Havia vist morir massa homes al llarg d’aquells cinc anys com per donar per descomptat que l’Elzéard Bouffier estaria mort; i més encara quan, als vint anys, es miren els homes de cinquanta com a ancians a qui res els queda per fer excepte morir.

Però no havia mort. En realitat, estava mes viu que mai. Havia canviat de treball. Ara només tenia quatre ovelles i, en canvi, cent ruscs. S’havia desprès de les ovelles perquè constituïen una amenaça per als arbres joves. Doncs, tal com em va explicar —i vaig poder comprovar-ho amb els meus propis ulls—, la guerra no l’havia trastornat gens ni mica. Impertèrrit, havia seguit plantant.