la Catalunya Nord. Pel que sé, pel que senti pels carrers, si la llengua va malament, el sentiment de ser català hi és i pot ser fort.