El 1933 va rebre la visita d’un guarda forestal esbalaït. El funcionari li va notificar una resolució judicial que prohibia encendre foc a l’aire lliure per tal de protegir el creixement d’aquell bosc natural. Era la primera vegada, li va dir l’home amb tota ingenuïtat, que sentia parlar d’un bosc sorgit espontàniament del no-res. En aquella època, en Bouffier es disposava a plantar faigs en un lloc a uns dotze quilòmetres de casa seva. Per a estalviar-se tantes anades i vingudes —doncs ja havia complert els setanta-cinc—, va decidir fer-se una cabana de pedra al costat de la plantació. A l’any següent la va construir.

El 1935 el Govern va enviar a tota una delegació a inspeccionar el «bosc natural»: un alt càrrec del Servei Forestal, un diputat i diversos tècnics. Va haver-hi molta xerrameca fútil. Es va decidir que calia fer alguna cosa i, per fortuna, no es va fer res excepte l’única cosa que tenia sentit: el bosc va ser posat sota la protecció de l’Estat i es va prohibir la producció de carbó. Era impossible no deixar-se captivar per la bellesa d’aquells arbres joves, curulls de salut, que van aconseguir encantar al mateix diputat.

Entre els funcionaris de la delegació hi havia un amic meu, a qui vaig desvetllar l’enigma. Un bon dia de la setmana següent vàrem anar plegats a visitar a l’Elzéard Bouffier. El trobàrem treballant amb afany, a uns vint quilòmetres del lloc on s’havia efectuat la inspecció.