Vaig haver de traslladar el campament. Després de cinc hores de marxa, seguia sense trobar ni una gota d’aigua i res encoratjava l’esperança de trobar-la. Per tots costats la mateixa sequedat, els mateixos matolls. Em va semblar albirar, en la llunyania, una petita silueta negra, alçada, que vaig prendre pel tronc d’un arbre solitari. En qualsevol cas, em vaig encaminar cap a ella. Era un pastor. Trenta ovelles jeien als seus peus sobre la terra socarrada.

Em va donar a beure de la seva carabassa i, poc després, em va portar al seu estatge, en un plec de la plana. Es proveïa d’aigua —un aigua excel·lent— d’un pou natural, molt profund, sobre el qual havia disposat una corriola rudimentària.

Era home de poques paraules. Així és com són els qui viuen en solitud, però es notava que estava segur de si mateix, amb un convenciment absolut. Una cosa inesperada en aquell país. No vivia en una cabanya, sinó en una casa de pedra que donava fe dels esforços realitzats per reformar la ruïna que havia trobat allà a la seva arribada. La teulada era forta i ferma. El vent contra les teules produïa un murmuri com el del mar a la platja.

Estava tot ordenat, els plats, nets, el terra, escombrat, el rifle, greixat; la sopa bullia a la llar. Vaig advertir, llavors, que anava polidament afaitat, que portava tots els botons ben cosits, que havia apedaçat la roba amb la meticulositat que fa invisibles els pedaços.

Va compartir la sopa amb mi i després, quan li vaig oferir la meva petaca de tabac, em va dir que no fumava. El seu gos, tan silenciós com l’amo, era amistós sense mostrar-se servil.

Tot d’una vàrem donar per descomptat que em quedava a passar la nit. El llogaret més proper es trobava a més de dia i mig de viatge i, d’altra banda, estava més que familiaritzat amb la naturalesa dels escassos poblets d’aquelles contrades. Amb prou feines quatre o cinc, dispersos pels turons, entre els bosquets de roures blancs, al final de llargs camins de carro. Els habiten llenyataires que feien carbó de llenya. Són llocs on la vida no és fàcil. Les famílies, apinyades a causa d’un clima excessivament sever, tant a l’estiu com a l’hivern, exasperen llur egoisme en aquell ambient tancat. L’ambició irracional assoleix proporcions desmesurades a causa de la contínua ànsia per escapar d’allí.