Sisena carta

De Laura a Marianne

El noble jove ens va informar que el seu nom era Lindsay, tot i que, per raons particulars, li diré Talbot. Ens va dir que era fill d’un baronet anglès, que la seva mare havia deixat d’existir feia molts anys i que tenia una germana d’estatura mitjana.

—El meu pare —va continuar— és un infeliç mesquí i materialista… Val a dir que només davant d’amics tan especials com els aquí reunits bescantaria mai els seus defectes. Les vostres virtuts, Polydore^[2] —dirigint-se al meu pare—, les vostres, estimada Claudia, i les teves, encantadora Laura, em fan dipositar en vosaltres la meva confiança.

Vam assentir.

—El meu pare, seduït per la falsa resplendor de la fortuna i l’enganyosa pompa del títol, va insistir que donés la meva mà a Lady Dorothea. «No, mai!», vaig exclamar jo. «Lady Dorothea és una dona encantadora i atractiva (no en conec cap de millor) però sapigueu, senyor, que rebutjo casar-me amb ella en conformitat amb els vostres desigs. No! No es podrà dir de mi que mai vaig complaure el meu pare».

Tots vam admirar la noble virilitat de la resposta. Va continuar:

—Sir Edward va quedar sorprès; potser no s’esperava trobar una oposició tan vehement a la seva voluntat. «Per l’amor de Déu, Edward, em va dir, on has après tantes insensateses? Sospito que et deus haver dedicat a llegir novel·les». Vaig desistir de contestar: no hauria estat a l’altura de la meva dignitat. Vaig muntar el meu cavall i, seguit del meu fidel William, em vaig dirigir cap a casa la meva tia.

»La casa del meu pare és a Bedfordshire, la de la meva tia a Middlesex, i tot i que em vanto de tenir una tolerable competència en geografia, no sé pas com ho he fet, però m’he trobat entrant en aquesta bella vall que descobreixo que és al sud de Gal·les, quan jo esperava haver arribat a casa la meva tia.

»Després de vagarejar una estona per les ribes de l’Usk sense saber a on fer cap, he començat a lamentar el meu cruel destí de la manera més amarga i patètica. Ja era fosc del tot, sense un sol estel per guiar els meus passos, i no sé què hauria estat de mi si finalment no hagués albirat entre la penombra solemne que m’envoltava una llum distant que, a mesura que m’hi acostava, he descobert que era l’alegre resplendor del vostre foc. Empès per la combinació d’infortunis que m’aclaparaven (és a dir, la por, el fred i la gana), no he vacil·lat a demanar el refugi que, per fi, he aconseguit. I ara, adorable Laura —va continuar tot agafant-me la mà—, quan puc esperar rebre la recompensa als dolorosos sofriments que he hagut de patir en el curs del meu afecte per tu, al qual he aspirat sempre? Oh! quan em recompensaràs amb tu mateixa?».

—En aquest instant, estimat i gentil Edward —vaig contestar jo. Vam ser immediatament beneïts pel meu pare, el qual, tot i que no va arribar a ser ordenat, havia estat educat per a l’església.

Adieu,

Laura