JEAN GIONO (Manosque, 30 de març de 1895 — id., 9 d’octubre de 1970) fou un escriptor i guionista francès, provinent d’una família d’origen piamontesa. Un gran nombre de les seves obres tenen per marc el món camperol provençal. Inspirada per la seva imaginació i les seves visions de la Grècia antiga, la seva obra descriu la condició humana davant els problemes morals i metafísiques, i posseeix un abast universal. Va quedar, no obstant això, al marge tots els corrents literaris del seu temps. En vida fou considerat com un dels escriptors més grans del segle XX per autoritats com André Malraux i Henri Peyre.

L’obra de Jean Giono barreja un humanisme natural amb una revolta violenta contra la societat del segle XX, travessada pel totalitarisme i rosegada per la mediocritat. Es divideix en dues parts: els primers llibres són escrits d’una manera molt lírica (aquestes obres són sovint dites de «primera manera») i el seu estil és molt diferent de les obres tardanes, més elaborades i més narratives, tal com les Cròniques novel·lesques i el Cicle de l’Hússar (obres dites de «segona manera»). La Natura és, d’una certa manera, el personatge principal dels primers llibres, mentre que l’Home és el dels segons. Soldat durant la Primera Guerra Mundial, Jean Giono no aborda objectivament aquest període de la seva vida fins que escriu Rebuig d’obediència, és a dir ben després les seves primeres publicacions. La influència de la guerra és tanmateix molt forta al llarg de la seva obra. Si és inclassificable, Giono és sense discussió un humanista i un pacifista. L’obra de Jean Giono és bastant densa i molt variada. Algunes de les seves novel·les s’han fet grans clàssics de la literatura francesa del segle XX (L’Hússar sobre la teulada o Un Rei sense diversió). Alguns títols, traduïts a nombroses llengües estrangeres, s’han guanyat un renom internacional.

Més enllà de les seves novel·les, Jean Giono va escriure nombrosos assaigs gràcies als quals va transmetre als seus lectors els seus punts de vista sobre les seves idees (els seus escrits pacifistes), els esdeveniments que vivia tal com els sentia (les seves notes sobre l’Assumpte Dominici) o els seus ideals (Les Verdaderes Riqueses). També va exercir, amb una punta de causticitat, les cròniques periodístiques. Encara que la poesia sempre hagi estat present en els seus texts, va publicar pocs reculls de poesia.