Quinzena carta

De Laura

Quan vam arribar al poble on havíem d’esmorzar, vaig decidir parlar amb en Philander i en Gustavus i, amb aquest objectiu, en baixar del carruatge vaig dirigir-me cap al seient exterior i els vaig preguntar amablement per la seva salut, expressant els meus temors per la incomoditat de la seva situació. De primer van semblar més aviat confosos per la meva aparició, tement sens dubte que els demanés explicacions pels diners que el nostre avi m’havia donat i dels quals injustament m’havien privat, però en veure que no deia res de l’afer, em van convidar a seure amb ells per poder conversar més còmodament. Així doncs, hi vaig pujar i, mentre la resta del grup devorava torrades amb mantega i te verd, nosaltres ens vam obsequiar de manera més sentimental i refinada amb una conversa confidencial. Els vaig informar de tot el que m’havia esdevingut en el curs de la meva vida i, a petició meva, em van explicar tots els incidents de la seva.

—Com ja saps, som els fills de les dues filles petites que Lord St Clair va tenir amb la Laurina, una actriu d’òpera italiana. Les nostres mares no sabien ben bé qui eren els nostres pares, tot i que se sol creure que en Philander és fill d’un tal Philip Jones, un paleta, i que el meu pare era en Gregory Staves, un cotillaire d’Edimburg. Però tot això té poca importància perquè, com que les nostres mares no van estar mai casades amb cap dels dos, no repercuteix en cap deshonor per a la nostra sang, que és de la mena més antiga i pura.

»La Bertha, mare d’en Philander, i l’Agatha, la meva pròpia mare, sempre van viure plegades. Cap de les dues no era gaire rica; les seves fortunes unides sumaven originàriament nou mil lliures, però com que sempre havien viscut sense mesura, quan nosaltres teníem quinze anys només en quedaven nou-centes. Aquestes nou-centes les tenien sempre guardades en un calaix d’una de les taules que hi havia a la sala d’estar, per tenir-les a mà si les havien de menester. No sé si moguts per aquesta circumstància de poder-les agafar fàcilment, o per un desig d’independència i un excés de sensibilitat (que sempre ens ha distingit), el fet és que, quan vam arribar als quinze anys, vam agafar les nou-centes lliures i vam fugir. Un cop obtingut aquest botí, vam decidir administrar-lo amb economia i no gastar-lo en follies ni extravagàncies. Amb aquest propòsit, doncs, el vam dividir en nou parts, la primera de les quals vam destinar a les vitualles, la segona a la beguda, la tercera a l’allotjament, la quarta al transport, la cinquena als cavalls, la sisena als criats, la setena a les diversions, la vuitena a la roba i la novena a les sivelles de plata.

»Un cop decidides les nostres despeses per a dos mesos (que és el temps que confiàvem que ens durarien les nou-centes lliures), ens vam afanyar a anar a Londres i vam tenir la fortuna de gastar-les en set setmanes i un dia, és a dir, sis dies abans del que havíem previst. Tan bon punt ens vam veure feliçment alliberats del pes de tants diners, vam començar a pensar de tornar al costat de les nostres mares, però, assabentats accidentalment que totes dues havien mort de gana, vam canviar d’idea i, com que sempre havíem tingut una tirada per l’escenari, vam decidir unir-nos a una companyia ambulant d’artistes. Així doncs, vam oferir els nostres serveis i vam ser acceptats en una companyia francament petita que consistia només en l’administrador, la seva dona i nosaltres, però així érem pocs a cobrar i l’únic inconvenient era l’escassesa d’obres que, per manca d’actors per fer els personatges, podíem representar.

»Però no ens preocupaven aquestes minúcies. Una de les nostres representacions més admirades era Macbeth, en la qual la nostra actuació era extraordinària. L’administrador sempre feia de Banquo i la seva dona, de Lady Macbeth. Jo feia les tres bruixes i en Philander, la resta. Per ser franc, aquesta tragèdia no era només la millor, sinó l’única que vam representar mai; i, després d’haver-la presentat per tot Anglaterra i Gal·les, vam arribar a Escòcia per fer-la a la resta de la Gran Bretanya. Casualment, ens trobàvem en aquell poble on vas arribar tu i vas conèixer el teu avi.

»Érem al pati de la fonda quan va entrar el seu carruatge i, veient per l’escut a qui pertanyia, i sabent que Lord St Clair era el nostre avi, vam acordar fer el possible per fer-li saber el nostre parentesc i aconseguir alguna cosa d’ell. Ja saps prou bé què es va esdevenir. Després d’obtenir les dues-centes lliures, vam marxar tot d’una del poble, deixant l’administrador i la seva dona que fessin el Macbeth tots sols, i vam emprendre camí cap a Stirling, on vam gastar-nos la petita fortuna amb gran entusiasme. Ara tornem a Edimburg per mirar d’aconseguir una promoció en el camp de la representació; i aquesta, estimada cosina, és la nostra història».

Vaig donar les gràcies als amables joves per aquell relat tan entretingut i, després d’expressar-los els meus desigs de benestar i felicitat, els vaig deixar al seu petit habitacle i vaig tornar amb els altres amics, que m’esperaven impacients.

I així, estimadíssima Marianne, les meves aventures arriben ara a la fi; si més no de moment.

Quan vam arribar a Edimburg, Sir Edward em va dir que volia que acceptés de les seves mans, com a vídua del seu fill, quatre-centes lliures a l’any. Li vaig assegurar amb tota dignitat que les acceptaria, però no vaig poder evitar adonar-me que l’antipàtic baronet m’ho oferia més pel fet de ser vídua de l’Edward que no per ser la refinada i amable Laura.

Vaig establir la meva residència en un poble romàntic de les Highlands d’Escòcia, on he viscut des de llavors i on, sense interrupcions de visites indesitjades, puc lliurar-me a una solitud malenconiosa i a la lamentació inacabable per la mort del meu pare, la meva mare, el meu marit i la meva amiga.

L’Augusta fa uns quants anys que es va casar amb en Graham, l’home menys escaient de tots; el va conèixer durant la seva estada a Escòcia.

Sir Edward, amb l’esperança d’aconseguir un hereu per al seu títol i les seves possessions, es va casar en el mateix moment amb Lady Dorothea. Els seus desigs han estat escoltats.

En Philander i en Gustavus, després d’haver elevat la seva reputació amb les seves representacions en el Theatrical Line d’Edimburg, van traslladar-se a Covent Garden, on encara actuen amb els noms adoptats de Lewis i Quick.

La Philippa ha pagat fa temps el seu deute amb la naturalesa; però el seu marit encara continua conduint la diligència d’Edimburg a Stirling.

Adieu, estimadíssima Marianne,

Laura