Tot havia canviat. Fins i tot l’aire. En lloc dels severs vents secs que solien atacar-me, bufava una brisa amable, carregada de fragàncies. De les muntanyes arribava un rumor com d’aigua: era el vent en el bosc. El més sorprenent de tot va ser sentir un so real d’aigua caient en una bassa. Vaig comprovar que havien construït una font que rajava en abundància i que —va ser el que més em va emocionar— algú hi havia plantat un til·ler al costat, un til·ler que devia tenir uns quatre anys, ja en plena floració, com un símbol incontestable de la resurrecció.

D’altra banda, Vergons mostrava senyals d’una feina per la qual era necessària l’esperança. Així doncs, l’esperança havia tornat. S’havia enretirar la runa, s’havien abatut les parets derruïdes i s’havien restaurar cinc cases. Ara es contaven vint-i-vuit ànimes, entre les quals hi havia quatre parelles joves. Les cases noves, acabades d’arrebossar, estaven envoltades d’horts on creixien verdures i flors en ordenada confusió: carabasses i roses, porros i conillets, apis i anemones. S’havia convertit en la classe de poble on ve de gust viure.