Cinquena carta

De Laura a Marianne

Una tarda de desembre, el meu pare, la meva mare i jo mateixa ens trobàvem conversant al voltant del foc quan tot d’un plegat ens va trasbalsar terriblement un truc violent a la porta exterior de la nostra casa rústica.

El meu pare va fer un bot.

—Què és aquest soroll? —va dir.

—Sembla un truc a la porta —va contestar la meva mare.

—Sí que ho sembla, i tant! —vaig cridar jo.

—Coincideixo amb la vostra opinió —va dir el meu pare—. Realment sembla un truc d’una violència poc comuna contra la nostra inofensiva porta.

—Sí —vaig exclamar jo—. No puc evitar pensar que deu ser algú que truca perquè vol entrar.

—Això és una altra qüestió —va respondre el meu pare—. No podem pretendre determinar quin és el motiu pel qual la persona truca… per bé que, del fet que algú truca a la porta, n’estic parcialment convençut.

Aquí un segon truc terrible va interrompre el discurs del meu pare i, en certa manera, ens va alarmar a la meva mare i a mi.

—No seria millor que anéssim a veure qui és? —va dir ella—. Els criats no hi són.

—Jo crec que seria millor —vaig contestar jo.

—Sens dubte —va afegir el meu pare—, per descomptat.

—Hi anem ara? —va dir la meva mare.

—Com més aviat millor —li va contestar ell.

—Oh! No perdem més temps —em vaig lamentar jo.

Un tercer truc encara més violent que els anteriors ens va atacar les orelles.

—Estic convençuda que algú truca a la porta —va dir la meva mare.

—Crec que és així —va contestar el meu pare.

—Em penso que els criats han tornat —vaig dir jo—. Em sembla sentir la Mary anant cap a la porta.

—Me n’alegro —va dir el meu pare—, perquè m’abelliria saber qui és.

La meva conjectura va resultar correcta, perquè la Mary, entrant a l’habitació en aquell instant, ens va informar que a la porta hi havia un jove cavaller i el seu criat, que s’havien perdut, tenien molt fred i suplicaven que se’ls permetés escalfar-se al nostre foc.

—No els fareu entrar? —vaig preguntar jo.

—En tens cap objecció, estimada? —va dir el meu pare.

—Cap ni una —va contestar la meva mare.

La Mary, sense esperar més ordres, va sortir immediatament de l’habitació i va tornar de seguida, acompanyada del jove més formós i afable que jo havia vist mai. El criat, se’l va endur amb ella.

La meva sensibilitat natural ja s’havia sentit molt afectada pels sofriments de l’infortunat foraster i, tan bon punt el vaig contemplar, vaig sentir que la felicitat o la misèria de la meva vida futura depenia totalment d’ell.

Adieu,

Laura