Aquell home irradiava pau. L’endemà li vaig preguntar si em podia quedar un dia més. Li va semblar el més natural, o, per ser exactes, em va fer l’efecte que res podia destorbar-lo. No és que tingués una necessitat imperiosa de descans, però estava intrigat i en volia saber més. Va fer sortir el seu ramat i el va portar a pasturar. Abans d’anar-se’n, va submergir en una galleda d’aigua el sac de glans acuradament comptades i seleccionades.

Vaig advertir que, a manera de gaiato, empunyava una vara de ferro gruixuda com un polze i de metre i mig de longitud. Caminant al meu aire, vaig seguir un camí paral·lel al seu. Els bens pasturaven en el fons d’una vall. Va deixar al gos a càrrec del reduït ramat i va pujar fins a on jo estava. Vaig témer que vingués a renyar-me per la meva indiscreció, però no va ser ni molt menys així: ell anava en aquella direcció i em va convidar a acompanyar-lo si no tenia res millor a fer. Va grimpar fins a la cresta del vessant, uns dos-cents metres més amunt, a dalt de tot.

Quan va arribar on volia anar, va començar a clavar la vara de ferro a la terra, obrint forats en els quals plantava una gla; després emplenava el forat. Així plantava roures. Li vaig preguntar si aquella finca li pertanyia. Em va respondre que no. Sabia de qui era? No ho sabia. Suposava que era de propietat comunal, o, tal vegada, pertanyia a persones que no li atorgaven major importància. No tenia el menor interès a descobrir de qui era. Va plantar les cent glans amb suma cura.