Han bastat vuit anys des de llavors perquè tot el camp desbordi vitalitat i prosperitat. Allà on al 1913 no vaig veure més que ruïnes, ara s’aixequen granges ben cuidades, polidament arrebossades, testimoniatge d’una vida còmoda i plaent. Els antics rierols, alimentats per la pluja i la neu que acumula el bosc, flueixen de nou. Les seves aigües s’han canalitzat. En totes les granges, als bosquets d’arços, els safaretjos desborden aigua clara sobre tapissos de menta. Els pobles s’han anat reconstruint poc a poc. Les gents de les planes, on la terra és costosa, s’han establert aquí, portant amb ells joventut, acció i esperit aventurer. En els camins, hom troba homes i dones trempats i cordials, nois i jovenetes que saben riure i han recuperat l’afició per les festes camperoles. Comptant als antics pobladors, irreconeixibles ara que viuen amb folgança, més de deu mil persones deuen la seva felicitat a l’Elzéard Bouffier.