De la mateixa a la mateixa

Estimada Fanny,

Encara no havia acabat de tancar el sobre de l’última carta que t’he enviat quan la meva mare ha vingut a dir-me que volia parlar amb mi d’un tema molt important.

—Ah, ja sé a què et refereixes —li he dit—. L’idiota del senyor Watts t’ho ha explicat tot, i mira que li he demanat que no ho fes. En tot cas, no pots obligar-me a casar-me amb ell si no m’agrada.

—No t’hi obligaré, nena, només vull saber què has decidit pel que fa a la proposta i demanar-te que et decideixis aviat per una cosa o l’altra, i així, si no t’hi vols casar tu, que pugui fer-ho la Sophy.

—Bé, vaja —he contestat jo ràpidament—. Doncs no cal que la Sophy se’n preocupi, perquè evidentment m’hi casaré jo.

—Si el que has decidit és això —va dir la meva mare—, per què et feia por que t’obligués a res?

—Doncs perquè encara no estic del tot segura si m’hi casaré o no.

—Ets la noia més estranya del món, Mary. Dius una cosa i, encara no has acabat de dir-la, que ja dius la contrària. Diguem d’una vegada per totes si et penses casar amb el senyor Watts o no…

—Per Déu, Mare, com vols que t’ho digui si no ho sé ni jo mateixa?

—Doncs ho has de saber, i afanya’t, perquè el senyor Watts diu que no està disposat a passar ànsia.

—Doncs això és només cosa meva.

—No, no només teva, perquè si demà, quan vingui a prendre el te amb nosaltres, no li dónes la resposta definitiva està decidit a fer-li la proposta a la Sophy.

—En aquest cas faré saber al món que ha estat descortès amb mi.

—I de què servirà? Ja fa prou temps que el senyor Watts rep insults del món com per començar a preocupar-se’n ara.

—M’agradaria tenir un pare o un germà que li plantessin cara.

—Molt astuts haurien de ser, perquè el senyor Watts fugiria esperitat. Bé, doncs, has de decidir abans de demà al vespre si l’acceptes o el rebutges.

—Però, si jo li dic que no, per què s’ha de declarar a les meves germanes?

—Per què? Perquè vol emparentar-se amb aquesta família i perquè elles són tan boniques com tu.

—Però, Mare, tu creus que la Sophy s’hi casarà, si li ho proposa?

—És el més probable. Per què no? En tot cas, si ella decideix que no, s’hi casarà la Georgiana, perquè no penso deixar escapar l’oportunitat de col·locar tan avantatjosament una de les meves filles. Així doncs, pensa-t’ho bé; et deixo perquè hi rumiïs. —I, dit això, se’n va anar.

L’única cosa que se m’acudeix, estimada Fanny, és preguntar a la Sophy i a la Georgiana si, en el cas que ell els fes la proposta, s’hi casarien i si em diuen que no, estic decidida a rebutjar-lo, perquè l’odio més del que et pots imaginar. Pel que fa a les Dutton, si es casa amb una d’elles, sempre podré considerar un triomf el fet d’haver-lo rebutjat jo primer.

Així doncs, adieu, estimada amiga…

Sempre teva,

M. S.