Aquell funcionari forestal no era amic meu perquè sí. Coneixia el valor de les coses. Sabia guardar un secret. Vaig oferir els ous que portava com a present. Vàrem compartir l’esmorzar i passàrem diverses hores en muda contemplació del paisatge.

Per on havíem anat, els vessants estaven coberts d’arbres d’entre sis i vuit metres d’altura. Vaig rememorar l’aspecte que oferia la regió en 1913: el desert… El treball assossegat i constant, l’aire vigoritzant de la muntanya, la frugalitat i, per sobre de tot, la pau d’esperit havien dotat a aquell home d’una vitalitat impressionant. Era un atleta de Déu. Em vaig preguntar quantes hectàrees més cobriria d’arbrat.