Era com si la creació florís en una espècie de reacció en cadena. A ell tant li feia; seguia, obstinat, la seva tasca amb tota senzillesa. Però de retorn cap al poble vaig veure que l’aigua corria pels rierols que havien estat secs des de temps immemorials. Aquell era, sens dubte, el resultat més colpidor de la reacció en cadena que els meus ulls presenciaven. Alguna vegada, temps enrere, l’aigua havia corregut per aquells rierols secs. Alguns dels tristos vilarets que he esmentat al començament del meu relat varen ser construïts sobre les ruïnes d’antics assentaments gal·lo-romans, dels quals encara quedaven vestigis que els arqueòlegs havien explorat; havien trobat hams on, al segle XX, es precisaven cisternes per garantir un minso proveïment d’aigua.

El vent, a més, escampava les llavors. Amb el ressorgir de l’aigua van reaparèixer els saücs, els torrents, els prats, els jardins i les flors en un al·legat a favor de la vida.