Novena carta

De la mateixa a la mateixa

Cap al final del dia, vam rebre aquesta carta de la Philippa:

Vam escriure una resposta adient a aquesta nota tan afectuosa i, després d’agrair-li la seva amable invitació, li vam assegurar que l’acceptaríem quan no tinguéssim cap altre lloc on anar. Tot i que res no podia semblar més satisfactori a una persona raonable que una resposta agraïda a la invitació, no sé per quin motiu la capriciosa dama es va sentir ofesa per la nostra actitud i, unes setmanes després, bé per venjar la nostra conducta, bé per alleujar la seva solitud, es va casar amb un caçador de fortunes jove i illetrat. Aquest pas imprudent (tot i que érem conscients que probablement ens privaria de la fortuna que la Philippa sempre ens havia fet saber que seria nostra) no va aconseguir despertar un sol sospir per part nostra; però, temorosos que aquella unió pogués resultar una font de misèria interminable per a la pobra núvia, la nostra sensibilitat tremolosa es va sentir molt afectada quan ens vam assabentar de l’esdeveniment. Les afectuoses súpliques de l’Augustus i la Sophia que consideréssim que casa seva era casa nostra es van imposar i vam decidir no deixar-los mai més.

En companyia del meu Edward i d’aquella afectuosa parella vaig viure els moments més feliços de la meva vida: passàvem el temps encantats en declaracions mútues d’amistat i juraments d’amor etern, segurs de no ser interromputs mai per visites inoportunes i desagradables perquè, quan l’Augustus i la Sophia van arribar a la regió, van tenir cura d’informar les famílies del voltant que, com que la seva felicitat se centrava totalment en ells mateixos, no desitjaven cap altra mena de relació.

Però, ai!, estimada Marianne, una felicitat com aquella era massa perfecta per ser duradora. Un cop d’allò més sever i inesperat va destruir en un instant tota la nostra sensació de plaer. Convençuda com deus estar, per tot el que t’he explicat de l’Augustus i la Sophia, que no hi havia parella més feliç, no cal que t’informi, em penso, que la seva unió havia estat contrària a les aspiracions dels seus pares, cruels i materialistes, que havien intentat inútilment amb obstinada perseverança obligar-los a casar-se amb aquells a qui ells sempre havien detestat; però amb una fortalesa heroica digna d’esment i d’admiració, tots dos havien rebutjat sotmetre’s a un poder tan despòtic.

Després d’haver-se alliberat tan noblement dels grillons de l’autoritat paterna per mitjà d’un matrimoni clandestí, estaven decidits a no trair mai la bona opinió que s’havien guanyat al món gràcies a aquest comportament rebutjant tota proposta de reconciliació que els fos oferta pels seus pares. Tanmateix, la seva noble independència mai no es va veure exposada a aquesta nova prova.

Feia pocs mesos que s’havien casat quan va començar la nostra estada i, durant aquest temps, havien comptat amb el suport d’una quantitat considerable de diners que l’Augustus havia furtat graciosament de l’escriptori del seu pare indigne uns dies abans de la seva unió amb la Sophia.

La nostra arribada va augmentar considerablement les seves despeses, i els mitjans per proveir-se estaven pràcticament esgotats. Però ells, criatures exaltades!, desdenyaven reflexionar un sol moment sobre les seves afliccions pecuniàries, i la simple idea de pagar els seus deutes els hauria fet enrojolar. Ai, quina va ser la recompensa per un comportament tan desinteressat! El bell Augustus va ser arrestat i tots vam quedar desfets. Una traïció tan pèrfida per part dels despietats perpetradors del fet torbaria la teva amable naturalesa, estimadíssima Marianne, tant com en aquell moment va afectar la delicada sensibilitat de l’Edward, de la Sophia, de la teva Laura i del mateix Augustus. Per acabar d’arrodonir una barbaritat tan incomparable, se’ns va informar que ben aviat es produiria l’embargament de la casa. Ah, què podíem fer sinó el que vam fer! Vam sospirar i vam caure desmaiades al sofà.

Adieu,

Laura