Un espectacle impressionant. Vaig quedar literalment sense parla i, com tampoc ell deia res, passàrem tot el dia caminant en silenci a través del seu bosc. Dividit en tres parcel·les, mesurava onze quilòmetres de longitud per tres quilòmetres en la part més ample. En recordar que tot allò era fruit de les mans i l’ànima d’una única persona, desproveïda de recursos tècnics, es comprenia que els homes podien ser tan efectius com Déu en àmbits diferents del de la destrucció.

Havia dut a terme el seu pla, i els faigs que m’arribaven a l’espatlla i s’estenien fins a on arribava la vista ho confirmaven. Els roures, forts, abundaven i havien passat ja l’edat on els ratolins i altres rosegadors podien malmetre’ls; si la Providència hagués volgut destruir tot el què s’havia creat, hauria hagut d’utilitzar els ciclons. Em va mostrar bells grups de bedolls plantats cinc anys enrere, és a dir, el 1915, mentre jo lluitava a Verdun. Disposats en quants barrancs havia suposat —i encertat— que la capa humida gairebé aflorava, eren delicats com adolescents però creixien eixerits.