Farà cosa de quaranta anys, vaig fer un llarg viatge a peu per unes muntanyes poc freqüentades per turistes, situades en aquesta antiga regió on els Alps s’endinsen en la Provença.

Aquesta regió està delimitada al sud-est i al sud pel curs mitjà del riu Durance, entre Sisteron et Mirabeau; al nord, pel curs superior del Drôme, des de la deu fins a Die; a l’oest, per les planes del Comtat Venaissí i els contraforts del Ventor. Comprèn tota la part nord del departament dels Alps de l’Alta Provença, el sud de la Droma et un petit enclavament de la Valclusa.

En els temps en què vaig emprendre la meva caminada a través d’aquells paratges despoblats, tot era terra erma i descolorida entre 1200 i 1300 metres d’altitud. Res hi creixia excepte l’espígol.

Creuava la comarca per la seva banda més ampla i, després de tres dies de camí, em vaig trobar enmig de la més absoluta desolació. Vaig acampar al costat de les ruïnes d’un poble abandonat. M’havia quedat sense aigua el dia abans i precisava trobar-ne més. Encara que assolades, aquelles cases, arraïmades com un rusc de vespes vell, indicaven que, una vegada, va haver d’haver-hi allà una font o un pou. Hi havia una font, en efecte, però seca. Les cinc o sis cases sense sostre, rosegades pel vent i la pluja, i la minúscula capella amb el campanar mig derruït, s’aixecaven com les cases i capelles dels pobles habitats, però tot signe de vida se n’havia esfumat.

Era un bell dia de juny, radiant sota el sol, però, sobre aquella terra exposada i alta en el cel, el vent bufava amb una insuportable ferocitat. Rugia entre els esquelets de les cases com un lleó defensant el seu menjar.