Però aquesta transformació es va produir de forma tan gradual que es va integrar en l’entorn sense causar la menor sorpresa. Els caçadors, que pujaven als erms seguint la pista de les llebres i els senglars, van advertir, per descomptat, la sobtada aparició d’arbrissons, però la van atribuir a un caprici natural de la terra. Per aquest motiu, ningú es va entremetre en la tasca de l’Elzéard Bouffier. D’haver estat descobert hauria suscitat oposició. Però passava desapercebut. Qui, en els pobles o en l’administració, podia somiar en una semblant perseverança i tan magnífica generositat?

A partir de 1920, cada any vaig anar a visitar l’Elzéard Bouffier. Mai el vaig veure defallir ni dubtar. I, malgrat tot, només Déu sap si el propi Déu l’empenyia! Mai no he sabut quants desenganys va patir. No obstant això, hom pot imaginar que per a aconseguir un èxit tan enorme, va haver de vèncer condicions molt adverses. Duran un any, va plantar més de deu mil aurons. Tots varen morir. L’any següent, va abandonar els aurons i va tornar a plantar faigs, que varen donar millor resultat que els roures.

Per fer-se una idea exacta de l’excepcional personatge, cal no oblidar que treballava en solitud absoluta; tan absoluta que cap al final de la seva vida va perdre l’hàbit de parlar. O, tal vegada, fóra que no ho trobava necessari.