Després de l’esmorzar va reprendre les tasques de selecció de llavors. Suposo que em vaig mostrar persuasiu en el meu interrogatori, doncs vaig obtenir algunes respostes. Portava tres anys plantant arbres en aquell desert. Havia plantat ja cent mil glans. De les cent mil, vint mil havien germinat. De les vint mil, comptava perdre’n la meitat a mans dels rosegadors i dels impredictibles designis de la Providència. Així doncs, encara quedarien deu mil roures amb vida on abans res no creixia.

Va ser llavors quan vaig començar a preguntar-me quina edat devia tenir aquell home. Era evident que havia complert els cinquanta. Cinquanta-cinc, em va dir. Es deia Elzéard Bouffier. Una vegada havia tingut una granja a les terres baixes. Allí havia construït la seva vida. Va perdre al seu únic fill; després a la seva esposa. Va acabar retirant-se a aquells solitaris paratges, on es trobava molt de gust vivint sense presses amb les seves ovelles i el gos. Al seu parer, aquella terra s’estava morint per la manca d’arbres. Va afegir que, sense cap altra ocupació més urgent, havia decidit posar remei a aquell estat de coses.

Com, ja que en aquells temps, malgrat la meva joventut, jo també portava una vida solitària, sabia que havia de tractar amb amabilitat als esperits solitaris. Malgrat tot, vaig cometre una errada. Aquesta mateixa joventut m’empenyia a imaginar el futur en relació amb mi mateix i a una determinada cerca de la felicitat. Li vaig dir que en trenta anys els seus deu mil roures serien magnífics. Va respondre, amb tota senzillesa, que si Déu li concedia vida suficient, en trenta anys n’hauria plantat tants més que aquells deu mil serien com una gota d’aigua en l’oceà.