De la senyoreta Georgiana Stanhope a la senyoreta**

Dimecres

Estimada Anne,

La Sophy i jo acabem de parar una petita trampa a la nostra germana gran, amb la qual no ens avenim del tot, però les circumstàncies són tan particulars que, si poguéssim posar-les com a excusa, estic segura que ens servirien com a tal.

El nostre veí, el senyor Watts, ha fet una proposta de matrimoni a la Mary, una proposta que ella no sap com prendre’s, perquè encara que ell li desagrada especialment (i no és l’única), s’estimaria més casar-s’hi que arriscar-se a deixar que, en cas d’una negativa per part seva, tal com li va dir ell que faria, ens faci la proposta a la Sophy o a mi, perquè has de saber que la pobra noia considera que el fet que nosaltres ens casem abans que ella és una de les desgràcies més grans que li poden esdevenir i, per evitar-ho, estaria disposada a casar-se amb el senyor Watts i ser desgraciada tota la vida.

Fa una hora ens ha vingut a veure per sondejar la nostra posició pel que fa a l’afer i, a partir d’aquí, prendre una decisió. Una mica abans que vingués, la mare ens n’ha fet cinc cèntims i ens ha dit que estava decidida a impedir que el senyor Watts anés a buscar esposa fora de la nostra família.

«Així doncs —ens ha dit—, si la Mary el rebutja, s’hi casarà la Sophy, i si la Sophy no ho vol, s’hi haurà de casar la Georgiana». Pobre Georgiana! Cap de les dues no vam gosar fer cap objecció a la decisió de la mare, que, em sap greu dir-ho, és més estricta a l’hora de mantenir una decisió que no racional a l’hora de prendre-la. Però tan bon punt se n’ha anat, he trencat el silenci per assegurar a la Sophy que, si la Mary rebutjava el senyor Watts, esperava que ella no sacrifiqués la seva felicitat acceptant-lo en un acte de generositat cap a mi, cosa que temo que la seva bondat natural i el seu afecte de germana podrien induir-la a fer.

—És millor que pensem que la Mary no el rebutjarà —m’ha contestat ella—. És clar que, com puc esperar que la meva germana accepti un home que no la pot fer feliç?

—Ell no la pot fer feliç, és cert, però sí que poden la seva fortuna, el seu nom, la seva casa i el seu carruatge, i no tinc cap dubte que la Mary s’hi casarà; de fet, per què no s’hi ha de casar? Ell no té més de trenta-dos anys, una edat molt escaient per casar-se; és més aviat poc agraciat, això és veritat, però què és la bellesa en un home? Que tingui una figura elegant i una cara assenyada ja és ben bé prou.

—Tot això és veritat, Georgiana, però desgraciadament la figura del senyor Watts és extremadament vulgar i el seu semblant molt poc delicat.

—I, pel que fa al caràcter, se l’ha considerat dolent, però potser el món s’ha confós a l’hora de jutjar-lo. Hi ha una franquesa oberta en la seva disposició que fa molt per a un home. Diuen que és garrepa; nosaltres direm que és prudent. Diuen que és desconfiat; això és conseqüència d’un ardor al cor sempre excusable en la joventut i, en resum, no veig cap motiu pel qual no hagi de ser un bon marit i la Mary no hagi de trobar la felicitat al seu costat.

La Sophy ha esclafit a riure i jo he continuat parlant.

—Amb tot, tant si la Mary l’accepta com si no, estic decidida. La meva decisió està presa: no em casaré amb el senyor Watts encara que l’única alternativa que em quedi sigui demanar almoina. És tan deficient en tots els aspectes! Una persona espantosa i sense una sola qualitat que el redimeixi. No hi ha dubte que té una bona fortuna, però tampoc n’hi ha per tant! Tres mil a l’any. Què són tres mil a l’any? No és més de sis vegades la renda de la mare. Això no em temptarà.

—En canvi, seria una bona fortuna per a la Mary —ha dit la Sophie tornant a riure.

—Per a la Mary! I tant, t’asseguro que em produirà un gran plaer veure-la amb tanta opulència.

Així he continuat per a gran entreteniment de la meva germana fins que la Mary ha entrat a l’habitació amb un aire de gran agitació. S’ha assegut. Li hem fet lloc al costat del foc. No semblava saber com començar i, al final, ha dit amb certa confusió:

—Perdona, Sophy, tens intenció de casar-te?

—De casar-me! Cap ni una. Però, per què m’ho preguntes? Has conegut algú que em vulgui fer una proposta?

—Jo… no, com vols que hagi conegut algú? Que no et puc fer una pregunta qualsevol?

—No diria que és una pregunta qualsevol, Mary —he dit jo.

Ha callat un moment i, després d’uns instants de silenci, ha continuat:

—T’agradaria casar-te amb el senyor Watts, Sophy?

Jo he fet l’ullet a la Sophy i he contestat per ella.

—Qui podria no alegrar-se de casar-se amb un home que té una renda de tres mil lliures a l’any?

—Sí, és veritat —ha contestat ella—. Això sí que és veritat. O sigui que, si t’ho proposés, Georgiana, t’hi casaries, i tu també, Sophy?

Com que no li agradava la idea de dir una mentida i enganyar la seva germana, la Sophy ha evitat mentir i ha mig salvat la consciència amb un subterfugi.

—Jo actuaria exactament de la mateixa manera que la Georgiana.

—Bé, doncs —ha dit la Mary, amb el triomf als ulls—. He tingut una proposta del senyor Watts.

Evidentment, ens hem quedat totes dues molt sorpreses.

—Oh, si us plau, no l’acceptis i així potser m’ho demanarà a mi! —li he suplicat jo.

En resum, el meu pla ha funcionat i la Mary s’ha decidit ben bé per evitar la nostra suposada felicitat, perquè pots estar segura que no ho hauria fet per propiciar-la. Malgrat tot, sento un rosec al cor, i la Sophy encara se sent més culpable.

Tranquil·litza’ns, estimada Anne, escriu-nos i digue’ns que aproves la nostra conducta. Pensa-hi. La Mary se sentirà veritablement feliç de ser una dona casada i de poder fer-nos d’acompanyant, cosa que no hi ha dubte que farà, perquè em veig obligada a contribuir tant com pugui a la seva felicitat quan es trobi en l’estat que jo l’he empès a triar. Probablement tindran un nou carruatge que a ella li semblarà el paradís i, si podem convèncer el senyor W. perquè arregli el faetó, serà d’allò més feliç. Tot això, però, no ens serviria de consol a la Sophy ni a mi en la nostra aflicció familiar. Recorda-ho i no ens condemnis.

Divendres

Ahir a la nit, tal com s’havia disposat, el senyor Watts va venir a prendre el te amb nosaltres. Tan bon punt el seu carruatge es va aturar a la porta, la Mary es va acostar a la finestra.

—Pots creure, Sophy, que el molt idiota vol que la nova calessa sigui del mateix color i de la mateixa altura que l’antiga? Però no ho permetré… no penso cedir. I si no admet que sigui almenys tan alta com la de les Dutton i amb clapes platejades, no m’hi casaré. Sí, això mateix. Mira, ja ve. Estic segura que em tractarà amb rudesa, que estarà de mal humor, que no em dirà ni una sola cosa amable ni es comportarà mai com un enamorat!

A continuació es va asseure, i va entrar el senyor Watts.

—Senyores, els meus respectes.

Li vam tornar les salutacions i va seure.

—Fa bon temps, senyores. —A continuació, girant-se cap a la Mary—: Bé, senyoreta Stanhope, espero que finalment haureu pres una decisió i sereu tan amable de fer-me saber si condescendiu a casar-vos amb mi o no.

—Penso, senyor —va dir la Mary—, que m’ho podríeu preguntar d’una manera més amable. No sé si us hauria d’acceptar, si us comporteu d’una manera tan extravagant.

—Mary! —va dir la meva mare.

—Mare, si comença així…

—Calla, calla, Mary, no siguis maleducada amb el senyor Watts.

—Senyora, li prego que no obligui la senyoreta Stanhope a comportar-se amb educació. Si decideix no acceptar la meva mà, puc oferir-la a qualsevol altra, perquè de cap manera tinc una preferència especial envers ella per damunt de les seves germanes. M’és exactament igual amb quina de les tres em casi.

On s’és vist, un miserable igual! La Sophy va envermellir de ràbia i jo vaig sentir una indignació semblant.

—Bé, doncs —va dir la Mary amb aire fastiguejat—. Si és el que he de fer, accepto la proposta.

—Penso, senyoreta Stanhope, que quan es rep una proposta tan avantatjosa com la que us he fet, no ha de ser tan difícil avenir-se a acceptar-la.

La Mary va remugar alguna cosa, que jo, que seia al seu costat, vaig distingir com: «De què serveix un bon contracte prematrimonial si els homes viuen eternament?». I després, en veu alta:

—Recordeu l’assignació per a despeses personals:^[7] dues-centes l’any.

—Cent setanta-cinc, senyora.

—Dues centes, senyor —va dir la meva mare.

—I recordeu que vull un carruatge nou, blau amb clapes platejades, alt com el de les Dutton, i vull una nova sella de muntar, un vestit de puntes i un nombre infinit de joies valuoses. Diamants com no se n’han vist mai! I perles, robins, maragdes i granadures sense límit. Fareu arreglar el faetó, que haurà de ser de color crema amb una corona de flors platejades al voltant. Heu de comprar quatre dels millors cavalls castanys del regne i m’hi heu de portar cada dia. I això no és tot. Renovareu de dalt a baix el mobiliari de la casa d’acord amb el meu gust. Heu de contractar més criats per assistir-me, dues dones per servir-me, m’heu de deixar fer sempre el que em plagui i heu de ser un bon marit.

Aquí va callar, em penso que per manca d’alè.

—És molt raonable, senyor Watts, que la meva filla esperi tot això.

—I és molt raonable, senyora Stanhope, que la seva filla quedi decebuda.

Estava a punt de continuar, però la Mary el va interrompre.

—I vull que feu construir un elegant hivernacle i que l’ompliu de plantes. M’heu de deixar passar tots els hiverns a Bath i totes les primaveres a ciutat, als estius anirem a fer algun viatge i les tardors les passarem en un balneari. Si la resta de l’any som a casa —la Sophy i jo vam riure—, no heu de fer res més que organitzar balls i mascarades. Heu de fer construir una sala amb aquest propòsit i un teatre per representar-hi obres. La primera obra que farem serà Which is the Man,^[8] i jo faré de Lady Bell Bloomer.

—I perdoneu, senyoreta Stanhope —va dir el senyor Watts—, què n’obtindré jo, a canvi de tot això?

—Què n’obtindrà? Bé, doncs, tenir-me complaguda.

—Fóra estrany que no ho estigués. Les vostres expectatives, senyora, són massa altes per a mi i, en conseqüència, he d’adreçar-me a la senyoreta Sophy, qui potser no les tindrà tan altes.

—Us equivoqueu, senyor, si penseu això —va dir la Sophy—. Perquè tot i que potser no són exactament del mateix nivell, de fet les meves expectatives són tan altes com les de la meva germana, perquè jo espero que el meu marit sigui un home alegre i de bon caràcter, que tingui en consideració la meva felicitat en tots els seus actes, i que m’estimi amb constància i sinceritat.

El senyor Watts se la va quedar mirant bocabadat.

—Certament, són idees ben estranyes, aquestes, jove senyora. Més val que us en desfeu abans de casar-vos si no us voleu veure obligada a fer-ho després.

La meva mare, mentrestant, estava alliçonant la Mary, que era conscient d’haver-se excedit i, quan el senyor Watts es girava cap a mi, em penso que, per formular-me la proposta, la Mary va parlar amb una veu mig humil mig malhumorada.

—Aneu errat, senyor Watts, si penseu que parlava seriosament quan he dit que esperava tot això. En tot cas, sí que insisteixo en això de la calessa nova.

—Sí, senyor, heu d’acceptar que la Mary té dret a esperar això.

—Senyora Stanhope, tinc la intenció, i sempre l’he tinguda, de comprar-ne una de nova per al meu casament, però serà del mateix color que la que tinc ara.

—Penso, senyor Watts, que podríeu tenir el detall de consultar-li el gust en coses com aquesta.

El senyor Watts no hi va estar d’acord i, durant una bona estona, va reiterar que seria de color xocolata, mentre la Mary insistia amb la mateixa vehemència que havia de ser blava amb clapes platejades. Finalment, la Sophy va proposar que, per complaure el senyor W., podia ser de color marró fosc i, per complaure la Mary, que fos una mica més alta i tenir un rivet platejat. Es va arribar doncs a aquest acord, tot i que de mal grat per les dues bandes, perquè tots dos estaven entestats a imposar el seu criteri.

A continuació vam passar a analitzar altres aspectes i es va decidir que es casarien tan aviat com s’haguessin fet les escriptures. La Mary volia una llicència especial tant sí com no, mentre que el senyor Watts parlava d’amonestacions. Finalment es va acordar una llicència comuna. La Mary tindrà totes les joies de la família, que em penso que no són res de l’altre món, i el senyor Watts va prometre comprar-li una sella de muntar, però a canvi del compromís per part d’ella de no anar a la ciutat ni a cap altre lloc públic durant tres anys. No tindrà ni hivernacle, ni teatre ni faetó, i s’haurà d’acontentar amb una donzella, sense el criat addicional. La resolució de tots aquests detalls va durar tota la tarda; el senyor W. va sopar amb nosaltres i no va marxar fins a les dotze.

Tan bon punt va haver marxat, la Mary va exclamar:

—Gràcies a Déu, per fi se n’ha anat! Com l’odio!

No va servir de res que la Mare li fes veure que era francament impropi mostrar tan poca estimació per l’home que havia de ser el seu marit, perquè la Mary insistia a declarar l’aversió que li tenia i l’esperança de no haver-lo de veure mai més. Quin casament que ens espera!

Adieu, estimada Anne.

Teva sincerament,

Georgiana Stanhope