El 1913, aquell llogaret de deu o dotze cases tenia tres habitants. Eren criatures salvatges que s’odiaven unes a unes altres, que vivien caçant amb paranys, properes encara, tant física com moralment, a l’estat d’homes prehistòrics. Per tot arreu creixien les ortigues entre les restes de les cases abandonades. Havien perdut tota esperança. No els restava més que esperar la mort, una situació que rarament predisposa a la virtut.